dimarts, de gener 31, 2006
Quart esquerra
Sabeu? és curiós, però de vegades i per curiositat, proves de canviar. D'aires, d'ambients, de gent, de sabors, de llocs i de jocs. I sovint te n'adones que tot i els canvis, continues tenint amb l'edat gustos cada vegada més definits.
Un any després de tastar unes quantes coses noves, fas balanç i ho veus clar. La meua amanida favorita continua sent la mateixa. La Quart esquerra. És senzilla, però fresca, amb matissos i m'encanta. I dubte que trobe una altra que m'agrade més.
Els ingredients? verat, dacsa, formatge de Burgos tallat a daus, enciam, tomàquet, enciam, oli d'oliva, pebre (d'aquests de molinet que en venen ara a molts llocs) , sal, i alfàbrega. Si és fresca, encara millor.
Experimentar? Sí, sempre, però de tant en tant, es revisiten els sabors de sempre, que no cal perdre'ls. I que no els vull perdre.
Quart esquerra, ets la millor.
Una besadeta,
Hèctor
dilluns, de gener 30, 2006
Brokeback Mountain
Paqui
dissabte, de gener 28, 2006
Un paseo para recordar...
Me disponía a pasar una velada bastante tranquila: estudiando, mirando algunas cosas del trabajo, y como mucho tomar algo en buena compañía en el siempre dispuesto Loft. Pero al final, no he podido concentrarme en ninguno de mis propósitos. Daba vueltas por la casa, pensando en que podía ocupar mi tiempo esta noche, hasta que he decidido prepararme una taza de Puerh (mi té preferido).
Acomodada y con la taza caliente entre las manos, he pensado que en la televisión podría haber "algo" que me mantuviese distraída hasta beberme la última gota de té, para luego seguir con mis planes. Después de ver "todo lo interesante" que había en la televisión pública, me he pasado al pay perview y ...zas! el comienzo de una película, que por su título, piensas enseguida vaya pastelón. "Un paseo para recordar", ese es el título, basada en la obra de Nicholas Sparks.
Típica película de adolescentes americana y con final feliz...esa ha sido mi conclusión, nada más empezar. Pero no la he descartado y he continuado viendola. Ni exámenes, ni cosas de trabajo, ni la buena compañía en el Loft, han podido separarme esta noche de la televisión y de esa película.
Quizá por que en determinados momentos me he sentido identificada, algo me atraía y algo me golpeaba en cada escena.
¿ Realmente somos capaces de ver una película y aprender de ella? ¿Porqué nos conmoverán determinadas películas en nuestra vida?
Siempre que me dispongo a ver una película, intento que al final de ella, me haya transmitido algo. Y esta lo ha conseguido. No os voy a contar el argumento (no tendría gracia...jajaja), pero si os puedo decir, que las apariencias que descubrimos sobre cosas, personas, palabras, sentimientos, creencias...no es que engañen, sino que nos engañamos a nosotros mismos por no verlas desde su más mínima esencia.
He llorado viéndola y no me da vergüenza decirlo (supongo porqué me toca de cerca), lo excepcional de las películas es que provocan diversidad de reacciones y opiniones en las personas. ¿ Os transmiten sensaciones?...Probarlo con alguna y ya me contareis.
Bona nit embolicats / embolicades.
P.D "Dancing in the Moonlight" (canción de la película) . Petons.
No sé com explicar-vos la joia que sentisc ara mateix, només sé que és màgic. I com que la millor manera de dir són les paraules, doncs aquí teniu una mica de màgia.
MAG
-Venc un raig de llum blau per un somni!
-A vore! Tu, xiquet!,
què faries amb el faig blavós que t’oferisc?
Anar a la lluna com un coet,
pujar les escales que hi trobaré
i llançar-me a la ingravitació!
I vos, dama de la finestra?,
quin seria son fantàstic somni?,
si donar-m’ho no li suposés
una buidor insuportamblement funesta,
és clar;
penseu que el vermell és el llum que oferisc.
-Jo? Em demaneu a mi, xicotet Mag?
Vestir-me amb els fotons rojos que li comprés,
perquè l’esclat de joia del meu cor no es notés
i, llavors, caminar mar endins.
-Venc raigs de llum de colors!
Compre somnis oblidats!
-Ai mareta, jo en vull de verds i blaus,
ben lluents, anussats amb fils daurats.
-Filleta no, que per molt que ho desitjares,
els teus somnis,
escolta’m bé,
encara no són records.
Paqui
P.D. Algú de vosaltres ja el coneixíeu, éste.
¡Me encantan las olas de frio!
Nadie entiende cómo me gustan estos días de invierno cuando llueve, nivea en el Maigmó , hace un frío que pela y en Alicante uno no sabe qué ponerse.
¡Es genial la ola de frío en Alicante!, me encanta, de veras:
- Te da tema de conversación con todo el mundo, y todos se entienden contigo. Es como una especie de sentimiento navideño donde la solidaridad prevalece. Para todo el mundo hace un frio que pela...
- Si decides salir de casa te encuentras con un montón de gente porque nadie se atreve a estar por la calle...cine y centro comercial, no hay muchas más opciones.
- Si decides no salir, ¡se está genial! chimenea, aire o radiador encendido, pantuflas, batín y un montón de gente en messenger.Todos juntitos y en casa ¡ me encanta!.
- La memoria histórica se queda congelada porque siempre piensas que el frio que hace este año, no lo ha hecho en años anteriores...debe ser el cambio climático, y te da la sensación de que vives un momento único.
- Te das cuenta que no tienes nada de ropa para ponerte y que el único abrigo que hay en el armario para estas temperaturas huele a naftalina y lo usaste allá por el 88 cuando fuiste una vez de acampada a no se qué sitio que nevó y todo...Teruel seguramente ( además casi no te viene y pareces el muñeco de Michelín, pero da igual).
En fin, me encanta estos días de lluvia, nieve y frio...hagas lo que hagas se convierte en un día especial y te permite estar más cerquita de quien tú quieres ... se está mas cálentito.
¡Hay que aprovechar las olas de frio!Hay muy pocas al año...
Una abraçada a totes i tots
Corina
divendres, de gener 27, 2006
Un minut i mig
I és que això són efectes col·laterals de la tecnologia. Com que ara tinc el mòbil fent-me de despertador, doncs això, ell fa la seua tasca de sonar i despertar-me, i jo la meua d'apagar-lo i dir cinc minuts més mamà. El problema és que ni la mamà ni ningú venen a traure'm de sota el nòrdic, i és clar...
Total que per sort hui un amic m'ha telefonat, perquè plou hui a Alacant i volia compartir cotxe. I res, mires l'hora, i els cinc minuts no són cinc, sinó 2 hores. Redéu!
Alça't, corre, dutxa't, afaita't, mig mata't baixant les escales de dins de casa, torna a pujar-les, que vas nuet i fa fred baix, uns pantalons i baixa de nou amb les sabates descordades i sense camisa, el que et recorda que no tens res planxat!!! Puja de nou, posa la planxa, baixa corrent a la cuina, menja't una peça de fruita, posa el café amb llet al microones, i corre a planxar.
Sona el micro. Saps que has oblidat alguna cosa. La planxa no te aigua, o siga que vas a plenar-la i de mentres et poses els pantalons. Està sonant el microoo!!! Planxes la camisa, mig torrat, mig a les palpentes perquè no has encés el llum i pensaves que amb la llum de la finestra tenies prou.
Te la poses, vas al bany, te mig arregles i el microooo!!! baixes corrent, agafes els cereals, i de forma mecànica poses el sucre al got, remenes mentre mires de posar la ràdio a sentir les notícies, tires cereals i quan vas a ficar la primera cullerada.....
Una tassa calenta, sucre i cereals. Res més.... has calfat la tassa minut i mig.
Buida i sense llet.
Decididament? Necessite dormir més. Tot i que almenys, hui he dormit bé. Gràcies a les manetes de la meua Sofi.
Per sort, ja m'he fet un ristretto fantàstic a l'estudi, i ara ja puc fer feina.
Salutacions i bon cap de setmana, embolicats i embolicades, intenteu ser una mica feliços ;)
Besadetes,
Hèctor
P.D. He de posar més cura a l'hora de combinar camisa i jaqueta. Això de triar a les fosques té un horrorós efecte col·lateral. Ara semble el cantant de Los Manolos.
dijous, de gener 26, 2006
...I continuar sent immensament feliç!
Em sobren les cames, perquè no et puc perseguir.
Em sobren les nits, perquè amb tu no puc somniar.
Em sobren els fils, perquè no puc sinó caure.
Em sobra melangia, em manquen els teus ulls.
Massa de res.
Tot de ben poc.
Ple de buidor.
Res no tinc.
Res no em cal.
Tan sols seguir enyorant-te.
( I continuar sent immensament feliç...Beija-Flor)
Bé, després de molts intents, per fi he pogut incorporar-me en este raconet del món. A molts de vosaltres no us conec, però com que les amigues i els amics de l'Hèctor també ho poden ser meus... doncs aquí estic, deixant-me anar.
Si dic o faig coses aparentment sense cap ni pues, no us amoïneu, prepare les opos de mestra aquí al Principat i me ballen totes les poques neurones que em queden mínimament connectades.
Ah! sóc de Monòver i m'agrada la gatxamiga, (tot i que encara no he aprés a cuinar-la) però visc a Barna des de fa més de uit anys. (Cosas del amor, diuen)
Apa, que a partir d'ara crec que tindré un altre motiu per passar-m'ho d'allò més bé
Paqui
dimarts, de gener 24, 2006
Ahora sé
La vida... sempre la vida
Mai heu tingut la sensació de què us agradaria ser capaços de prèmer el botó de pause a la vostra vida i fer el que de veres us vindria de gust? Això voldria fer jo ara, un kit-kat i deixar-me anar, preocupat només per deixar que la música i la percussió em travessara el cos.
Ja no recorde quantes voltes hauré pensat si potser no és la vida que vivim als pause la vida per la qual hauríem de lluitar. Sí, ja sé, hi ha qui diu que no s'ha de fer el que es vol, sinó voler el que es fa.
Però què voleu que us diga, jo no tinc aquesta pasta. Jo necessite estimar el que faig, i que el que faça siga el que vull, el que em fa vibrar de veritat. I sabeu? Ahir vaig tenir un d'aquests moments. Un company em passà un cd d'una Escola de Samba de Rio de Janeiro, i ja no he parat de ballar.
És curiós, però aquesta capacitat que la vida té per sorprendre'm em fascina. Més enllà de teories, de filosofies, de plans, d'objectius, de fites i lliuraments, de sistemes i eines, de tecnologies i innovació, sempre hi ha la vida. La vida que batega, la vida que riu i somriu, la vida que vibra i et xopa d'alegria. La vida que et parla a través del sol, a través de la mar, a través de la música d'arrel, a través de les persones que estimes i t'estimes.
La vida. Sempre la vida. I que dure. Us deixe, m'espera un matí de samba.
Salutacions, embolicats i embolicades,
Hèctor
diumenge, de gener 22, 2006
ARRISCAR-SE
Aprendre d´un problema de la seva solució, d´una resposta de la seva explicació i de la vida, del seu misteri. Arriscar-me a ser una "embolicada" de la vida.
Fa sis anys que em vaig mudar de ciutat, de casa, de salut i de vida, ... encara no n´he desfet les bosses de viatje. Sempre tinc la sensació que tornaré a mudar-me, que encara no he arribat a la meva ciutat, a la meva llar, a la meva vida.
Llegint els vostres pensaments embolicats, m´hi trobo petita, admiro cadascuna de les vostres paraules, de les vostres experiències i me n´adono que per això encara em queda un camí ben llarg.
Avui n´he pujat al cel però n´he tornat a baixar. Volia continuar complicant-me la vida. He tornat perque he pensat que arriscar-se és un bon camí i cadascú fa el que n´ha de fer. Per això hi sóc aquí, fent "embolicades", perque és el que millor puc fer.
El meu amic Tontxu diu en una de les seves cançons: "No preciso viajar lejos para hallar lo que deseo, si tropiezo en tu regazo, ya me basta para tocar el cielo".
Doncs amb aquesta sensació de poder "ensopegar" amb vosaltres, m´hi acomiado fins la propera...
Gràcies rei per haver confiat amb mi i merci als embolicats per donar forma a coses tan boniques com aquesta pàgina. N´és sabut que els amics són àngels que cauen del cel per deixar-nos les seves ales per al moment que les nostres se n´oblidin de volar.
Abraçades, Petons i Paraules. Eli.
Es genial saber que existes
Es genial saber que existe gente , un montón de gente que quiere compartir, que sabe comprender, que quiere entender.
Es genial saber que existe gente como vosotros que sigue pensando, sintiendo, saboreando cada día, cada detalle, viviendo con ilusión, trabajando por algo cada dia un poco mejor.
Es genial saber que existis.
Gracias por compartirlo.
Un abrazo a todos y todas embolicats i embolicades
Corina
dissabte, de gener 21, 2006
el novato
Por cierto, aunque soy lenguaraz tengo cierto pudor, reparo, escepticismo...para soltar ideas; es cosa de la edad, cierto. Que tengáis salud y suerte.
divendres, de gener 20, 2006
Sobre els aforismes
he vist l'entrada anterior de l'aforisme, i m'ha vingut al cap un llarg passeig que vaig tenir a Londres amb un amic sobre Nietzsche. És el que tenim els analistes de programari, que mai no deixem el cap buit ni quan eixim a veure si tenim idees sobre problemes concrets d'enginyeria. I així ens va, afegiré. ;)
Val a dir que jo ara només transcriuré el que em contà aquesta persona, amiga de llegir sobre filosofia i amb un esperit prou crític. De fet he intentat contrastar-ho amb el Google i no me n'he eixit. Però bé, de fet aquest bloc és per parlar i parlar, i per arreglar el món amb un café, no?
Doncs això, avant. Deia el meu amic que bona part de la popularitat del Nietzsche i la seua obra venia del fet que la gent s'agafava als seus aforismes i citacions - aparentment tan fàcils de llegir i entendre - per tal de demostrar el que fóra.
Amb el cas del Nietzsche, em comentava el meu amic, ell desenvolupà els aforismes per la seua malaltia mental. Donava llargs passejos, i tendia a oblidar-ho tot. Per tant sintetitzava els seus pensaments en aforismes i citacions.
El problema? que aforismes i citacions són exercicis de síntesi, i una síntesi, descontextualitzada, por esdevindre perillosa. Perquè amb elles pots demostrar el que siga. Els nazis en sabien prou d'això, amb el Nietzsche.
Posats a descontextualitzar, i a propòsit de l'aforisme de l'entrada anterior, he recordat aquest altre del Nietzsche, que em venia al pél:
"Tot idealisme front a la necessitat és un engany"
http://es.wikiquote.org/wiki/Friedrich_Wilhelm_Nietzsche
Doncs això, discutim, embolicats!! Bon cap de setmana,
Hèctor
dijous, de gener 19, 2006
Ja m'agradaria tenir-te a la vora
el cert és que porte uns dies una mica atabalat, potser és que són massa emocions les que m'ha tocat viure en un curt termini de temps, o potser sóc jo mateix i prou.
Però saps? estic inquiet. Com quan has preparat un viatge i el mateix dia de la partida, amb les maletes fetes, no pots pensar en una altra cosa que en eixir ja, eixir ja, eixir ja.. I és eixir i et relaxes. Però sé que ací em trobe fora de joc.
Fer et farà ser, li vaig sentir dir a un amic una vegada. I potser per ací va la cosa, que em sent en una mena de stand-by que no sé ben bé on m'haurà de dur. No crec en el destí, i per tant no espere que amb la meua inacció i una mica de sort, s'haurà d'arreglar tot.
Et trobe a faltar, i encara tinc pendent anar-te a veure. Potser aquest cap de setmana trobaré forces. Amb tu sempre m'he entés, però sé que no em podràs dir res. Però tu sempre havies estat la meua arrel, i ara sóc jo que haurà d'arrelar. Toca triar.
El problema? que no sé on, ni quan, ni com.. sí, ja sé, una mica com tots a la vida. Però aquest matí, en concret, estic perdut i desorientat. Espere trobar el meu nord aviat.
Siga el que siga, siga qui siga, siga on siga.
dilluns, de gener 16, 2006
NADA VALGO SIN TU AMOR
que pesan más los daños que los mismos años al final
Por eso yo quiero que mis años pasen junto a mi amor eterno
junto a mi familia junto a mis amigos y mi voz.
Porque nada valgo, porque nada tengo si no tengo lo mejor
Tu amor y compañia en mi corazón
Y es que vale más un año tardío que un siglo vacio de amor
Y es que vale más tener bien llenito el corazón,...
Por eso yo quiero que en mi mente siempre tu cariño esté bien fuerte
Aunque estemos lejos o aunque estemos cerca del final
(...)
/Nada valgo sin tu amor.Juanes
Ayer junto a mi hijo pequeño bailaba en el salón esta canción con la emoción de compartir lo dicho por el autor, como si la hubiesen escrito para mí , como si fuese mía propia...
Ojalá además de palabras se pudieran compartir los sentimientos...¡quizás algun día!
UN saludo a mis embolicats i embolicades amics i amigues
Corina
Espiral.
Desde hace algún tiempo soy consciente que vivo en una interminable escalera de caracol, es enorme , los muros que rodean los escalones alcanzan casi un par de metros, el cemento que la sustenta le da una aspecto todavia más frío si cabe. Aqui no existen tramos, la espiral continúa hasta no se muy bien dónde..... además una extraña niebla, densa y espesa no suele dejar pasar ni un pequeño rayo de luna.....
Yo sabía que tú tambien habitabas en ella, a veces durante pequeños momentos creo que he sido consciente de tu existencia, creo que he escuchado lejanamente las notas de tu piano, extraña y amada melodia que sin darme cuenta suelo susurrar..... Intento realizar pequeñas escaladas, intento no dejar deslizar mis pies escalones hacia abajo.... cuando flaqueo, cuando la nostalgia me atenaza.... me siento..... me siento y te espero.
divendres, de gener 13, 2006
Encara sóc jove...(repetir com a mantra a veure si cola)
A propòsit del que comenta Reyes a la seua nota, m'han vingut al cap un parell de coses. La primera, és que algú em va dir que la tecnologia només és percebuda com a tal per la gent que va nàixer abans d'ella.
La impressora i l'autoedició, per exemple, és vista com una meravella pel meu iaio, que treballava a una impremta, muntant les pàgines lletra a lletra, línia a línia. I es desesperà un dia que em va veure maquetar amb un programa d'autoedició.
L'electricitat? algú pensa en ella com a tecnologia? ens és transparent. I internet va camí de ser-ho. Ja no diguem m'he comprat un bitllet d'avió per internet. El comprem i punt. I parlem via voIP sense cost. Aviat ningú pararà atenció a aquestes tecnologies.
En fi, serà que ens fem grans. I hui ho tinc especialment present, perquè ahir a la vesprada vaig jugar un partit d'handbol per un homenatge a un ex-company d'equip. I m'ho vaig passar genial, però hui em fa mal tot. Una mica com quan anem de marxa boja, que necessitem un parell de dies per refer-nos.
En definitiva, és el que deia Mario. El voleu sentir? Síndrome
I si en voleu més, ací teniu la seua fonoteca completa.
Bon cap de setmana, vaig a veure si puc fer res amb les luxacions a les pestanyes.. ai ai ai... Sóc jove...
Hèctor
Hoy creo en todo
Ya se que esta afirmación resulta un poco rara sobre todo en alguien que se considera atea.
Yo siempre he creído que era muy difícil que el ordenador que utilizo sepa lo que yo quiero en cada preciso instante… ¡si a veces no lo se ni yo!. Tengo que reconocer que en más de una ocasión me he acercado a las rendijas del monitor exclamando: ¡¡¡¡¡¡por favor señores japoneses necesito que esto funcione !!!!!!.
Pero hoy creo en todo, no he conseguido entenderlo pero ahora se que existe… Veréis, no voy a decir como pero en mi messenger ha aparecido un nuevo contacto, se trata de una persona ( hombre, por supuesto!) que vive en Mar de Plata (ARGENTINA), y ayer estuvimos conversando, yo aquí y él desde la otra parte del globo terrestre, increíble, y además conforme me contaba como es su ciudad me enviaba enlaces a paginas web donde mostraban las imágenes de la ciudad en tiempo real, podía ver como llovía, el mar, miles de pequeños detalles de la otra parte del mundo….. ese mundo que siempre ansío visitar.
Por eso hoy creo en esto de la informática… vamos… me quito el sombrero. Y me he pasado el día con una sonrisa tonta, alegre, por que de vez en cuando abro el messenger y miro su icono. Y creo, y sé que la informática sirve para cosas importantes, ahora sé que pueden hacer pliegues en el espacio y en el tiempo, pliegues que podemos hilvanar con hilos de seda, llenos de sonrisas, de ternura, de ganas de compartir sentimientos en cada puntada.
Y sin querer he recordado a mi abuela....cuando se sentaba frente a la tele con el mando en la mano y con una sonrisa parecida a la mía decía: ¡¡¡ mira, mira lo que hace !!
dimecres, de gener 11, 2006
Eixint de port
La gràcia és que tot i això, continue tenint la mateixa passió per la meua feina. A partir de llegir el que la Corina va posar fa uns dies sobre l'ensenyament, he recordat una cosa que vaig escriure fa més d'un any.
Va ser arran d'una vegada que amb ella i més gent vam anar al teatre, a Alacant, per tal de veure un dels molts espectacles anomenats El-Que-Siga.Com. Va estar bé, recorde. Però abans de l'obra, vam estar menjant alguna coseta a un bar a prop.
I com sempre sol passar, entre mos i mos de tapes, vam començar a parlar sobre la vida i les formes de guanyar-se-la. Ja sabeu com va, després d'un parell de cervesetes.. ;) Ets capaç de solventar un problema d'àmbit planetari en un parell de minuts. M'encanta, els líders mundials haurien de fer-se més tapes i menys cims i summits.
Bé, tant és. Després d'uns quants minuts, ens trobàrem parlant sobre les nostres carreres, i sobre què ens agrada o desagrada d'elles. I aviat em tocà parlar sobre la meua.
Per a la gent que no està al món de la computació, és complexe entendre per què de vegades tenim tanta ansietat per coneixer i aprendre i reaprendre noves tecnologies, tècniques, eines, mètodes i altres postres.
El que vaig dir és el que acostume a dir per explicar la gent aquest cicle d'aprententage sense límit. Per a mi és molt senzill.
En primer lloc, sempre he estat inquiet i curiós. Sempre amb fam de conèixer coses noves. Vaig començar de ben xiquet, jugant amb Duplo i Lego. Després amb els jocs d'Educa. I de fet, després d'aquest inici, sempre he tingut la sensació de jugar al mateix joc, només que canviant les joguines.
En segon lloc, quantes vegades sou capaços de resoldre de forma repetida el mateix puzzle? Sense que us avorriu, vull dir. Aquesta és la clau que em fa ser una mica ansiós per aprendre. Una vegada he solventat un problema o situació, puc gaudir repetint aquest procés que encara és fresc, nou, excitant.
I ho puc aplicar un nombre indefinit de vegades. El problema és que després, ja no és emocionant, i l'únic desafiament associat a aquest nou coneixement és no badallar mentre el reapliques. I passa a ser avorrit per a mi.
En aquest moment, necessite cercar nous desafiaments. Posar-me noves metes, sentir la passió de nou per aprendre, per ser capaç de copsar, per crèixer més encara. Una mica més lluny, una mica més alt, una mica més complexe. I crear bellesa en forma de solucions.
Sabeu? Crec que necessite nous trencaclosques, noves idees, carn fresca, en definitiva, pel meu cervellet :)
De fet? Ja tinc un parell d'idees que em volten pel cap. I ja he començat a dibuixar-les.
Salutacions, embolicats,
Hèctor
Preparando el escenario.
dimarts, de gener 10, 2006
Me gusta mi trabajo..
De momento no puedo decir que no volvería a trabajar si ocurriera lo necesario como para no necesitar mi nómina a final de mes.
Se que formo parte de un extraño grupo de la especie humana a los que nuestro trabajo nos ayuda a ser mejores personas, a sentirnos útiles, a percibir que contribuimos en algo a construir una sociedad mejor. Soy maestra, como sabeis.
Es fácil decir esto cuando se ha descasado durante dos semanas y casi recuerdas como una anécdota que hacía un mes que no recuperaba la voz, que tengo niños en clase (6º de EP) que casi no saben leer y a duras penas escribir, que debo recurrir a menudo a mis compañeros en busca de ánimos los dias en que sólo tengo ganas de llorar...pero merece la pena.
Hoy , primer día de clase tras las vacaciones todo ha sido diferente . Los niños y niñas te esperan, quieren seguir aprendiendo y demostrarte que han cumplido con sus tareas y que las han hecho muy bien...y tú percibes sus progresos, en un instante los recuerdas el curso pasado y ves lo mucho que han cambiado, lo que han madurado y os prometo q ue es genial sentir que tú los acompañas en ese proceso , y que a pesar de tus torpezas has podido ayudarles a ir descubriendo, a ir afianzando pasos , a ir creciendo ...
Es genial enseñar...
Fins aviat embolicats amics
Corina
dilluns, de gener 09, 2006
Sobre el famós article 8.1
ací teniu un interessant article d'opinió del Vicent Partal comparant diferents constitucions europees pel que fa a qui és responsable de vetlar per la unitat dels territoris nacionals.
http://www.vilaweb.com/www/mailobert?id=1690214
Ànim personetes, que ja és quasi divendres,
Hèctor
divendres, de gener 06, 2006
I ara que comença l'any 2006
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.
Konstantinos P. Kavafis
versió catalana per Carles Riba
(trobada a http://www.geocities.com/travesser/ALTERN/kavafis.html)
Salut, personetes,
Hèctor
dijous, de gener 05, 2006
Qüestió de pragmatisme
I enguany, de fet, ni tan sols vaig demanar desitjos per cap d'any. No he tingut ni temps ni ganes. Potser així serà millor, i l'any vinent no hauré de fer avaluació dels objectius d'enguany. Qüestió de pragmatisme, supose que en el fons em regale uns nadals de 2006 més tranquils.
Per la meua banda, jo me n'adone que s'acaben els nadals perquè els clients han tingut dies de vacances - que jo no - i els han dedicat a repensar i repensar. Total que ara venen amb tantes ganes de tocar els nassos com jo habilitat per fer com que. Ja m'enteneu.
Però sabeu? No em pregunteu per què, però estic optimista - qui ho diria, no ;) ? - i amb energies renovades. Hi ha coses molt complexes a la vida, però sempre mereix la pena viure-les. No sabria dir per què, però vaig a millor. Dia a dia.
Salut, personetes,
Hèctor
dimecres, de gener 04, 2006
Por fin se acaba la navidad.. y me he dado cuenta por varias cosas:
- Porque por fin tengo todos los regalos de reyes para todo el mundo ( hasta uno para mí misma)...patético
- Porque tengo una cuenta de VISA interminable
- Porque casi no me caben mis vaqueros
- Por el anuncio de la DGT http://www.nopodemosconducirporti.com/christmas/datos.asp
Visítalo si no lo has visto en TV, no tiene desperdicio, y además hace pensar lo cada vez más patéticas que son estas fiestas,..
Por lo único que merece la pena la navidad es por los niños, por las ilusiones que les creamos, la feria, Reyes, Papa NOel .... y aún así se podría suprimir mucho de lo que gastamos, compramos, comemos...Ah! y porque los MAESTROS TENEMOS DOS SEMANAS DE VACACIONES..
No me gusta la navidad , lo confieso, hace ya mucho tiempo que no le encuentro sentido , no ya el religioso, tampoco el cultural .Quizás cuando éramos nanos no estaba mal, si piensas que era difícil que te regalaran, comer cosas "especiales", dulces, ir a la feria, estrenar ropa ( aunque fuera heredada de tu hermana mayor) el dia de Navidad ...
Pero bueno, lo mejor de todo es que un año más la hemos superado...tenemos un montón de regalos ( juguetes y cosas varias) en casa que no sabemos donde meter , una talla de pantalón para recuperar y un montón de turrones y dulces que no se qué hacer con ellos...es decir TENEMOS EXCEDENTES DE TODO...