Forment

M'encanta! No sé com s'ho fa, però la capacitat de la meua gran amiga per copsar-ho tot amb una simple frase em deixa sempre amb un somriure:

optaré por la alegría, el ejercicio,las cosas buenas, la gente sana y las ganas de vivir…

Brillant, Corina ;) gràcies per compartir-ho...

No fa massa dies, m'ha tocat prendre una decisió forta, que en sóc ben conscient, podria haver marcat un punt d'inflexió pel que fa a moltes coses. Caldrà que passe més temps per valorar-ho amb una certa distància, però crec que així estarà. Deixaré de banda els efectes col·laterals.

El cas és que aquesta tria va començar a prendre forma una vesprada dominical d'aquest estiu passat, a la meua platja favorita, pel Cap de la Nau. I m'ha calgut més de mig any per triar.

Si a la meua nota anterior al bloc en parlava dels problemes de sobredosi de cosmètics i arrugues, en aquesta ocasió el que em preocupa és l'efecte de la sobredosi d'informació sobre la nostra vida.

Tenim tantes dades al nostre abast, que ara el problema no és localitzar dades per prendre les decisions, sinó filtrar-les per extraure'n la síntesi. Obtenir informació de qualitat que no et confonga. O com s'ha dit ací tota la vida, molta palla, molta palla, però de forment ni un gra.

Ho reconec, un dels meus problemes recurrents és prendre decisions complexes, per la meua tendència a analitzar-ho tot. Deformació professional? Més aviat crec que he triat la meua professió per tal de tenir una coartada a la passió que tinc per analitzar escenaris complexos.

El cas és que aplicant-me a mi mateix un dels consells que més done, he optat per simplificar la meua vida. I més enllà de valorar un indret geogràfic o un projecte, i intentar que siguen aquests els qui m'omplin, he optat per omplir la pica jo mateix.

Després de tot, ja m'agrada com sóc, o siga que el més raonable és ser coherent i continuar fent les coses al meu aire. Però encara que això em puga fer voluble, no renunciaré a envoltar-me de gent de qualitat, per després tenir en compte els seus punts de vista.

Són les persones amb qui compartesc coses, il·lusions, vida.. les que realment m'omplen. I el timó de la meua vida, ja el portaré jo. Ni que siga per poder apreciar tots els verds i els blaus de la meua mar, a la meua platja d'Ambolo.

Gràcies iaia, que m'orientes sempre, estigues on estigues. Tu ja saps que ets el meu punt de referència constant. Una besadeta per a tu.

Salutacions, personetes,
Hèctor

Vivir eternamente...o eternamente joven

Al hilo de la crema antiarrugas...

Estoy viendo una película…La Isla, película a medio camino entre Un mundo feliz o La fuga de Logan, hace un repaso al tena de la manipulación genética humana, la clonación y el mercado de órganos … el tema es la eterna juventud , alargar la vida a cualquier precio.

Hace un par de días hacia zapping en TV, cuando un canal Argentino me mantuvo más de un segundo mirando a la pantalla: “ Con veinte años menos” ¿os imagináis el programa? Consiste en un magazine dirigido a publico femenino con el objetivo de sentirse y verse más jóvenes .Trucos y consejos para mantener o recuperar la juventud.

PELICULA:…Sigue la persecución a los clones fugitivos … Una partida de estos seres reproducidos artificialmente ha salido defectuosa: se cuestionan el orden establecido.


Bien, en el programa “ 20 años más jóvenes “ definieron con asquerosa exactitud los efectos del envejecimiento en el ser humano que se manifestaban a partir de los 35 años: la piel pierde elasticidad y turgencia, el cansancio es más manifiesto, fallan las fuerzas y la energías, los órganos comienzan atrofiarse…se me encogió el alma, que seguro ha empezado ya a envejecer también…¡Dios yo tengo casi 38!
Una solución a base de células de embriones de mamíferos aseguraba alargar los efectos de la juventud: la piel recupera turgencia, las energías se mantienen, adiós a dolores musculares …

…
PELÍCULA:
…El clon se encuentra con su “propietario original”:
-dime cuanto te he costado
- 5 millones
- ¿ y eso es mucho?
- Para burlar a la muerte no

Verdaderamente da miedo este asunto …no me había planteado que además de arrugarme poco a poco iba a comprar nolotiles en cajas de tamaño familiar.

Hace muchos años cuando yo tenia unos 12 y mi madre unos 50 me dijo algo muy sabio que ahora empiezo a entender :- sabes Corina hija lo peor de hacerse vieja es que tu te sientes , piensas, y tienes las ganas y la ilusión de cuando eras joven, pero cuando te miras al espejo no te reconoces ,te duele la espalda y no tienes fuerzas…lo peor de envejecer es que tú eres joven pero los demás no lo reconocen dijeron en el programa.


Bien, si este es el juego, jugar a alargar la juventud y a engañar al espejo, yo voy a tener que cambiarme el chip porque no estoy dispuesta a vivir pendiente de esto…envejecer con dignidad y con valentía es un ejercicio de madurez y autoestima que hay que empezar a practicar…por lo que queda por venir.
Pienso seguir haciendo como el clon de La Isla: me seguiré cuestionando el orden establecido, viviré de lo que me alimenten mis experiencias ,recuerdos, de la gente que quiero, de la gente que me quiere y disfrutaré de cada momento de cada día…manteniendo mi salud, bienestar e imagen lo más dignas posibles( aunque se arruguen). Pienso aprender la lecciónq ue me enseñó mi madre y ser joven..aunque el espejo no lo refleje.

Dado que no pienso, de momento aplicar cirugía plástica, ni regeneración celular embrionaria…optaré por la alegría, el ejercicio,las cosas buenas, la gente sana y las ganas de vivir…


LA PELÍCULA, llegó a su fin …por si no la habéis visto,no os lo cuento . A los que ya la vieron…
¡ a vivir que son dos días!

Fins aviat, embolicats i embolicades
Corina

Telefonades i cremes anti-arrugues

Hola personetes,

doncs sí, he arribat a la conclusió que hi ha una relació directa entre el nombre de telefonades intenses i el consum de cosmètics de bellesa en dies posteriors a elles. Tot començà fa uns anys, quan la meua germana gran, amb una ment preclara, em regalà pel meu aniversari la meua primera cremeta.

El primer impuls va ser aprofitar un moment per anar al lavabo i mirar-me a l'espill per tal d'analitzar la magnitud de la tragèdia. Hmmm... no era per tant, vaig pensar. Però res, com si jo fóra una mena d'addicte potencial, vaig acceptar la primera dosi del meu camello. I ja sabeu com va.

Al principi creus que pots control·lar, però quan passa el temps i les xiques de les botigues especialitzades et posen la catifa roja només entrar per la porta, ja sospites que et saben politoxicòman. Més encara quan et mostren les cremes habituals i tu només vols provar coses noves.

A la cerca d'emocions més fortes? No és ben bé això, no faig puenting cosmètic. Més aviat, que mires els prestatges, i només et queda per dur-te a casa els prestatges mateixos. La resta ja ho tens tot. Per sorpresa de les dones que visiten ta casa i senten el vertígen de veure que tens més potingues que elles. Un altre dia us comentaré sobre la cara d'un company a una botiga de Londres. Memorable.

En fi, que és cert, si parles de coses complexes, en moments de make or break, i acabes rumiant de matinada, l'efecte col·lateral és que pel matí et veus a l'espill i ets la reencarnació d'un gos Chow-Chow.

Però que voleu que us diga, les marques d'expressió facial - entendridora forma de dir-li a eixes putes arrugues - són senyal de vida. I a mi m'agrada la meua, sobretot perquè no falten persones amb qui pots compartir-la.

A saber on pararem tots i totes en un futur. Però de moment, haver d'emprar les cremetes és un preu raonable per aquesta vida.

Salut personetes,
Hèctor

Ganas de primavera

He encontrado un banco, es uno de esos bancos minimalistas, un gran rectángulo de hormigón, frío, denso…. como este invierno.
Anda ven, siéntate conmigo….. tengo cosas que decirte, ven Eli acompáñame en el banco. Tal vez por que tú mejor que nadie sabes cuan duro ha sido este invierno. Pero los inviernos pasan, siempre…..aunque a veces creamos que no, nunca son eternos.
En este banco siempre da el sol, es mi banco pero tú siempre tendrás un hueco especial, para cuando quieras venir…. para cuando quieras hablar, callar o escuchar…¡que mas da!.
Anda pega tu hombro al mío y cierra los ojos…. Sientes, ¿verdad?, sientes los rayos de sol en tu rostro, en cada centímetro de tu piel, ese suave calor que al principio provoca minúsculos escalofríos para terminar inundando de dulzura….. sentirlos es sentirse viva, como cuando compartimos sonrisas, deseos, sentimientos, lágrimas, miedos…… Yo creo en la importancia de sentir……, de sentir la llegada de la primavera, de ser consciente de sus primeros vestigios, de ir siguiendo sus pasos…..hay que buscar las pistas, si observas es muy fácil descubrir como va llegando. Por eso amo este banco.
Se que no es lo habitual y siempre he pensado que hay un grupo reducido de personas que se dan cuentan, que son capaces de vivir con esa sensibilidad especial……yo les llamo los heridos, los lastimados….. sí, los que tenemos heridas en el alma poseemos esa capacidad de amar las pequeñas cosas de una forma especial….. tal vez no es la medicina que cura, lo sabemos… solo compensa y eso siempre es suficiente……
Ya sé porque no es lo habitual…… si todos fueran así pararíamos el mundo para sentarnos en un banco a observar como llega la primavera y claro muy práctico y rentable no resulta. Pero si observas, si miras a los ojos…. si descubres sonrisas, siempre encuentras expresiones de complicidad…. ¡¡¡¡¡Anda que afirmar “ la primavera ha venido y nadie sabe como ha sido”!!!!!!

Va por ti, Eli, por tu lucha, por compartir con palabras…. por que nunca hay que cejar en el empeño de sentirse viva……. Por ti Corina por que me empujaste a escribir para Eli. Y por ella, mi madre, por que su lucha y su ausencia hacen de mi lo que soy.

Ai... el Google..

Hola embolicats i embolicades,

el problema amb el Google és que se'n recorda de tot, fins i tot de coses que havies oblidat. Ahir estava fent diverses cerques d'informació, i vaig posar el nom i cognoms d'un amic, per curiositat. D'ací vaig passar a cercar allò de i què sabrà el Google de mi?

Doncs entre altres coses, hi vaig trobar un document recull de testimonis d'estudiants de la UOC que van fer arran del seu 10é aniversari. I allà hi estic jo, al recull aquest. M'han passat moltes coses des d'eixa època, tantes que havia oblidat que vaig escriure això. Ara m'ha fet il·lusió veure-ho de nou, negre sobre blanc, i lligat a la història d'aquesta universitat.

Ací us ho deixe:

Per a mi, triar la UOC va ser una de les millors decisions que he fet en la meua vida. Recorde que jo intentava combinar els meus estudis presencials amb la feina en una consultora informàtica. De bojos.

Passaven els semestres i tot estancat. A punt d’abandonar massa vegades. I un primer dia de curs, vaig anar a l’aula on teníem la classe de presentació d’una assignatura d’eixes on s’arrepleguen alumnes de massa promocions.

Jo venia directament d’un client, amb maletí, corbata i vestit. Quan la gent em veié arribar, pensà "Un professor" i se n’anaren a seure ben formalets. El silenci que hi havia quan vaig entrar a l’aula em digué ben a les clares que jo ja no pintava res allà.

Vaig anar tot d’una des d’Alacant fins a Tortosa. Encara recorde la sensació de llibertat a la tornada, amb la finestreta baixada i el convenciment que havia passat pàgina. Ara anava de bo.

D’aleshores ençà, molta força de voluntat, milions de PAC, exàmens i proves diverses. Tantes nits i caps de setmana dedicats a la UOC que ni ho recorde. Treball i esforç ben invertits.

I ara? Un bon grapat d’amics fets al camí, un objectiu personal llargament esperat que arribarà d’ací a divuit dies, el proper 10 de gener de 2005. Ah! I unes paraules que tenia moltes ganes de veure al meu campus: treball de final de carrera.

Ho tornaria a fer. Potser ho tornaré a fer aviat. Noves metes amb la UOC. Sé que aviat tornaré a Tortosa.

Ja veieu... tot tan diferent, i tan igual. Sí, potser tornaré a Tortosa aviat, o l'energia acumulada se m'eixirà per les orelles. ;)

Ànims a tots els qui lluiteu per aconseguir objectius a la vida. No us deixeu anar pel corrent. Lluiteu

Salut personetes,
Hèctor

P.D. Gràcies per tants i tants caps de setmana tancats a casa, xiqueta. Gràcies per fer teu el meu sacrifici. Mai t'ho agrairé el suficient, i ho saps. Besadetes per a tu

Diagnòstic

18/10/2004
"Eli, no t´esveris pel que t´he de dir, però hem trobat un petit canceroma prop del pit dret"

Quina sensació, veritat ? Només amb 24 anys i el cap ple de vida.

Aquell dia vaig tindre molts pensaments... el primer va ser "POR" però m´hi vaig quedar amb el segon... "LLUITA".
Has de tirar endavant, sigui com sigui, treure forçes per poder aguantar tot el que t´espera.
Començem el tractament: proves, anàlisis, biòpsies i un munt de paraules tècniques que només de pronunciar-les lis agafes respecte. I l´angoixa, la por, els dies que t´enfonsis ? Hi ha tractament per a tot aixó?...I tant que si.
És dur, però sempre trobes una porta oberta que et motiva per continuar i no rendir-te. Un lloc especial on recordes els somriures dels teus amics, la cançó que escoltes tots els dies, a la mateixa hora quan et lleves de bon matí per anar a la feina, "l´abric" que et dónen els teus pares i els teus germans per a qué no passis fred, sobretot en els dies de "pluja".
Te n´adones de que van passant les setmanes, els mesos...i de sobte un altre diagnòstic.

31/12/2005
"Eli, no t´esveris pel que t´he de dir, però hem d´extreure´l"

En aquell moment i sobretot per el dia que era, penses: "Jo també et desitjo feliç any"....jajaja.

Only Hope...aquest és el meu lema des de fa dos mesos. Dos mesos plens de somriures, de plors, de compartir, d´aprendre, de conèixer.
Dos mesos, en els quals, un dia se´m va presentar d´una manera totalment desconeguda per a mi, un somriure nou. Un somriure que em va motivar, em va fer veure la vida des d´un altre punt de vista, compartint converses fins la matinada, a vegades en un lloc d´aquest especials, jo amb el meu súc de maduixa i ell amb el seu gin-tònic. Converses que t´omplen, que et relaxa, que desconectes del món i del "problema"que tens, ell és especial per desviar el tema. Hem rigut, hem plorat, a vegades ens he decebut l´un de l´altre, però el més important per a mi, és tot el que m´ha donat en aquest temps, sobretot en els darrers dies, previs a l´operació i encara no he trobat la manera de donar-li les gràcies per tot el que ha fet per mi. Un somriure que significa molt i que difícilment el podré oblidar.

Ja em separen dies d´aquella sala de quiròfan on m´hi vaig enfrontar amb la realitat. I estic bé...he guanyat la partida al càncer i el que més desitjo és VIURE.
Diuen que totes les experiències personals poden servir d´ajuda alguna vegada a la vida, doncs...aqui us deixo la meva.
Però sobretot cerqueu sempre una motivació per tirar endavant en moments crítics i mai deixeu escapar un bonic somriure.

Fins aviat.

Un record especial per a totes aquelles dones que vaig conèixer a Oncologia i que segueixen lluitan per la seva vida, sense les seves experiències personals, no haguera pogut escriure la meva.
Eli.

Coherència: del roig al blau?

Diu el Gran Diccionari de la llengua catalana el següent,

coherència

[del ll. cohaerentia, íd.]

f 1 Connexió i absència de contradicció entre les parts d'un argument, d'una doctrina, d'una obra, etc, considerats com una totalitat.

Doncs bé, d'acord a aquest text, hui em sent una mica incoherent, o incòmode, si més no. Sí, ja ho sé, els qui em conegueu personalment, ja sabeu que m'he acostumat a conviure amb un marge raonable d'incoherència a la meua existència. Però siga com siga, hi ha vegades que les xifres, sempre tan fredes, parlen amb una veu singular.

En concret, aquest matí he rebut un correu que m'ha deixat una mica intranquil. L'any 2005, i pel que fa a l'àmbit professional, el vaig dedicar a un projecte l'objectiu final del qual era crear una eina de suport empresarial per tal de monitoritzar l'absentisme laboral a les grans empreses.

Sense entrar a més detall, puc dir que el sistema informa els responsables d'una empresa sobre les incidències relatives a baixes laborals, absències, retards, etc. dels seus treballadors. En funció de mil paràmetres, com ara tipus de malaltia, freqüències, recurrència, etc. I envia correus electrònics, informes, sms. A qui vulguem i quan vulguem.

Sí, ja ho sé. Hi ha qui ho veu com una eina monstruosa de control del treballador, hi ha qui ho veu com una eina per gestionar i reduir els costos derivats dels empleats deslleials. Hi ha qui el pot emprar per extraure'n informació per detectar problemes de salut i higiene al treball.

Des del punt de vista tecnològic, el sistema funciona molt bé, i em trobe molt orgullós. Perquè us feu una idea, he rebut més de 7000 missatges des del desembre, per dir una xifra. Fiable, com un rellotge. Una bellesa.

En teoria, jo rep còpia dels missatges per comprovar el funcionament correcte del sistema informàtic. Però aquest matí m'he sentit molt incòmode quan, a l'atzar, he llegit el contingut d'un d'ells. Traduint i canviant dades personals, deia:

Alerta Gestor Absentisme: 2 absències o més en 3 mesos
Data/Hora Alerta : 10/02/2006 13:53:49
Descripció Alerta: Recomanem que investigueu aquest expedient d'absentisme i que considereu l'acció apropiada. Discutiu-ho amb el vostre cap o amb recursos humans.
Alerta relativa al/a la treballador(a): Joan Ningú.
----------
Nombre d'absències és major o igual a: 2
Id. expedient al sistema: 2022

Jo m'he criat en una família d'esquerres, envoltat de sindicalistes, manifestos comunistes, Novecento, etc. I de cop i volta em trobe que de la meua capacitat d'abstraure problemes i de resoldre'ls amb l'ajuda de tecnologia, algú podrà potencialment despatxar un treballador.

Dit d'una altra manera, de comprovar el funcionament correcte del sistema informàtic, a tenir la sensació de comprovar el funcionament correcte del Sistema. Amb majúscules. Hmm, trigaré uns dies a trobar una coherència interna a aquesta situació personal. Ara per ara, em trobe incòmode.

Besadetes, embolicats i embolicades, i bon cap de setmana,
Hèctor

P.D. He trobat una sentència que em ve al pèl. Les idees no tenen la culpa d'allò que els homes fan d'elles. O siga, jo faig solucions tecnològiques, d'altres les apliquen en un sentit o un altre. Però tot i això.... la mare que va fer el Pepito Grillo.

"Gnósei Seánton"...(conèixe´t a tu mateix)

Una altra nit, asseguda davant de l´ordinador i de matinada...

Peró avui la nit és diferent, avui és més llarga que mai i avui volia escriure a L´Embolics.
Només hores em separen d´una sala de quiròfan i el meu cap no s´atura. Rondino en tot allò que he aprés durant el viatge que vaig emprendre ara fa un any.
Diuen que l´home és el reflex del seu viatge, perquè aquest és vida i la vida, memòria.
La vida és un viatge i nosaltres, personetes del espai i del temps, aprofitem l´experiència de la vida, la gaudim perquè només hi ha un sól viatge per a cadascun de nosaltres, tot i que hi hagi moltes maneres de viatjar i molts tipus de viatges. Amunt, avall, endins, cap enfora...en definitiva variacions que amaguen una única realitat: el viatge sempre és un viatge cap al desconegut per avançar en coneixement. Els paisatges no ens impedeix veure un món interior per a conèixen´s a nosaltres mateixos.
Calma per anar fent etapes i gaudir de cada moment. Acumulació d´experièncias, de pensaments i de sentiments. Petits detalls de la vida que sovint s´obliden i s´hi passa per damunt sense gaudir-ne. Petits plaers que quan ja no estan al nostre abast, aleshores és quan els trobem a faltar. Il.lusió, passió per les coses, per les persones...en definitiva, per la vida.

Ser agosarats.

Continuo asseguda a la meva cadira, són ja tres quarts d´una i encara rondino. Pot ser aquest Embolic d´avui sigui un petit homenatge a Kavafis, però tots, alguna vegada, ens sentim "ulisses" de la vida.

En fi...

GRÀCIES A : "Songbird", "Que tinguem sort", "Dancing in the Moonlight", "Lela", "Sweetest Goodbye", "More than words", "Chiquitita", "Para tocar el cielo", "Beija Flor", "Maitia Nun Zira?", "Breath In","Love Generation", "Día Lejano","Time won´t wait", "Samba de Benco", "Satisfy muy soul", "Rinôçérôse", "El Bosque", "Love Actually", "A walk to remember"...

A.... "ells", a "Taula", a "vosaltres", a "vosaltres dos"... i a ÍTACA.


Fins aviat...Bona nit i Bona sort. Eli.

Necesita Mejorar en Escucha Activa

He estado dos horas en una de esas reuniones en las que te parece que tú eres la única persona que está entendiendo a uno y otro "bando" , pero entre ellos no se entienden ¡ y yo sin voz ! .
Una y otra vez cada representante de sendos bandos lanzaba su idea con una sonrisa aprendida en el último cursillo de "escucha activa y comunicación eficaz" .Pero no. NO debió aprender bien la técnica o quizás el adversario no ha hecho el cursillo...¡y yo sin voz!.
Me levanto al despacho contiguo cojo papel y boli y esbozo el esquema de lo que voy a decir ( economía de lenguaje, no puedo gastar muchas palabras).
Por fin,he conseguido intervenir,no es fácil cuando el volumen de voz al que llegas no lo oye ni el cuello de tu camisa.
Aunque intento exponer lo positivo de las dos intervenciones y buscar puntos comunes, no ha servido de nada...no se han entendido y yo...sin voz.

Mi calificación para sendos representantes es NM ( necesita mejorar) o como diríamos en la generación pre-LOGSE: Muy Deficiente.
En resumen: para comunicarse hay que querer escuchar, querer comprender, ponerse "en el lugar del otro" y a menudo sólo nos preocupamos de que nos entiendan a nosotros y no con mucha habilidad.
¿No pasa eso demasiado a menudo?

Necesitamos Mejorar en Escucha Activa y Comunicación Eficaz.

Una besadeta
Corina

Sin voz

Difonia funcional hipertónica, este es el diagnóstico Corina.Si quieres recuperar la voz deberás pasar sin hablar de 20 a 30 días...Baja laboral y tratamiento foniátrico,-dijo muy serio el otorrinolaringólogo de la planta 5ª. Uff!
Entre nosotros no se si lo resistiré, lo de estar callada me refiero.
Menos mal que se que hablando aquí alguien me escucha y además no gasto mis maltrechas cuerdas vocales..
Gracias por escuchar...y ¡ preparaos porque es mi único canal de comunicación por una temporada!

Besos y abrazos
Corina

La representación.

Suelo salir de casa cuando todavía las tinieblas envuelven todo, las personas, las casas, los árboles; la circulación es densa, nos movemos como esos insectos que odio, de casa al trabajo, del trabajo a casa, itinerarios repetidos cientos, miles de veces.
Yo hoy he cambiado el mío, y siento la mismas cosquillas en el estómago que cuando asisto a una representación teatral, imaginar música, danza, lo que más améis….. El escenario esta oscuro, negro, aunque hay miles de luces pareadas que se mueven, unas en un suave tono dorado, otras rojizas….Al este el cielo empieza a cambiar de color, empieza a encenderse una luz cálida, de un suave color melocotón, aterciopelada…. si centras la vista en la parte inferior ves como se refleja en un inmenso trozo plateado, de un frío gris. Sin darme cuenta la luz va subiendo de intensidad y el gris va tornándose un azulado denso, azul petróleo. Empiezan a aparecer figuras en el escenario son grandes montañas azuladas, oscuras, han pintado con gris claro sobre el azul, los árboles y la vegetación muestran su verde mas intenso. Aparecen enormes zonas blanquecinas, algunas suaves, frágiles, otras densas, largas telas de raso blanco forman líneas gruesas, onduladas, envuelven las figuras, parecen que vayan a engullirnos…
El foco de luz ha subido de altura, ha aumentado su intensidad, las formas van cobrando perfección, los colores se enriquecen, observamos nuevas gamas, tonos más vivos, más brillantes…. las montañas han cambiado, son grandes formas de arcillas, da la sensación que la parte superior se secó mucho antes de acabarlas, todo se llena de tonos marrones, cobres, vainillas…. Va desapareciendo la vegetación…. los árboles no existen, no dio tiempo clavarlos antes de que la arcilla se secara…. De pronto todo se vuelve oscuro, denso, nos vuelve el negro…. Es repentino unos inmensos segundos….. un punto a la lejanía se acerca veloz… e inunda el escenario con una luz amarilla brillante, se puede sentir su calor….. y cuando logramos centrar la visión, todo ha cambiado ha cambiado…..
Al este ha aparecido el mar, azul….de un azul intenso, con una suave capa plateada por encima, brillante, en ningún momento diezma su color…..La costa parece un enorme recortable, si te fijas la línea de la costa esta pespunteada, suavemente agujereada, y alguien con espíritu de niño ha colocado pequeños cuadrados blancos sobre una colina, alrededor de media circunferencia azulada, brillante…..que se eleva en lo mas alto. Y sin querer pierdes la vista y el alma en ese mar, el este…… siempre el este.

Montones de sensaciones, siempre el placer del viaje hacia Alicante, y la música…. esta nueva música descubierta (la misma que acompaña las imágenes preciosistas de la película ganadora de los Goyas).
Vamos… acércate…. envuélveme en tus brazos y baila conmigo……

Sobre models d'ensenyament de llengües

Hola personetes,

avui no us pegaré el rotllo habitual de les meues penúries de fadrí thirty-something, però sí que us donaré coses per pensar. He vist a El País un especial al suplement d'educació que m'ha agradat, al voltant de l'ensenyament de les llengües oficials a les diferents autonomies de l'estat espanyol.

Està curiós, pegueu-li una miradeta si voleu.

Las lenguas autonómicas en la escuela

Catalunya / Illes / País Valencià / Navarra / País Basc / Galícia

Bon profit, i ànims, que ja és quasi divendres ;)

Hèctor

P.D. Espere que l'entrada dure, i no em passe com al Josep Enric, que publicà una cosa i s'esborrà misteriosament...

Hui estic més que enrabiada

Com cada matí, a casa ens despertem escoltant les notícies de Catalunya informació. Però hui haguera preferit no fer-ho. Supose que en sou coneixedors i coneixedores del nou estatut valencià. Mireu, si la clàusula Camps haguès tirat endavant, tant me fa, però que sigua un estatut que per fi haja reconegut la divisió lingüística i el despreci més absolut a les opcions polítiques minoritàries, això només ho poden fer els miserables i els cretins i també les cretines. Per favor, algú em pot dir quelcom que em console? Bé, ho sentisc, no sabia a qui adreçar-me a estes hores i menys tenint en compte que sóc una valenciana a terra catalana, que, tot i tenir molt bons amics i bones amigues aquí, com que no són valencians no acaben d'entendre'ns, i menys si aflora de tant en tant eixe vell sentiment del que parlava Fuster, us sona? ja sabeu... l'autoodi.

Jure que la pròxima volta que escriga aquí, ho faré amb un to més optimista

Paqui

Un mundo de usar y tirar

"Cuando usar y tirar no era parte de nuestra cultura, valores tales como conservar, cuidar, mimar y, sobre todo reparar, formaban parte de la sociedad.El desinterés por conservar lo que tenemos y la ansiedad por obtener la novedad forjan una generación de jóvenes a los que se ha inculcado la renovación continuada como modo de acallar su pulsión.
Como no siempre es posible obtener lo que uno desea , los jóvenes se muestran rápidamente insatisfechos y frustrados. Si uno no puede usar y tirar...¿qué le queda?: conservar. Y, conservar , en nuestra sociedad es, lamentablemente sinónimo, de fracaso."

Fernando Trias de Bes

EL PAIS SEMANAL . Domingo 29 de enero de 2006

Cuando usar y tirar no era parte de nuestra cultura, mi panaderia habitual era el "Horno de la señora Julia" y no la enésima franquicia de Calentito, y la "Tienda de Arturo" y el "Supermercado de Ismael" proveedores habituales de toda la familia; Cuando mi padre pasaba tardes enteras de domingo intentando una y otra vez reparar un juguete, o mi madre transformando un pantalón de mi padre en una falda para mí, cuando conservar era importante, o quizás necesario... aprendía a tener paciencia en una cola, a interesarme por las anécdotas de la gente en las tiendas, a esperar mientras mi padre reparaba , o a crear una nueva prenda desde una vieja...aprendia a esperar, a empatizar, a perseverar, a inventar, a crear...

No tenía grandes superficies con una gran oferta, ni pagos con tarjeta, ni compras a plazos, ni servicio a domicilio..., sí tenía envases retornables( el casco), yogures de cristal que reutilizaba, ropa heredada de mis hermanos, cajas de jabones en las que guardaba secretos y papeles de regalo que guardaba después de usar...

¿Cómo puedo enseñar a mis alumnos, que sólo conocen el "usar y tirar", los valores del conservar y transformar?

Conservar, mimar, reparar, cuidar cosas, cuidar personas, guardar recuerdos... alargar la vida de todos ellos todo lo que pueda para poderlos disfrutar.

Un saludo a todas y todos.

Corina