Apreciar

Parece que la primavera me ha devuelto la inspiración, y he retomado algo que tenía abandonado desde hace muchísimo tiempo: el placer de sentarme a escribir. Supongo que el impulso de coger boli y papel (porque sí, yo todavía escribo a la antigua usanza) es el resultado de los pequeños acontecimientos que se han ido sucediendo en los últimos meses...en el último año ya.

Tengo la sensación de que ahora todo fluye a mi alrededor de manera natural. Ya no hay altibajos, grandes euforias, tremendas decepciones. Todos es más...neutro. No quiero decir que me haya estancado en la escala de grises,ni mucho menos. Aprecio pinceladas de color en cada vivencia, en cada situación...una sonrisa, una mirada, un vino compartido con las amigas....En definitiva, apreciar todos esos pequeños momentos que, unidos, forman una paleta con multitud de tonalidades.

Y es que es fundamental apreciar....lo importante y lo que no lo parece; lo grande y lo pequeño; lo bueno y lo malo; lo que recibimos...y también lo que entregamos porque, aunque no lo parezca, aunque no lo creamos...en algún momento, en algún lugar, quizás inesperadamente...nos será devuelto.

Hace unos días, un amigo me confesó que alguien a quien quiso mucho en el pasado no supo apreciar su entrega. Me lo dijo de una forma tan sentida que activó mi pensamiento. Me gustaría decirle desde aquí que todos, en algún momento de nuestra vida, hemos entregado sin reservas, y no siempre hemos recibido lo esperado. No puedo más que invitarle a escuchar, a él especialmente y a todos en general, una preciosa canción del magnífico Jorge Drexler, Todo se transforma.

...porque cada uno da lo que recibe...y luego recibe lo que da...

Es un pequeño regalo. Y espero que sepa apreciarlo.

Besos de colores para todos.

Pizzicato...

Ho sé, no és que ma casa siga El Bulli, però anit em vaig sentir una mica com Ferran Adrià. Va com va, però és que quan no has anat a comprar en tota la setmana, dijous o divendres és com dir acrobàcia gastronòmica.

Obris el frigorífic, minimalista de vocació sobrevinguda, i et planteges combinacions impossibles per paladars no iniciats. Però mira, ja va bé de tant en tant estimular la flora intestinal, perquè de vegades trobes sabors amb què sorprendre les visites.

Ara per ara, em sembla que tots els senyals ho indiquen, que faig vida de solter militant. Ho podria esbrinar qualsevol que haguera vist el que vaig sopar anit abans d'eixir.

I ho podien saber els meus veins hui pel matí, en veure la combinació cromàtica per la meua roba. Cítrica.

La família dels veins d'enfront, en bloc, tot eixint per l'escola. Ells de negre, gris, blau fosc. I la cella de la mare, desaprovatòria, per sobre de les seues - espantoses- ulleres de sol de Chanel. Impagable.

Pel que fa a la meua roba, què voleu que us diga? com la meua vida, ara mateix batega a ritme de Pizzicato Five. M'encanta ser un dimoniet.

Bon cap de setmana, personetes,
Hèctor

... ( i IV )

Dicotomies, controvèrsies existencials, sentiments oposats i contradictoris centrades, especialment, en les relacions personals...Engolir tots aquests conceptes només llegint els darrers escrits...uff, costa!!!...jajaja.
Sociòloga... i res m´ha fet entendre les "bojeries" qué arribem a fer quan el nostre cos entra en guerra. Reaccionem de diferents maneres i cap d´elles ténen una explicació raonable.

Trobem definició per quan veus a un amic/amiga qué s´ha enamorat, qué parla com si fos Neruda, recitant "20 poemas de amor y una canción desesperada", qué comença a emprar perfum i és pentina!!!...qué els veus amb la seva parella i tot és complicitat, tendressa, carícies, petons...en definitiva...SUCRE?...jajajaja. Cap explicació de perqué el seu cos reacciona així. AMOR.

I d´altra banda... trobem definició quan veus a un amic/amiga qué s´embala quan arriba el bon temps, entremaliats, qué en el seu vocabulari només hi ha mots com ara: disbauxa, frecs, relliscades, qué volen treure´s de sobre el "síndrome de abstinencia"com sigui...en definitiva...DESFOGAR-SE?...jajajaja. Cap explicació de perqué el seu cos reacciona així.
SEXE.

Doncs...penso qué totes dues són vàlides i qué totes dues ens fan reaccionar sense límits, sense pensar-hi gaire. Perqué cercar explicacions raonables?...millor deixar-se anar, no?...jajaja.

Hi ha més sexe qué amor. Tenim més facil.litat per trobar sexe en qualsevol dia de la setmana qué trobar amor. Des d´aquí les meves fel.licitacions per als qui estiguin enamorats...jajaja.
Però també les meves fel.licitacions per als qué gaudeixen del sexe...al cap i a la fi, tots ens trobem en braços d´algú.

És pot dir que fer l´amor sense amor és com ballar sense música?...Hi ha ritmes fondos, primitius que treuen música per ells mateixos, qué no necessiten música, qué ells són música. I d´altra banda, és pot ballar sol/sola i és pot ballar en grup. Per als romàntics no sé si poden acceptar el fet de qué és pugui ballar sense música, de qué és pugui fer l´amor sense amor...però a vegades no cal que hi hagi música per a poder ballar ;)

Romàntics/Entremaliats, Ensucrar-se/Desfogar-se, Abstinència/Luxúria..., Amor/Sexe.

Dicotomies, controvèrsies existencials, sentiments oposats i contradictoris centrades, especialment, en les relacions personals...

Aqui està el meu REPTE...jajajajaja!!!!

P.D. Sigui com sigui...gaudiu!!!!

Propostes literàries japoneses (i III)

Els minuts passen lentament, jo ja t'he vist. I tu a mi també.. encara no s'ha fet de nit..

Gestos, moviments, insinuacions i mirades. Hmm.. les mirades.. La vida en diversos registres simultanis, la rebel·lió a la granja i jo fet un pollastre. M'encanta...Tensió soterrada, passions a punt d'esclatar, sexe de 160 caracters.. i el dubte de quan i on...

Quan tens la sensació que podries reviure l'imperi dels sentits, la simple imaginació et fa donar un nou sentit a la paraula kimono. Tempura, bolets shiitake flambejats i sushi, per favor.. i no deixes de mirar-me.

La teua seda i la pell suau, els cabells pel teu coll, el vertígen que em provoca imaginar-te nua i uff.. la gota de suor lleugerament salada. El teu calfred sobtat perquè saps que l'he vista, i la seguretat de què no t'arribarà a caure a terra...

He arribat a casa, i ho he vist a les notícies. Aquesta vesprada, arriba la primavera. I després diran que el rellotge biològic és cosa vostra.

O potser és la meua part femenina? Beneïda siga...

Salutacions, personetes,
Hèctor

PD. Ja pensaré què llegiré després..

¡¡¡ Apuesten !!!......!!! No va más !!

Y sin saber por qué vuelvo a apostar, me va la vida en ello. Amontono las fichas después de hacerlas pasar una a una por mis dedos, después de repasar su significado, y me vuelvo a jugar la ternura, las ganas de compartir, el deseo, la pasión, las sonrisas con besos; pongo en juego la estabilidad, mi independencia, la autonomía, el disfrutar del silencio y de la soledad, enmarañarme durante horas entre las líneas de un libro, dormir sin hora, las noches de insomnio compartidas, fumar un cigarro en la terraza muerta de frío mirando la luna…..
Y tú dices que confíe……y amontono las fichas al mismo tiempo que las empujo hacia la casilla elegida, la misma de siempre…el as de corazones.
Que confíe…….y cierro los ojos, mientras pienso que ya no importa si gano al final de la partida, solo me importa el tiempo que esta dure.

Y quizás, quien sabe…tal vez esta vez gane.

Què voleu que hi faça..

Doncs sí, no puc fer-hi res. I sí, ja ho sé, quasi fa com respecte ficar cullerada a l'embolics d'un temps ençà. Però això diuen que és per desfogar-se, no?

I cadascú a la seua, amb les seues dèries, els seus problemes, les seues passions - confesables o no, va per gustos - i les inquietuds del dia a dia. Què voleu que hi faça, xiquets i xiquetes! Jo estic divertit, entremaliat, fa sol, hi ha llum, i estic despertant de l'hivern.

I diumenge em vaig banyar per primera vegada enguany al Carabassí. Estic a casa.

Queda inaugurada la temporada estival. I que visca la creativitat, les mirades intenses i enjogassades, els jocs de tot tipus, les festes vora mar, i els aromes de la primavera i l'estiu.

Alguns trobarem el que volem, o potser no. Però hmmm... morirem en l'intent. I ja veurem de què.

I a sobre? He vist un còmic de bon matí que m'ha fet alçar una cella.

Hmmm...

Ja m'ho perdonareu, però sóc així. I m'agrada. I per molts anys.

Salut personetes,
Hèctor

Vengo a dejar el corazón…o a llevármelo.

" No dejes que termine el día sin haber crecido un poco, sin haber sido feliz, sin haber aumentado tus sueños. No abandones las ansias de hacer de tu vida algo extraordinario. No dejes de creer que las palabras y las poesías sí pueden cambiar el mundo."

Walt Whitman.

Por que mi vida esta hecha de trozos, pequeños retazos, pequeñas historias de amor, reflejos de sonrisas, de abrazos, de risas. Por que siempre guardo los buenos momentos, las imágenes, los olores, las sensaciones al acariciar, los gestos, siempre el recuerdo…… Por que yo amontono recuerdos para cuando la memoria escape. Y ahora, sin apenas tu saberlo, abro un hueco en mi alma para poder llenarlo de ti…de tus recuerdos.

Treballem per la igualtat

Repartir el treball...

Repartir les criatures...compartir el futur
Repartir la gent gran...compartir l'experiència
Repartir la cuina...compartir el dinar
Repatir la neteja ..compartir la comoditat
Repartir la iniciativa...compartir la responsabilitat
Repartir el descans...compartir la alegria
Repartir el temps ...compartir la llibertat
Repartir l'oci...compartir la diversió
Repartir la producció ...compartir la riquesa
Repartir la llar...compartir la comoditat
Repartir l'educació ...compartir la cultura
Repatir l'amor...compartir la felicitat .

Compartir la vida

No és meu, és clar...una de las ventajas de ser madre es que siempre tienes de quién aprender( este escrito lo trajo mi hija coloreado del colegio el 8 de març).

El camí invers

Vaig a explicar-vos un fet real però extraordinari.

Hi havia una vegada una xiqueta que va néixer vella, tan vella que ningú aconseguia esbrinar si l'expressió del seu rostre era degut al patiment o al buit que produeix l’absoluta pèrdua de la il·lusió.

El patiment podria entendre’s: els parts sempre són situacions traumàtiques pels nadons; ells, tan bé com estan a dins del ventre de sa mare i, per algun motiu indeterminat, eixa gent que s’encaparrona en treure’ls del seu cau sense demanar ni permís. A més s’han de retorçar i comprimir de tal manera que han de cabre per l’únic orifici que els és possible; a no ser, és clar, que la seua obstinació per quedar-s’hi obligue a prendre mesures més dràstiques.

Doncs aquesta xiqueta anava més enllà de l’expressió que comunica la ràbia que déu produir eixir de la seua coveta.

Les velles tenen al rostre quelcom que només l’edat ens faria capaços d’entendre-ho. Pot ser és la tranquil·litat d’haver arribat allà on volien; pot ser és el reconèixer que allà on volien arribar, senzillament, no ha estat possible. No ho sé. En qualsevol cas, només els hi queda la menuda il·lusió que pot donar l’horitzó poc llunyà de la resta de la seva vida. I pot ser és això el que els seus ulls intenten transmetre amb aquestes mirades tendres i apaivagades.

Aquesta neneta, tan menudeta com era, i ja tenia eixa mirada, i eixe posat d’esperar i res més. Els dies passen i esperes, perquè saps que el final és imminent. La mare es va espantar, i qui no!, davant de tanta senectut.

Tal i com ens ensenyen des de gairebé l’incipient ús de la raó, hem de madurar de forma paral·lela en cos i ànima (cadascú que interprete l’ànima de la forma més familiar possible). Tots dos, alhora que maduren han d’evolucionar cap al futur, perquè és allí on hi serem persones de debò, abans només som projectes d’homes i de dones (esta afirmació, per sort, no tothom ni totdom la comparteix). Però, què passa si l’ànima hi ve i el cos hi va? Si, l’evolució ja n’és de paral·lela, ja, però inversa! Us heu imaginat alguna volta que això pogués succeir? Doncs a ella, a la nostra protagonista, és el que va experimentar al llarg de la seva vida.

Quan els xiquets del barri jugàvem a tirar-se pedres els uns als altres perquè havien de defensar no sé quina fortificació de cartró, ella estava intentant enraonar amb els adults dels misteris de la vida, de perquè estem on estem sense res més a dir. És clar, tot i que la seua ànima de vella ho intentés, no era capaç de fer-se entendre. Encara no havia passat per la escola el suficient temps com per exercitar la psicomotricitat fina necessària per escriure, ni la coordinació oculo–motora per llegir sense saltar-se cap paraula ni cap línia. Activitats totes dues imprescindibles per poder articular el pensament ( o, al menys, això és el que diuen els entesos – pot ser per això que els pardals podria ser que en tinguen, de pensament, però com que no dominen la psicomotricitat fina ni tenen prou desenvolupada la coordinació oculo – motora, aleshores els és molt difícil articular el seu pensament… i menys encara comunicar-lo – ).

Ja d’adolescent, la seguretat del camí que li havia tocat recórrer per arribar al final, i a més per tots sabut, no compensava amb la saviesa amb què li havia estat atorgada des del moment de nàixer. És molt possible que tots i totes, en un moment donat de la nostra vida, hem hagut de fer un camí més que conegut. La primera vegada se’ns va fer llarg, interessant i, pot ser fins i tot, misteriós; però quan ja l’hem desgastat de tant anar i tornar, segur que tenim la sensació de què la distància entre els dos punts extrems ha minvat donat el poc temps que triguem en recórrer-ho.

Només, a partir del moment en què va decidir canviar el seu destí. Només des de la tossuderia de trencar amb els lligams de la trajectòria gravada al seu interior per moltes i moltes generacions fent el mateix. Només des de la seguretat que de vida, només en tenim una i prou, va ser llavors quan va començar a desenvellir. Cada dia, us ho assegure, és més jove. Llàstima que el seu cos encara no se n’ha adonat d’este petit detall i continua evolucionant com si res, cap al final inexorable.

Moltes vegades pense que eixa mirada d’algunes iaies no és una altra que la felicitat d’haver arribat a l’horitzó que no tenia res a vore amb el que els va ser destinat al moment d’abandonar l’úter de les seues mares. Pot ser no és el que varen somiar, però com que al final, el camí va canviar la seua trajectòria predeterminada, la vida se’ls va fer més vida, i la mort, més natural.

arran de les cremetes anti-arrugues i el pas del temps

Arran de les cremetes anti-arrugues i el pas del temps

Aquesta és la meua primera incursió al mon dels blogs i arran dels escrits en els quals parleu de cremetes i del pas del temps, m’agradaria compartir amb vosaltres la meua perspectiva sobre aquest tema.

Quan ets joveneta, el temps sembla que no passa mai, es com que sempre mires el que està per vindre... Quan acabaràs la carrera, quan t’incorporaràs al món laboral, quan començaràs a guanyar dinerets i posar fi al llarg jou de la convivència (o de vegades dictadura) a casa... Ai! Quans somnis, quantes inquietuds, quants temors...

I comencen a passar els anys i com marca la vida moderna, decideixes encaminar tots els teus esforços a ser una dona independent, professional, alhora que simpàtica, divertida... en resum perfecta.”La meua feina és el més important per a mi” proclames als quatre vents, ... i de tant proclamar-lo, el desig es torna realitat... I llavors vénen les responsabilitats, la lluita diària per demostrar que pots amb tot el que et demanen i encomanen, les inseguretats que porta el que t’hagen llançat a la piscina quan encara xipolleges, el maneig de la soledat (la reial i l’anomenada del directiu?!), la distància... I comences a sentir-te cansada i es reflecteix a la teua cara, en el teu estat d’ànim, en la manera d’enfocar la teua vida... i de repent et sents vella...

I passen els anys, molt poc a poc, lentament, i cada any et sembla un lustre i les responsabilitats augmenten i les arrugues se’n van fent més i més profundes però no per fora... sinó per dins. I alguna vegada t’armes de valor i traus eixos sentiments que intentes enterrar i ignorar però que cada vegada són més intensos i busques algú que et puga comprendre ... (això sí, a cau d’orella perquè ningú no s’assabente, no siga cosa que es vinga a baix la imatge de dona decidida i segura de si mateixa, que no té dret a queixar-se per tenir un tipus de vida que és l’enveja de tota dona emancipada...) Mira tu! I a sobre tan joveneta...

Fins que un dia aquella veueta interior que mai no has escoltat però que sempre ha estat allà es converteix en una veu gruixuda com la de la saviesa, i comença a fer-te preguntes que per primera vegada et dignes a escoltar... i comencen les reflexions...I venen les respostes que tan fàcilment van fluint una darrere de l’altra i et van marcant el camí a seguir, la decisió a prendre i vas notant com de sobte et sents més lleugera, més relaxada, com si el pes del anys acumulats s’anés esfumant...

I cada vegada et sents més jove, i el que és millor més conscient de tot el que has viscut, el que has aconseguit, el que els estereotips i les vides ideals que ens venen els mitjans de comunicació només valen per somniar-los perquè quan els aconsegueixes deixen de ser tan ideals com semblen...

I cada vegada et sents més jove, i descobreixes el plaer de redescobrir-te, i de escoltar-te i de encaminar la teua vida cap a aquests xicotets i quotidians plaers que són els que realment et fan gaudir els moments de felicitat...

I cada vegada et sents més jove... malgrat que el temps vola, i quan menys t’adones ha passat ja un any des que vas prendre la decisió adequada i amb la certesa de que alguna cosa ha canviat per sempre i que tens a la teua mà la millor i més efectiva crema anti-arrugues que ni es ven en cap lloc ni ningú pot comprar....

Avui

"Em plau la gent que dubta i abans de tot consulta el seu cor indecís, m´agraden els que diuen, els qui es contradiuen, molt sovint d´improvís, em plau la gent que oscil.la, que constantment vacil.la, que no s´instal.la enlloc, confusa pel que passa i en part pensa que és massa i en part pensa que és poc.
M´agrada el qui no gosa apropiar-se cap cosa i menys els seus semblants, em plau la gent prou destra per ser una finestra per als ulls dels infants, aquells que vitalici, daltònics de judici, ignoren els colors, la gent que sovint calla, que no exhibeix batalla i mai no rebrà honors.
Em plau qui es balanceja com aquell que passeja l´estiu per dijous sant, els qui es fan rebotre i voldrien fotre el camp de tant en tant.
Sisplau, que algú els expliqui que per, molt que supliquis, la vida fa el que vol, sisplau que algú els somrigui i amablement els digui: gràcies per ser com sou, així, tan fraternals, així, tan poc com cal, gràcies per ser com sou."

Aquest escrit el vaig trobar fa uns dies per la meva cambra, sempre embolicada de papers, llibres i un munt de coses que costa de desempallegar-se perqué et porten bons records del passat. Un escrit per persones "inquietes", per aixó, després d´haver llegit els darrers embolics, vaig pensar que no seria mala idea "colocar-lo" en aquest raconet.
Ahir a la nit vaig ensopegar i em van fer caure, vaig tindre decepció de l´ànima...però no existeix un dia més bonic que el d´avui. El d´ahir podria haver sigut un dia bonic però no puc continuar endavant mirant constantment cap endarrera, puc còrrer el risc de no veure les cares dels que van al meu costat.
Pot ser el dia de demà sigui encara més bonic, però no puc continuar endavant mirant només l´horitzó, puc còrrer el risc de no veure el paisatge que s´obri al meu voltant. Per aixó...prefereixo el dia d´avui.
M´agrada trepitjar-lo amb força, gaudir del seu sol o tremolar amb el seu vent, sentir en cada moment el que m´ofereix el dia. I encara que sigui breu, que aviat passarà i que després no podré modificar-ho, ni passar-ho a net, com tampoc puc planificar el dia de demà perqué és un lloc que encara no existeix, ahir vaig ser, demà seré...però avui sóc, avui escolto, avui puc demanar disculpes per les meves errades i puc compartir el que tinc...

Aixó ho puc fer AVUI...(demà...l´un per l´altre, qui sap)

Embrassades Embolicats.