embolics

Excited [ik’sait], verbo transitivo.

2007-10-13T17:01:00.000+02:00

Con el pegamento en una mano y la botella de agua en la otra, una es posible que se equivoque. Llegada la treintena y sin un pasado elevado, sin un presente loable, con un futuro incierto, todavía. Sin duda ha llegado la hora de hacer algo, hacer todo aquello que no hice. Llegó la hora de huir definitivamente. Las opciones para una cobarde como yo son pocas. Pensar en no pensar en sólo soñar. Se acabó. Si la vida es sueño y no pesadilla depende de uno mismo. Crear el camino. Parece que ha vuelto a bifurcarse. Uno sigue recto, es el mismo que estoy pisando. Se ve a lo lejos como desaparece. Se hace cada vez más fino hasta juntarse en un mismo punto y desaparecer ahogado en la eternidad. El otro camino está a un lado. Y cae hacia abajo. No se ve nada de lo que puede haber en ese espacio.
Vas caminando y no haces más que pensar en ese camino hacia esa nada que podría ser todo. Pero no parece que llegue nunca. Puedes empezar a correr porque es tu salvación. El impulso da miedo. A pesar que no hay nada que desees más. De repente ya estas a un paso. ¿Qué haces?, ¿Saltas? Sí lo voy a hacer. Sin embargo una mano grande, enorme te empuja a el. Empiezas a caer. El vacío te envuelve casi como si fueras a nacer.
Claro que no pasa nada, tu vida sigue igual. Sólo ha cambiado que no tienes que madrugar y mucho tiempo libre. Tal vez demasiado tiempo libre y sabes que lo tienes que rellenar. No solo eso si no que además esta oportunidad no la puedes desperdiciar y tienes que aprovechar todo ese tiempo libre que te han regalado. Da miedo. Tanto miedo que, claro, te tienes que dar unas vacaciones.
Quedan fines de semana de gamberras sensaciones. Quieres ser mala pero no hay nadie que lo aguante. Sabes que el amor no existe, que no está hecho para ti. Curvas la espalda pensando en fines de semana que se alojan vacíos y sin ganas.
Grandes pinceladas se mezclan en la tela oscura. Busca un camino, busca una ilusión. Hoy estoy dramática. Necesito la soledad pero espero una llamada. Quiero ver como entran en mi pecho y me arrancan el corazón. Lo estrujan en sus manos y luego lo tiran. Yo lo cogeré, lo limpiaré y lo volveré a poner en su sitio. Porque ya no me duele nada, ya no me importas nada. Sólo veo espacios que deben ser borrados, quedan feos y a la gente no le agrada. Las palabras se repiten en el aburrimiento de la vida. Yo debo esforzarme un poco más o mucho más. Volverá la conexión algún día, sabes que siempre está fallando. Podría ser que otra persona te la quite. Animales de manchas negras se tapan un ojo para salvar tu mente. Dales la señal con letras negras y fondos luminosos. Les gusta, te miran y lloran. Esas lágrimas limpiaran las impurezas. Hoy no me importa nada porque he vuelto a defraudarme. Sigo siendo la misma niña asustadiza que para las ideas en su cabeza. Miras los gestos, esos movimientos que hablan por si solos. Dicen verdades, son más sinceros que ese viento caliente que silba por el hueco húmedo de sus gargantas. Muchas veces pienso que no volverás a mirarme, que ya me has olvidado, que ya no te importo. Que no le importo a nadie. Que nadie me interesa. Que estoy perdida en mi misma y deseo salir por el hueco del ascensor. Subiendo por cables negros, el peligro está en cualquier momento. Todo se puede poner en movimiento en cuanto aprieten el botón. Mi corazón late deprisa. Es mi cuerpo el que no responde a la urgencia. Me paro observándote mientras intento subir por los cables negros.
Hombres y mujeres se unen en la misma canción pero el ritmo intenta separarlos. Lo peor de todo es que lo conseguimos. Es el miedo, siempre es el. La debilidad nos para en seco. Cogemos la guitarra. Golpeamos los cables metálicos hasta romperlos. Y yo no quiero parar de rasgarlos. La eterna música que mueve nuestro cerebro de un lado a otro ladeándose cada vez más. Extrañas letras entran por nuestros oídos y salen vacías por el que nos queda. Volcamos un espumoso y denso líquido rosa para unirlo con chocolate. Todavía recuerdo tu sonrisa, todavía tengo tu mirada pegada a mi piel. Por eso la rasco, tal vez si pudiera quitármela podría seguir con mi vida.
Levanto la cabeza. Te veo desnudo y duro. Cae la toalla blanca en tu mano pequeña. No entiendo por qué estas avergonzado. No puedo comprender como esa fuerza se vuelve debilidad en algunos momentos. Olvidaba que eras como el resto de los mortales. Palabras diminutas que se vuelven contra mí. Eres perfecto y no lo sabías. Que necesidad tienes de que te lo diga, ¿de verdad lo necesitas? Entonces es posible que no seas tan fuerte como presumes. Todos necesitamos que nos alaben. Es posible. Yo me conformo con que estés conmigo. Es suficiente halago para mi. Quiero enmarcar esa sonrisa para que nadie pueda quitármela, ni siquiera tu. No se si son campanas lo que suena en la lejanía, ¿las escuchas? No claro como vas a oírlas. Debe serlo porque lo conseguiste, te llevaste lo que más anhelaba. Era madera deteriorada, el papel se caía cada dos por tres. No parecía sujetarse nunca. Lo cierto es que nunca le pusimos unos buenos anclajes. No hubo tiempo. Debiste dejarme al menos tu sonrisa. Iría a verla de vez en cuando. Agacho la cabeza y miro mi ombligo.
Estoy acabada, hoy estoy acabada. Nadie lo sabe. Nadie quiere saberlo. Ni siquiera tu lector. La radio suena en mi cabeza para pintar palabras en colores luz. Que puedo decir sin decir nada, sin herirte. Por favor piensa tu por mi es mucho mejor así. Los secretos quedan guardados para momentos granates bajo el cielo apagado. Vuelve la cabeza. Hay alguien ahí, a tu lado. Siempre hay alguien esperándote. No lo ves pero está ahí. Te lo digo yo que estoy aquí sola esperándote. Si no vienes al menos envuelve tu risita y envíamela lo antes posible. Correo urgente lo llaman. Se busca: dientes limpios encajados en encías rosas, a ser posible alineados y bien visibles. Puedes envolverlos en mullidas tiras de carne viva. Se me ocurre mejor quedar para otra ocasión.

Excited [ik’sait], verbo transitivo. Excitar, poner nervioso, entusiasmar, emocionar, provocar, suscitar.

La espera...óxido del alma

2007-01-28T18:10:00.000+01:00

A veces la sabiduría se encuentra en pequeñas perlas casuales que se presentan ante nuestros ojos sin buscarlas.
A veces lamento no poseer la capacidad de expresar tanto con tan poco.
A veces una frase sencilla y aparentemente simple encierra todo un mundo, toda una idea vital, una actitud, un carácter, una elección y un modo de enfrentarse a la vida.

Hace un tiempo decidí no esperar. No esperar nada. Y cada cosa buena que me ocurre, que llega, es un placer regalado. Cada palabra de alguien inesperado me deleita. Esa voz que escucho a diario me resulta cada día nueva y placentera.
Es un gozo abrir la ventana diariamente y embriagar el alma y la mirada con el día que empieza, con sus aromas, con el paisaje, con la luz y los sonidos, con el sol, o la lluvia, o la niebla o el viento.

Rozar una piel se me antoja un obsequio del destino. Una cena en compañía la disfruto como si fuese la única. Nunca espero. Y abro el buzón y aparecen esas letras de aquella amiga de antaño. Y ese amigo que nunca llama, al que nada pido ni exijo para quererle como le quiero, me sorprende de repente con media hora de amena charla que paladeo consciente de poder hacerlo.

Recuerdo haberlo afirmado ya antes: no esperar no implica no abrigar ilusiones. Al contrario. Mi vida entera es ahora pura ilusión. Lo que venga puede ser duro o hermoso. Para lo primero estoy lista y enseñada. Lo segundo es simplemente lo que me hace botar de la cama cada mañana con una sonrisa en los labios.

La espera, sí, es el óxido del alma.

Eutanasia

2007-01-22T23:35:00.000+01:00

Escribe algo, escribe algo....y bien, aquí estoy.
Hace tiempo que noto que he madurado ( es decir que me estoy haciendo mayor).Una de las razones es porque abandoné parte , sólo parte, de mi rebeldía para comenzar a escuchar y coleccionar en mi memoria los comentarios, opiniones y consejos de la gente, incluso aquellos con los que llegaban a mis oídos sin ir dirigidos a mí.
Y bien, es muy práctica mi colección...
Uno de los que más utilizo tanto para transmitirlo como para mí misma es el siguiente: " Si algo tiene tendencia a caer, es mejor empujarlo..."
A lo mejor este espacio que creamos con ilusión ha empezado a caer...daremos un par de empujones Héctor . Y si no camina solo, quizás mejor empujarlo para dejarlo caer ¿no?.
Así lo creo yo, y así lo aplico en mi vida para poder seguir inventando cosas nuevas...al fin y al cabo me encanta inventar y estrenar.
¿Qué opinais?

I després de les festes de Nadal

2007-01-08T20:28:00.000+01:00

Després de Nadal, o de qualsevol pont o grapat de dies festius, toca posar-se al davant de l'ordinador, i obrir el correu electrònic. Jo, al llarg d'aquests dies, m'he sentit una mica com el panxut de roig...

I parlant del correu brossa o spam, mai no us havíeu preguntat quina cara faran les persones que formen el Top 10 dels pitjors spammers?

Com sempre, paciència. I un desig tecnològic per al 2007. No em reenvieu cap cadena de correus, per favor.

Salut, personetes

P.D. L'autor de la imatge és Ian Baker.

La ciutat és gran si el peu és menut

2007-01-08T00:02:00.000+01:00

Fa temps algú amb totes les característiques que se li suposen a un criança jove que sembla apuntar maneres, em digué que potser em vindria bé dissociar l'energia que em bull a la sang, i la meua carrera professional.

I és cert. Aplegat el moment en què comences a detectar segons quines coses no estàs disposat a comprometre per a ascendir més, et planteges cap a on es pot crèixer.

Primer em vingué al cap el que fa anys vaig veure a l'oficina del secretari de la Universitat d'Alacant. Hi havia un rètol insolent que em divertia pel lloc envoltat de poder on era. Deia:

Els llibres amb menys utilitat són els que acaben al prestatge de dalt de tot

Però és obvi que aquest rètol no aprofita de molt més que un analgèsic. Passat l'efecte, el maldecap torna. I honestament, encara no he tancat el com resoldre aquest excés d'energia.

Però alguna idea, sí que comence a tenir-la, sí. Fa unes setmanes vaig escriure una coseta al voltant de la paciència, i ara la tinc més clara encara.

Sabeu? En aquestes setmanes crec que he millorat en uns quants aspectes. I com no! he detectat noves àrees de millora.

He evolucionat com a cuiner de clients exigents, i polit les meues habilitats socials de negociació i resolució de conflictes, oratòria, motivació, gestió de crisis i cerca de la pau interior. Fer de mestre i d'amic. De company de jocs i de Senyor No.

La lletra petita ja me la reserve. Perquè ja forma part de la intimitat que anem construint i compartint :) ella i jo. Qui m'ho hauria d'haver dit a mi, fa uns messos.

Ara acabe de donar una besada de bona nit a una personeta que amb el seu somriure sense reserves i la seua mirada neta, tranquila i alegre, t'agraeix i et paga tot el que has fet i fas sense perdre la paciència.

I tot just ara que acaben les vacances de Nadal, ara que ha tornat el silenci a casa meua, sabeu? No em trac un pensament del cap.

Prova superada. Crec.

P.D. La personeta cantusseja des del llit. Anirem a la pròrroga del partit. Eppur si muove.

Retos

2007-01-02T13:21:00.000+01:00

Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quieres,
abandonarlo todo por miedo,
no convertir en realidad tus sueños.

Esto me lo ha enviado hoy un amigo, hoy... Hoy que, no se ni muy bien a quien, pensaba enviar un sms diciendo: lo siento, abandono. Y es que hay amigos que saben meter el dedo en el ojo cuando hace falta. Por que una de las cosas que siempre me hace aceptar retos son las prohibiciones.

Regalos II

2006-12-28T10:40:00.000+01:00

Hay veces que sin ni siquiera pedir de forma explícita un regalo determinado, te llega. Tal vez la importancia de los regalos es saber valorar que lo son.... un regalo es algo que recibes de forma desinteresada. Este año, del que quedan ya muy pocos días, he recibido grandes regalos y uno de ellos de forma muy especial quiero pedirlo con todas mis fuerzas para seguir teniéndolo.

Me refiero a los amigos…… esos que están ahí desde hace un montón de años, con los que compartí adolescencia, estudios y casi las primeras cosas de todo: amores, desamores, las locuras, descubrir la literatura, la filosofía, el tabaco y tantas conversaciones….amigos a los que ves de vez en cuando, pero en esos nuevos encuentros no dejas de sentir las mismas sensaciones de hace muchos años…

Esos que fui conociendo en el trabajo, esos que han pasado la gruesa línea de ser mas que compañeros, esos con los que compartes las ganas de reír o incluso de llorar por las pequeñas cosas cotidianas…..

Otros amigos aparecieron cuando y donde menos lo esperabas, a la vuelta de cualquier esquina de, a veces, esta complicada vida…. Esos que fueron llenando tú tiempo, que provocaron la necesidad de hablar, de compartir retazos de vida, de pasado, de futuro, de sentimientos, de ideas….

Y este año… tropecé contigo, en otra parte del mundo, en un cúmulo de casualidades y de repente te conviertes en ese amigo especial con el que además se comparte piel, ternura, deseo… Y es que siempre he creído que uno de los grandes pilares del amor es la amistad: el respeto, la confianza, el sentirte cuidado, las ganas de compartir momentos, de hacer esos momentos especiales, de querer llenarlos de risas, porque cuando pasen los malos momentos también nos reiremos de ellos...

Vosotros sabéis lo bueno de los ratos compartidos, tan solo deciros que me he sentido cuidada, querida, que sois mi verdadera familia. Y me hacéis sentir como cuando me envuelvo en ese chal realizado en ganchillo con una preciosa y suave lana, ese que siempre había imaginado, ese que tanto busqué hasta encontrar. Vosotros sois los que envolvéis mi alma.

Que bueno que os encontré....

Sin palabras

2006-12-27T13:45:00.000+01:00

Tu otro banco

2006-12-12T10:33:00.000+01:00

Una imatge trobada al blog les cosetes del Querol. Per a pensar una miqueta..

Regalos

2006-12-01T12:28:00.000+01:00

Aunque las odie, se acercan las navidades, y como siempre cuando me preguntan que voy a pedir.... no sé que contestar. No es que me quede en blanco es que no sé que pedir. Me explico, no quiero cosas materiales..... lo que realmente deseo.... ufff, me parece ridículo decirlo cuando me preguntan, imagino la cara ..... sobre todo si no me conoce mucho.
Hay cosas que quiero..... para Navidad deseo un único regalo: que aparezcas un día y me quieras llevar contigo a ver la luna.

Espero que el blog sirva de carta....

A veces no sabes porqué

2006-11-29T13:43:00.000+01:00

A veces no importa si amaneció nublado o totalmente despejado, solo sabes que ansias aquel amanecer, ese que llena tu trocito de cielo de un suave tono rosado, ese trozo lleno con grandes nubes blancas, densas y móviles, esas que van dejando pasar entre los huecos frágiles rayos de sol.....

A veces no importa si pudiste ver o no el mar, si pudiste confirmar que su azul hoy se tornará intenso, brillante, resaltando las crestas blancas de las olas....

A veces no importa que no haya ocurrido nada trascendente, que el día se halla desarrollado con perfecta normalidad, con buenas disposiciones y agradables conversaciones......

A veces ni tan siquiera sabes porqué, tan solo deseas que acabe el día.... que oscurezca y....cuando nadie te ve, sentarte en el suelo apoya en cualquier pared de tu casa y dejar que las lagrimas laven el alma....

A veces no sabes porqué......

¿En serio crees que esto es lo que llaman síndrome premenstrual?

Un dubte no massa existencial

2006-11-28T14:53:00.000+01:00

Les persones pacients tenen paciència perquè tenen fills o tenen fills perquè són pacients?

Nunca sabrás...

2006-11-16T15:28:00.000+01:00

Hoy he llegado y ya no estás. Echo de menos cuando me esperabas, sabías a que hora llegaba y te mantenías cerca de la zona por donde aparecería. Me encantaba acercarme y verte a lo lejos….. sentía algo así como un respiro…. Sabía que las cosas serían más fáciles si tú estabas allí.

Recuerdo los primeros días, cómo te fuiste acercando a mí, cómo siempre estabas observándome de lejos, preparado por si necesitaba algo, recuerdo las noches, los largos ratos compartidos esperando solucionar esos problemas cotidianos. Poco a poco, sin yo darme cuenta fuiste acortando las distancias.

Recuerdo el primer piropo, nunca me habían dicho algo con tanta educación:” tienes un coche precioso, pero que menos para una mujer cómo tú” , me quedé parada, te sonreí, te mire a los ojos y te di las gracias.

Hiciste cortas las distancias y entraste en mi vida, en mi mundo…los días tenían otro sentido cuando tú me empujabas a ser fuerte… llegaba y mirandome de arriba a bajo me decías lo guapa que estaba, lo bien que me sentaba ese vestido o el color elegido. Después entraste en mi, sin molestar como todo lo que hacías o decías. Un día te acercaste y observando esa tristeza que a veces me atenaza, me dijiste que no podía andar así, que el mundo no se podía perder mi sonrisa, que tú confiabas en mí y sabías que iba a poder con ese día y con los siguientes. Lo nuestro se convirtió en un rito, mi llegada, tus miradas, mis sonrisas, tus palabras. Recordabas cuando iba al teatro, al cine, a un concierto y siempre preguntabas si me gustó, como lo pasé.

Recuerdo uno de esos días tristes, me dejaste una nota con tu número de móvil con la advertencia que para mi estaba disponible las 24 horas, y palabras textuales “ si alguien te molesta, cualquier tío, tu ex….. dímelo y yo me encargo”, no se que me hizo sentir más feliz si tus palabras o las risas compartidas.

Cuando me dijiste que te ibas, a buscar fortuna en otro país, cuando me contabas que tu vida no era esa, que era consecuencias de mala suerte, nunca pensé que te echaría de menos, no era consciente que me viciaste con esos empujones vitales de buena mañana, con esa pequeña adoración que me trasmitías.

Ahora que te echo de menos, ahora que ya no me espera en la madrugada el cálido aliento de tu vino de caja, ahora que tu barba rizada de años de intemperie y tu ropa de ningún color y de todos a un tiempo ya no me indica el lugar de aparcamiento, sé que es mejor que te marcharas….. ibas sumando puntos como hombre perfecto, lo nuestro iba a más, la situación propiciaba alguna toma de decisión….. y yo aparte de dejarme querer y darte las llaves para que aparcaras mi coche no estaba preparada para cambiar mi vida.

Bloc o Blog?

2006-11-08T15:10:00.000+01:00

Sí, ja sé, és un canvi de terç, això que ara propose, però és que també em venia de gust parlar d'altres coses a l'embolics.

Fa temps vaig estudiar una mica com s'ho fan les llengües modernes per tal d'adaptar els neologismes. O siga, com s'integren a les llengües els conceptes nous - tecnològics o no - quan la denominació més estesa està escrita en una llengua estrangera. Nosaltres tenim el termcat per gestionar aquesta classe de problemes.

Us sona a xinés? Mireu, en general quasi tots i totes sabem què és això de software i hardware. Però sabíeu que en castellà es proposà programalia i circuitalia? I que en català s'ha de dir programari i maquinari? Això ens pot posar al davant de problemes en la vida diària.

Com a exemple, al meu negoci faig enginyeria de programari entre altres coses. Però em toca dir enginyeria de software perquè m'entenguen mínimament. Un client ja té els seus problemes quotidians, i ja em costa que entenguen el meu ventall de productes i serveis com per a obligar-los a estar al dia en terminologia.

En fi, a què ve tot aquest rotllo? Bé, via un fòrum d'emprenedors de la UOC al qual estic, m'ha arribat el bloc/blog de la Carme Pla, on entre altres coses ben interessants i que aplicaré aviat, tenia un enllaç a un document en què es parla sobre si és correcte dir blog o bloc, per a referir-se a això que fem per exemple amb l'embolics.

M'ha agradat molt, el punt de vista de Gabriel Bibiloni. Què en penseu?

Salut, personetes

Todo

2006-11-06T00:50:00.000+01:00

Y nos pasamos la vida sabiendo que queremos encontrar, buscando en caras, en lugares, en sensaciones…..Hasta que un día cuando menos lo piensas, cuando crees que es casi imposible, que te equivocabas y que no existía…..lo encuentras. Y de repente la vida se llena de lo deseado, reconoces las caricias, el sentirte importante, y nos envuelve esa paz que atonta, la serenidad de sentirse querido. Y sin darnos cuenta bajamos la guardia creyendo que ya está todo conseguido, olvidamos que entre el todo y la nada dista un solo y pequeño paso que nos puede abocar al precipicio.

Por que cuando recibimos mucho nos olvidamos que el amor es cosa de dos….que inevitablemente siempre existe una balanza, ese maldito equilibrio entre lo que recibimos y lo que a veces nos olvidamos de dar.

Parlant de gravitació

2006-11-03T18:19:00.000+01:00

Doncs mira, ho reconec, m'encanta la idea de llançar-me des de dalt de tot!

No, no és que m'haja tornat ara un suïcida, no, és més senzill que això. Parlant de viatges, m'he posat a revisar la llista de viatges que voldria fer, la de la columna de l'esquerra del meu bloc personal.

I he vist que ja se m'ha passat l'arrós, i no he tingut temps de veure Kandinsky a Londres, o siga que toca cercar nous objectius.

I res, que no m'ha costat massa trobar una primera opció ràpida. Serà que estic frívol o més aviat amb poques ganes de calfar-me el cap.

Doncs això, cultura i diversió al mateix lloc: tobogans a la Tate Modern de Londres. A veure si puc trobar el moment i el pressupost per acostar-me allà dalt.

Alquímia

2006-11-03T09:47:00.000+01:00

'Now, here, you see, it takes all the running you can do, to keep in the same place. If you want to get somewhere else, you must run at least twice as fast as that!'

Through the Looking-Glass, and What Alice Found There
Lewis Carroll

Supose que aquestes paraules m'han marcat molt de temps. I de manera intuïtiva sempre acabava pensant que si mai et quedaves quiet, tot el meu univers cauria a terra de la mateixa forma que caurien els planetes sense força gravitatòria.

Aquest matí que hauria d'estar treballant enlloc d'estar escrivint, em recorde de xiquet. Assegut nu a la banyera de casa dels meus pares, l'omplia d'aigua una mica i obria el tap, fascinat amb la visió del remolí que es formava. De vegades intentava esborronar-ho tot amb les mans, per veure què passava.

I de la mateixa forma en què les masses humanes sempre acaben aplaudint de forma síncrona i sense necessitat de direcció, l'aigua tornava a l'espiral. Jo acabava fet una pansa i tremolós de tanta aigua. Però per entendre la vida, crec jo, s'ha de saber veure, mirar, i observar.

He passat temps fent que passaren coses. Agenda social plena, viatges, més viatges, més i més gent que passa per la teua vida. Com qui llança llenya al foc sense descans perquè l'angoixa la foscor. Fins que un bon dia, optes per deixar opció a què la incertesa entre a la teua vida en totes les formes possibles.

I sabeu? Hi ha molta bellesa en això que en diguem caos perquè senzillament no el podem entendre ni control·lar. I d'acord, de vegades fa por, t'endinses a la mar i t'aventures. I no hi ha més camí que el que marca la nostra barca quan va fent via.

Però com al ball de les cintes, puc sentir que la meua vida va entrellaçant-se de forma tant inexplicable a l'inici, com suau, bonica i complexa ara que es va veient el dibuix.

I trene la meua vida amb la d'altres amb la mateixa emoció de qui cuina un plat per primera vegada. Amb curiositat per fer-ho bé. Amb paciència i sense presses. Estimant el que fas.

Amb la il·lusió de compartir el que hauràs aprés.

Ausencias

2006-10-31T15:17:00.000+01:00

Estos días te he recordado mas que nunca, te he echado de menos, me he cobijado en los recuerdos, los he desmenuzado……..he vuelto a dibujar tu rostro, las miles de arrugas que ya soportabas, esa dulzura mezclada con firmeza de tu mirada, tu cuerpo, tu ropa, tu olor, el pequeño moño con el que recogías tu pelo, nunca te dije cuanto me gustaba que me pidieras que te peinara; y tus manos….. Tus manos y tus abrazos es lo que mas he amado de ti, las carencias que mas duelen. Yo nunca te dije pero era feliz cuando en todas las comidas de familia te sentabas a mi lado, nunca te dije que me sentía orgullosa cuando te equivocabas y me llamabas como a mi madre, nunca te dije que me gustaban los paseos que me dabas por el pueblo para que me vieran, aunque yo me moría de vergüenza. Y recuerdo tus miedos, tus cabezonerías, recuerdo cuando los tíos te escondían mis “malas noticias” y yo siempre te las contaba……por que lo necesitaba, amaba que siempre me dijeras lo mismo……… que fuera fuerte y que intentara siempre ser feliz. Te juro abuela que no he cejado en el empeño. Y después de tantos años echo de menos cojerme a tu mano, como cuando era niña y sacaba la mano de la cama para buscar la tuya, igual que la noche que me pediste que durmiera contigo después de enterrar al abuelo. Nunca te dije... nunca te dije…… pero tú más que nadie sabes. Y mañana sacaré tus fotos para que mis estrellas, aunque no te conocieron, nunca te olviden, y reiré con ellas al contar tus cosas, aunque a veces busque el rincón mas oscuro para llorar y sentir lo que realmente es la ausencia.

Se lo debía, esto y mucho más…… es a la única persona que le debo todo, que le debo ser como soy. Cosas curiosas…. mi abuela se llamaba Felicidad.

¿ Bailas?

2006-10-23T22:34:00.000+02:00

A veces te pienso….. te pienso a mi espalda y tu imagen cobra presencia. Yo habito en cualquier estancia, ensimismada en alguna actividad cotidiana, tal vez la cena de las estrellas, perdida en mil ideas, situaciones, conversaciones que han colmado el día.. Pero sé que estas, y respiro despacio, detengo los pensamientos y mis sentidos sondean tu espacio para llenarme de ti. Repites el mismo gesto realizado hace meses en otro escenario, acercas tus labios a mi nuca y dejas prendido un beso, mi piel se estremece igual que aquel día, dejando huecos en el alma…… Giro mi cuerpo y te sonrío, mientras me enredas en tus brazos y me susurras que baile contigo…… no suena música, nunca ha sonado música, no existe mejor baile que el creado por nosotros, ese en el que te abandonas, ese en el que se pierde la consciencia de uno mismo y no se sabe por donde están los límites de cada ser. Y abandono mi alma y mi mente para perderme en ti, en tus brazos.

Y siempre me sorprendo enredada en las continuas contradicciones, esas que me hacen andar, ese deseo constante de quererlas alcanzar……¿ es posible amarrar mi independencia a tu presencia ?. ¡Qué más da! Sólo quiero que dentro unos 30 años me lo vuelvas a preguntar.

Vesprada de diumenge

2006-10-22T21:50:00.000+02:00

Recorde que quan jo tenia uns 10 anys, em vaig ficar al cap una idea una mica atípica. Volia ser conscient del moment en què començava a dormir.

Ho intentava. Un dia. I un altre. Però mai no ho aconseguia. I em despertava al matí següent, decebut i enfadat amb mi mateix.

Enfadat per haver-me rendit al plaer de dormir, de somiar. Ara ho veig, que em preocupava més control.lar que no bategar.

Però de vegades, la sort em somreia. I em despertava abans d'hora. I sabies que et podies adormir una mica més.

I aquest moment era fantàstic. La consciència et permetia adonar-te'n del moment que estaves a punt de viure.

I t'abandonaves al plaer, somreies i et deixaves anar.

Ara ja sé què no és possible saber quan t'adormiràs. I és la meua forma de ser, encara cerque el control a uns quants aspectes de la meua vida.

Però també sé, per experiència, que em queda molt per somiar i bategar. I he aprés a somriure i a fluir més. A viure.

Aquesta vesprada de diumenge, tinc la sensació d'haver-me despertat. Estava somiant. Somreia. I encara em queda. Tornaré a dormir.

Recolzat al teu pit, escolte el teu batec. I què voleu que us diga..

Sóc feliç.

Mario ha perdut la seua companya

2006-09-18T02:00:00.000+02:00

Hola,

us recomane i molt la lectura d'aquesta entrevista que li han fet a Mario Benedetti a El País Semanal. Com tot el que és relacionat amb aquest poeta i la seua obra, m'ha enganxat.

I m'ha fet pensar, perquè sembla que ha perdut la seua parella de sempre, Luz, després de seixanta anys junts. Seixanta!! No vull ni pensar què pot significar això.

En fi, d'aquestes coses que et poses a llegir-les i perds la noció del temps. Ara són vora les dues de la matinada. Serà millor que tanque aquest cap de setmana tan intens, i me'n vaja a dormir.

Bona nit, personetes,
Hèctor

Vidas grises, vidas de irisadas...

2006-09-15T21:45:00.000+02:00

Ayer pude ver una vida gris
de una persona vestida de gris,
en un zulo gris.

Ayer pude ver y sentir
una persona prisonera
de su propia vida.

Ayer vi una persona en una pecera,
absorta, iluminada por una pantalla de televisión.
Ausente, ida, como queriendo volar fuera de allí.

Los ojos irritados,
la piel blanca,
la postura corvada.

Ayer vi un hombre respirando humo,
iluminado por tubos fluorescentes
bajo tierra, en aislamiento.

Ayer al pagar el ticket del aparcamieto
pense:
-pero qué afortunada soy !
y qué diferentes son las vidas grises de las vidas irisadas.

Y salí rápido de allí,
con la ventanilla bajada,
con el sol en la cara,
la música alta, la sonrisa en la cara...

Corina

Setembre i el fado

2006-09-13T00:21:00.000+02:00

La càmera connectada després d'un estiu tan intens com complicat, i per no molestar els veins - que sí, que de vegades sí que els tinc en compte - m'he posat els auriculars. Sona Joana Amendoeira i de cop i volta, me n'adone que ja és setembre.

De vegades hi pense. És venir setembre i Portugal em ve al cap. No és el que he viscut o compartit allà, que ja forma part de la meua vida. És Portugal en si mateix. M'hi enyore.

És sentir les seues músiques, i comence a olorar el seu café. Uma bica por favor. M'hi imagine passejant pels carrers de Porto, vorejant o Douro, amb les barques de càrrega varades.

O assegut a les places d'Aveiro, on la llum era tan blanca que em semblava estar a una illa grega. On vaig escoltar Joana per primera vegada.

M'agrada veure't per la càmera, encara que m'augmenta les ganes de veure't, d'olorar-te, de somriure't i de.. per què no? assaborir-te i gaudir-te tant com en sóc capaç.

Fas i desfàs. Llegeixes els escrits de la meua gent. I la meua gent et llegeix a tu. Gelat de xocolata de totes les marques que hi ha al mercat.

Al Castelho de São Jorge, mirant com comença lentament la tardor. Les sopes, delicioses i que confortaven molt més que no l'estòmac. El bacalhau à bràs que es desfeia a la boca entre les converses sorolloses dels lisboetes.

El fado, ara, no em genera saudade. Supose que el temps m'ha portat alguna cosa més que deutes i canes, i em produeix serenitat saber que un dia qualsevol, ens podem permetre el luxe de dormir junts. Pel plaer de saber-nos just a la vora.

Lisboa. Porto. Aveiro.

Illeta dels Banyets.

Parlem i parlem. Com qui no vol la cosa. Poc a poc. Vi dolç amb patés. Mentre caminem, mentre mirem de resoldre el dia a dia.

Mentre riguem i cuinem els dos alhora. Soja. Fenoll. Peix. Poma.

Et mire per la càmera.

I ves per on, tu m'estaves mirant mentre t'escrivia això.

Compartiendo

2006-09-12T13:19:00.000+02:00

Con-tigo un paseo por la playa...entre lusco y fusco,
partiendo la serenidad, el llenar los ojos de mar,
con-tigo largas noches de charlas,
partiendo los sueños, tejiendo brocados en terciopelo,
con-tigo llenando espacios irreales,
partiendo la seguridad de enredarme en tu cuerpo,
con-tigo las ganas de abrazos,
partiendo momentos mágicos de baile sin música,
con-tigo perderse en la noche,
partiendo el humo de un cigarro, las uñas mordidas,
con-tigo la risa contagiada,
partiendo las ganas de llenar el alma de perpetuas sonrisas,
con-tigo los viajes soñados, los realizados,
partiendo los caminos encontrados, las rutas trazadas,
con-tigo la lluvia de otoño,
partiendo las suaves caricias, el brillo del deseo, la ternura de besos,
con-tigo las horas de vuelo,
partiendo la larga espera del ansíado regreso.

Compartiendo, sólo porque te quiero.

Parlant clar

2006-09-08T20:33:00.000+02:00

Hola!

Doncs no res, una setmana més, una setmana menys :) ja m'enteneu els qui feu vida amb mi d'una o altra forma. L'angoixa que creix, però també l'alegria.

Després d'haver gaudit -i molt, tot i que sense connotacions lúbriques - d'un dinar i posterior cafenet/copeta amb un amic de l'època de la universitat, ara he pujat a l'estudi a veure els correus, i m'he posat a repassar els blocs dels amics i coneguts.

Fa una llum fantàstica, a veure si m'eixen bé les coses i puc gaudir d'això fins l'estiu vinent, ni que siga.

Sabeu? m'ha fet gràcia que blocs tan diferents com l'anarres i el diari vermell parlen de relacions pares-fills. Òbviament, des d'enfocaments diametralment diferents. Potser els dos de forma tangencial, sí, però m'han fet pensar.

Al matí he llegit l'anarres i el seu Mama qui són els reis mags. Divertidíssim. I m'ha fet pensar en un escrit que vaig fer fa temps sobre el google i l'empremta que deixem a l'hiperespai.

Ara, mentre el sol deixava de calfar, jo vaig agafant temperatura corporal. Entre altres coses, pensant en besades intenses, en escales, i en les coses que veig al diari vermell. Ara per exemple, sobre el sexe i els pares.

Amb sinceritat, tinc els meus dubtes de si tindria aquesta classe de converses amb els meus pares. I no perquè no tinga una relació molt fantàstica i oberta amb ells. Sinó perquè tinc la meua vida privada. I igual que no els conte coses meues d'altres temes, no veig necessitat de contar-los les meues pràctiques sexuals.

Però sí, m'ha fet pensar l'escrit. Si mai tinc fills, com em comunicaré amb ells sobre aquests temes? En fi, plegue, perquè ara em toca preparar un sopar i encara no he comprat res. El dia que jo siga previssor, no seré jo!!

Besadetes, i bon cap de setmana, personetes :)

Dos raspalls de dents al mateix pot

2006-08-27T22:36:00.000+02:00

No deixe de pensar en què m'agrada veure't per ma casa. Fent la teua i sense preocupar-te per què en pensaré.

Ahir et vaig sentir inquieta, intranquil.la amb les coses que t'envolten, fent-me confident del teu present. Afegint una dimensió més a la meua visió sobre tu.

I per sobre de totes les inconveniències, saps? et veig a tu. Tu potser no ho saps, però deixes una empremta suau al teu darrere.

No deixe de pensar en què m'agrada veure't per ma casa. I veure la teua cara adormida al meu costat, quan el matí ens troba junts, tranquils, al mateix llit.

A sobre dels llençols. Sota el mateix cel. En una vida que no acabem d'entendre, però que compartim de tant en tant.

Sí, en tot això pensava mentre et mirava adormida. Al meu llit. Ara has obert un ull, i m'has dedicat un somriure.

Potser encara estaves somiant. Però has il.luminat el dia. Tu potser no ho saps, però deixes una empremta suau al teu darrere..

Viajes.

2006-08-24T11:55:00.000+02:00

Amo los viajes, siempre, desde pequeña…. No es que realizara grandes viajes con la familia, pero los desplazamientos de fin de semana se convertían en una gran aventura. Recuerdo la sensación de mi nariz pegada al frío cristal del coche de mi padre, nunca pregunté el típico ¿cuando llegamos? , creo que en aquel entonces sabía que la verdadera importancia de los viajes no está sólo en el destino, también en el trayecto.

Amo la sensación de pensar los viajes, de idearlos, elegir el destino, el trayecto a realizar, los medios de transporte que puedo utilizar. Entonces cuando las decisiones imprescindibles están tomadas paso a impregnarme de él, me gusta buscar información sobre los sitios, no toda, sólo la suficiente para plasmar algunas imágenes….. amo el descubrimiento, encontrar cosas, sitios, imágenes que no esperaba……

A partir de aquí me recreo en él, pienso el tiempo que hará, las cosas que me debería llevar….. las repaso mil y una vez, existe la lista completa en mi mente pero hasta el último día no ocuparan el hueco correspondiente en la maleta…..Y cada día que pasa siento mas mariposas en el estomago y en mi cara existe la misma expresión infantil de cuando se acercaba el día de Reyes.

Amo los viajes, el descubrimiento, poseer nuevos lugares, nuevas luces, impregnar mi alma de nuevas sensaciones, recrear la mirada en un nuevo mar, un nuevo verde……grabar nuevos sonidos, llenar los pulmones con nuevo aire, descifrar nuevos olores que asociare a lugares determinados, a imágenes concretas. Y me lleno de conversaciones, de miradas, de risas… ahora sé que los viajes son una de las pocas cosas que no me importa compartir con desconocidos, tal vez porque les quito la etiqueta a la primera sonrisa.

Amo los viajes porque cuando regreso siempre traigo mas cosas de las que llevé…… y la caja de los buenos recuerdos queda igual que mi alma… desbordada.

Saunited Nations

2006-08-17T10:04:00.000+02:00

Després d'un dia de suposades vacances que de fet acabà sent de feina en projectes propis, ahir me'n vaig anar al gimnàs amb una amiga.

Primer vam estar estirant, i després fent una mica de càrdio a sobre de la cinta, o com jo dic, fent el hamster, que és d'allò que em recorde cada vegada que veig tota la gent corrent mentre mira els monitors de televisió.

Nota al marge: per què li diuen càrdio a això, si tot el que es fa al gimnàs - llevat d'estar a la cafeteria fent-se una tapeta - et mou el cor?

Bé, el cas és que de fer de rossegador, vam anar a la zona d'aigües, on vam estar nadant a la piscina, i després jacuzzi, bany turc i per fi, la sauna.

La sauna, que jo vaig descobrir com a pràctica regular quan estava a Londres és, com allà dalt, el racó més internacional del gimnàs. Potser serà que és el lloc més calmat i on la gent pot parlar, però el cert és que és allà on te n'adones de què les coses estan canviant a la nostra societat perplexa.

Vull dir amb això, que la proporció de nacionals és molt més reduïda ací a la sauna que no a la sala de musculació, on es veu una gran densitat de població clembuterolada. No sé, supose que ací encara la sauna no es valora tant com al nord d'Europa. Qüestió de temps. En fi, tornem a la sauna d'ahir.

A banda de la meua amiga i de mi, hi havia quatre xiques més, i quatre xics. La gent començà a parlar. Primer dos xics creuaren alguna cosa rapideta en francés, i es passaren a l'àrab. Després, tres de les xiques es posaren a xerrar en alemany, i aviat un dels xics que parlaven àrab s'hi sumà a l'alemany, perquè havia viscut a Berlin i Hamburg.

La sensació de Torre de Baber era estimulant, i vaig acabar parlant en anglés amb una de les dones alemanyes, que també parlava castellà, de fet. Resultava que els xics que parlaven en àrab eren algerians, i comentava la dona que havien estat ensenyats en cinc idiomes a escola. Fascinant.

La dona, que vivia a Busot per qüestions de feina del seu home, havia estat parlant animadament com a deu minuts amb els algerians. Del cost de la vida, de les diferències entre viure ací o a Alemanya, i de trobar un bon lloc de menjar italià ací. Coincidirem tots en el Da Riccardo d'El Campello, per cert.

Enganxàrem eixa conversa en anglés, i la dona estava meravellada pel clima - com no. Semblava encantada del nivell de vida que es podia permetre ací, desdejunant com marquesos al jardí cada dia, i passàrem a parlar de l'Alemanya reunificada i de l'error monumental que segons ella, havia estat la forma de fer la unió amb l'antiga RDA.

Debatíem si no haguera estat millor alguna aproximació més gradual, és a dir, no tan onerosa per ells, els occidentals - que de fet s'haguera estimat més l'aproximació liberal d'obrim fronteres i que el mercat faça.

I d'ací vam derivar al procés actual d'ampliació d'Europa, i de com havia estat diferent per segons quins països, com ara Romania. Ella deia alarmada que s'havia de parar això d'alguna manera. Vaig traure el tema de Turquia picant a les portes, i obrí ella els ulls com a plats: no em diràs que estàs a favor de què hi entren?

Jo li matissava que d'acord, seria un procés complicat, pel pes demogràfic específic d'aquest país, però que tot era parlar-ho. Aleshores ella, ja més en confiança, em digué que m'havia d'adonar que el problema era que eren musulmans, que vivien d'una forma totalment diferent a la nostra.

Acabáramos, vaig pensar jo. Ja havíem arribat als llocs comuns. Va ser igual que li diguera que jo havia conviscut amb musulmans a Londres i que cap problema, perquè ella em digué i ja veus què ha passat ara, en referència als atemptats salafistes. Li feia igual el que jo li deia, de problemes socials, d'integració versus assimilació, etc. Moro malo, i prou, era el seu punt de vista.

No sé si va ser el contrast pornogràfic que vaig veure entre la seua amable conversa amb els algerians abans i ara, que ja havien deixat la sauna, o que vaig veure que no hi havia molt més debat, o que la meua amiga m'esperava fora a la piscina.

Potser va ser la xafogor pròpia de la sauna. Però em vaig acomiadar educadament, i vaig eixir d'allà, una mica saturat. Dutxeta freda i a la piscina, on vaig anar i tornar deu vegades mentres rumiava la conversa.

A fora, per cert, vaig veure com l'alemanya continuà la seua plàcida existència europea i exclusiva.. tot entrant al bany turc. Irònic, no?

Família de fet

2006-08-16T14:10:00.000+02:00

Fa una estona pensava que hui el meu km 0 semblava extret d'una escena a mida del Sorolla.

Dos xiquets d'uns huit o nou anys jugaven nus a l'aigua, llançant-se pilotes d'arena entre els retrets de les turistes mesetàries, que ja entrades a la cinquantena passejaven els collars per la vora de la plajta.

Hormonats que amaguen estòmac quan oloren els grups de dones joves, famílies que donen el berenar als menuts, iaios que s'arruguen a sota del sol, i el sorollet dels que mengen pipes.

Música africana, rítmica, percutint l'horitzó des del xiringuito. Els parapents volant al seu món, i les grues amb la bogeria de rajola i ciment, amenaçant de destruir-lo.

Poc a poc, la gent tanca els parasols, buida el gel de les neveres, s'espolsa inútilment l'arena dels peus, i comença el pelegrinatge cap a casa.

Al Carabassí queden els de sempre, la família de fet que ja porta anys trobant-se ací. Les parelles i els solitaris. Els tranquils i els inquiets. Els que escriuen, els que llegeixen i els que simplement, miren.

També els que es resisteixen a abandonar la barra del xiringuito. Els estrangers que desperten de la becadeta i descobreixen que aviat canviaran de pell, rojos com les gambes.

A les dunes, els solitaris cerquen deixar de ser-ho per una estona càlida, i a prop meu, una parella que destil·la calor i que espera, tensa i excitada, a què la nit els porte la intimitat, i amb ella, la passió ara continguda.

De fons, i acompanyant-nos en tot moment, la mar, que ho envolta tot amb la remor d'una onada nova. No sé on em portarà la vida, però si d'algun lloc sóc en aquest món, es d'ací.

Cuando eres pequeño el tiempo es interminable...

2006-08-08T23:50:00.000+02:00

Cuando eres pequeño el tiempo es interminable, ni siquiera sabes medirlo, cuantificarlo, sólo sabes que hace un montón que vinieron los Reyes y que en un segundo te han debido decir así como cincuenta veces que recojas la habitación…

Pero conforme creces...es como si llevaras al lado un cronómetro. “Ajustar tiempo” podría decir el aparato: "por favor indique su edad.... De acuerdo, ha indicado 15 años, por tanto la unidad de medida será 1—10" Es decir lo que es un minuto, a ti se te convierten en 10 sobre todo si es para una clase de la mañana en el instituto, lo que tarda en llamar tu último amor platónico o lo que para ti es una llamada de teléfono comparada con lo que lo es para tu padre…

En fin, así es el tiempo en la adolescencia…

Más tarde alrededor de los 20 -25 los ajustes de tu reloj interno vuelven a cambiar. “dijo usted 25 años…luego su ajuste temporal se ha realizado en 1—20 1---0’5 dependiendo de la “customización “ que realice…
Es muy sencillo: Si has empezado a trabajar en aquellos tediosos empleos que una consigue a esta edad,-léase tienda de moda, comercial de venta de libros, comercial de seguros, cuidadora de niños-, el tiempo se convierte en 1----20 ¡se hace eteeeeeeeeeeeeeerno!. Sin embargo cuando una se va de marcha -aún a pesar de las broncas matutinas con los padres-, o encuentra pareja y decide buscar un rincón oscuro, el tiempo es muy, muuuuuuuuuuuuy corto ,-aunque ahora pienso que en esas circunstancias también lo es ahora-.¿no?

Y llega la treintena…esa adorada década de la edad de una en la que cree estar en la plenitud de la vida porque dice que se conserva aún de muy buen ver y además tiene el valor de la experiencia ¡ja¡ .
En esta adorada edad mía ..el tiempo es como todo …relativo: Relativo a los hijos que tengas, al tiempo que trabajas, al dinero que tengas para pagar a la mujer de la limpieza, el gas natural , el gimnasio,la peluqueria, ¡ah¡ y quedarte aún para una canguro que esté con tus hijos mientras tú sigues gastando pasta disfrutando de tu “tiempo libre", salidas con la familia al completo y escapadas con tu pareja.
Es decir a partir de los 30 , el tiempo se convierte en otra unidad: la unidad de tiempo es el euro…

Pero no sólo eso…es posible que nuestro referido cronómetro que se “customiza” con la edad dijera:” ha llegado usted a los 35 años, le comunicamos que su saldo es inferior a …”
Y eso continuamente ,…porque ya te levantas con saldo negativo de tiempo..has dormido menos de lo que quisieras, aún así haces tarde para salir de casa, te falta tiempo para llegar al trabajo a la hora, tiempo para acabar el trabajo, falta tiempo para comer, descansar de la comida …el tiempo pasa extremadamente deprisa: "pero, ¿otra vez es el cumpleaños de tu madre?..’ o quizás te pase por la calle: “¡vaya sí que hace tiempo que no te veía! ,- dices a un amigo por la calle..porque la última vez que nos vimos fueeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee, mmmmmmm…
-él último curso de carrera.- dice el otro
- ¡ostras! Pero si fue, en el 90 yyyyyy..no, en el 80 y….

Y es que yo digo…será cierto que la del tiempo es una medida universal... porque está claro que no pasa igual de rápido en casa de tu suegra que en la playas del Caribe…y está igualmente claro que el tiempo no mide igual cuando tienes 15 años , que cuando tienes 35 … ésta debe ser una estrategia más para controlarnos a todos; voy a interesarme más por la teoría de la conspiración.

En fin , y toda esta reflexión porque estando cercano el cumpleaños de mi querido César, le pregunto… qué te gustaría para tu cumpleaños?

Él sonríe y dice:- lo que quisiera no me lo puedes regalar...
-Tú, prueba,- le digo yo, pensando en algo subido de tono…
Tiempo, tiempo y tiempo.-responde
¡Vaya!…no, aún no lo venden..bueno sí…pero no lo puedo pagar César, lo siento.

Será que el tiempo, como dice mi madre, te falta toda la vida hasta que te jubilas, y que entonces te sobra más del que quisieras…y no será que la vida está hecha al revés? digo yo.

Yo pienso como mi madre…dios, si existe, no lo ha hecho todo bien, dice ella, por que si lo hubiera pensado hay cosas que deberían estar hechas de otra manera.

César…toda mi vida será poco tiempo para estar contigo.

Sueños encadenados.

2006-08-04T01:18:00.000+02:00

Siempre he tenido una pequeña lista de sueños, sólo anoto los que de verdad son importantes, los que son imprescindibles conseguir….. Hacía tiempo que no anotaba nuevos sueños, cuando repasaba los pendientes no encontraba ninguno para sustituir. Hacía tiempo que no tachaba ninguno, hacía tiempo que no conseguía cumplirlos …..
A veces ocurre, cuando menos lo esperas de repente empiezan a cumplirse…… los pequeños sueños, esos que son imprescindibles. A veces los sueños se encadenan, cuando uno empieza a ser realidad sucede la magia y eres consciente de como ese sueño estaba encadenado a otro…… y sin esperarlo se van cumpliendo.
Ahora en la distancia añoro lo vivido, lo dos sueños cumplidos, y repaso los pequeños detalles, las sensaciones, los sentimientos provocados, las sonrisas e intento verdaderos ejercicios de memoria para que el olvido no haga mella, para que no existan huecos. Guardo los recuerdos en mi alma como mi mayor tesoro.
Ahora tengo una nueva lista de sueños para anotar….. tu presencia en las conversaciones con los buenos amigos, tu piel y las sensaciones que encontré detrás de tu mirada…….
Esta noche anoto en mi lista de sueños emprender un nuevo viaje contigo….. un viaje que no tenga día de regreso.

Amnesia selectiva...o el poder de elegir

2006-08-02T23:23:00.000+02:00

“Es posible que no recuerde nada…el golpe ha sido fuerte, en estos casos la memoria se recupera poco a poco...aunque no podemos asegurar nada, .Cada caso en particular es diferente.Si bien es cierto que la mayoría de los casos que hemos tenido de amnesia selectiva se acaban recuperando, eso si,…no sabemos después de cuanto tiempo.”

El Neurólogo salía de la habitación con cara de compasión y rigor que suelen tener los buenos médicos, pero a mí me dejó una sensación angustiosa.

La memoria en realidad es tu vida. TODO LO QUE HAY EN TUVIDA, lo que eres, lo que has sido, lo que tienes y por qué lo tienes,..Los sitios a los que has ido, personas que has conocido, quién has amado, quien te ha amado,..Los aromas, sabores., colores…que a lo largo de cada instante de tu vida han impregnado tus sentidos, ha almacenado tu cerebro asociado a alguna sensación, a algún recuerdo…en definitiva eres lo que recuerdas.

La amnesia selectiva le había producido un extraño síndrome que se manifestaba con estado permanente de confusión, desorientación espacio-temporal y lo más característico, memoria selectiva. Como si hubieran pasado por un fino tamiz sus recuerdos y sólo quedaran los más benévolos, los más dulces…
Recordaba fielmente sus hazañas de los 20 años como si hubieran ocurrido ayer mismo, incluso pensaba que su aspecto era como el de entonces. Recordaba tan fielmente esta etapa de su vida, tanto que su desorientación temporal he hacía dudar si estaba viviéndola en este preciso momento.

Este estado transitorio le había cambiado la cara, tenía un “ángel “que le hacía parecer mas joven, más feliz, más alegre…los malos recuerdos se habían esfumado, las responsabilidades, los agobios, las ilusiones imposibles, las frustraciones propias de la etapa de la vida que le tocaba…la memoria selectiva, seguramente por azar, había dejado los mejores momentos, y le había trasladado a una etapa de su vida pletórica. Había vuelto a ser joven, aunque su aspecto exterior no lo delatara, y contaba con la experiencia y el saber que dan los años, aunque no recordara qué hechos habían producido ese aprendizaje.

"Podemos inducir la regresión,-nos dijo el Doctor la mañana siguiente. Provocando un tratamiento de shock, muy probablemente recupere parte de la memoria, y poco a poco la asociación de pensamientos recuperará su mapa mental. Ustedes deben decidir y firmar la autorización..."

Hubo un silencio largo y espeso.

Nos quedamos solos con ella. Dormía. Respiraba plácidamente.Una sonrisa tenue en su boca.

-¿Qué hacemos? Pregunté yo…si fuera para mí misma tendría clara la respuesta, pero tener que decidir por otro…es tan difícil
-yo lo tengo claro, -replicó mi acompañante. Si hay una posibilidad de que se recupere tenemos la obligación moral de autorizarlo.

Si pero,... -continué yo- ¿que se recupere de qué? ¿De recordar la parte que nadie queremos recordar de la vida? ¿De volver a sentirte como si lo mejor hubiese pasado? ¿Que recupere esa cara agria que traía cada mañana?, ¿o quizás su insomnio producido por las facturas y recibos que no hay manera de cuadrar?
-Mujer, si nos ponemos así…lo mejor sería que nos aplicasen a todos un shock para producir memoria selectiva... ¡serás animal!, lo que hay que hacer es volverle a la normalidad, que recupere su vida normal de cada día.

-…vida normal,… vida normal, …normalidad,… lo de cada día…cada una de estas palabras hacían eco en mi cabeza... ¡uffff!

¿QUÉ HARÍAS TÚ SI TE DEJARAN ESCOGER?

Una piràmide plena d'art modern... la vull veure

2006-07-25T22:44:00.000+02:00

Uff.... quina gran notícia!! Acabe de veure això a El País i ja sé on voldré anar. La Tate Modern és, ara per ara i per a mi, un dels meus llocs preferits de pelegrinatge. I resulta que volen fer el museu molt més gran... No sé, però tan aviat estiga això dempeus, jo aniré a veure-ho.

Una pirámide "ambigua y ambivalente" en Londres

I encara més, he cercat al web de la Tate Modern i hi ha tot un apartat dedicat a l'ampliació. Pegueu-li una miradeta, que paga molt la pena.

Transforming Tate Modern

I encara més! Fins l'octubre vinent, hi ha una exposició de Kandinsky... hmmm easyjet. Com puga escapar-me, quina gran excusa per passejar-me pel South Bank! Regular Capuccino & Chocolate Cake to take away please!!

Sí, aniré a veure-ho.. ai! la meua relació amor-odi amb Londres no s'acabarà en ma vida. Potser això ho fa tan interessant, tot plegat.

Algú s'apunta?

Salut!

P.D. Gràcies xiqueta per allò de la grua. Ets un sol..

Llums al cel

2006-07-18T18:49:00.000+02:00

Feia dies que volia anar, però per unes coses o altres, sempre passava alguna cosa que em feia ajornar-ho. Esdeveniments, persones, qüestions de feina, relacions personals.. milers de coses, la vida moderna, com dic jo sempre.

I ahir duia la bossa per anar al gimnàs a nadar, i després d'acomiadar-me d'una amiga amb qui havia compartit un animat cafenet a la fnac, vaig pensar que tocava anar a nadar. I mira que eixa era la intenció. Vaig enfilar el cotxe cap a la piscineta, però no sé per què, vaig decidir que em feia mandra, i que tampoc no volia anar a casa.

Per què no? Vaig pensar. I vaig girar el volant, i cap a la platja de Sant Joan. Vaig aplegar a sa casa, i em va veure arribar. Estava amb la seua mirada viva de sempre, la cara suada, les mans negres, i sense parar de còrrer. A través de la reixa em cridà:

- Tío Hèctor!!!

I què voleu, eixes coses m'arriben. Que em reconega el meu nebot em pot, m'encanta. Que està clar, la teua gent també et reconeix, però tinc debilitat pel meu Jordi. Em costà que em donara dues besadetes, perquè estava accelerat. Jugava al futbol i tenia el cor a mil.

Després vaig pujar a casa amb ma germana, que anava amb el menut, el Pau. M'ensenyà com banyar-lo, li vaig fer fotos. Com se'n riu ja! Fa goig veure'l crèixer i crèixer. Te unes galtes que fan ganes de pegar-li un mos. Tot al seu temps, vaig pensar jo.

Ja era poqueta nit i mentre Pau degustava el menú de degustació habitual dels xiquets de dos messos, Jordi em volia fer fotos, i sopava. Raviolis, pit de pollastre, fruita, iogurt. Me'l faran de morro fi ;) però s'alimenta bé, que és el que compta.

A la fi vaig acabar donant-li jo sopar, i ell enraonant i parlant. A la fi, per ell el valencià és como dice el tío Hèctor. Ja em va bé, m'ha tocat el rol aquest.

M'assenyala la forqueta, i li dic forqueta. Y cómo dices asul? Blau, Jordi, li dic Blau.. y al vazo? Got, li dic got.. em dius on estan els gots a la cuina, que tinc set? Amb gestos li ho explique i m'enten. Em du a la cuixa i em diu quin armari és.

Ja fa temps que no té problemes per a seguir-me les converses. I de sobte tornàrem al balcó. Els avions de l'Altet volaven pel cel. Y ese avión dónde va? A Palma de Mallorca.. a Barcelona.. a Berlín.. Almenys ara ja no van a Londres.

Terminà de sopar i els ulls li brillaven. Li queia la bava, com sempre que s'ho està passant bé. M'encanta saber-me son tio. Jo pensava que ja marxaria cap a casa, quan de sobte s'enfilà a sobre meu i em va fer una pregunta..

- Tío Hèctor, por qué los aviones tienen luses?

I així començà una conversa que sempre recordaré. Tota la meua vida. La conversa on li vaig explicar al meu Jordi, que amb esforç i si estudia, podrà ser el que vulga a la seua vida.

Fins i tot, pilot d'avió, per a jugar amb les llums...

El sol de Ibiza

2006-07-14T15:07:00.000+02:00

El sol de Ibiza hoy no brilla en mi ventana.
Y no lo puedo soportar.
Esa luz caída penetraba en mi habitación quemando mi cuerpo, inundando mis sueños. Hacía que miles de peces naranjas dieran vueltas sin parar en mi estomago cerrado, para no dejarlos escapar.

El sol de Ibiza ya no brilla en mi ventana.
De tanto correr se apagó la luz.
Por muy temprano que me levante no utilizo el músculo adecuado. Ni la brisa matutina despierta mi cabeza, que prefiere estar dormida envuelta en imágenes de picos ardientes, aguas tranquilas, cosquillas en la punta del gordo dedo derecho.

El sol de Ibiza se desploma en mi ventana.
Y lo que más deseo: volver a cobrar ese peaje. Aunque hay muchas carreteras más sólo esta quiero transitar. Pues está llena de dulces montañas, con elevadas curvas y sonrisas de gato al anochecer.

Es el humo y el calor los que nublan mi mente de recuerdos de una noche de brillos fugaces.
Lástima que la lejanía no me permita ver el final de la larga caravana que hay entre el sol de Ibiza y mis pies.

c7

Calmar la sed de un solo manantial…

2006-07-06T18:39:00.000+02:00

Intentó coger agua entre las manos para poder beber. Los primeros sorbos rápidos y a grandes tragos, un agua fresca que se tornaba caliente al pasar por su seca y caliente boca. Al saciar la sed primera, continuó bebiendo..lentamente saboreándola, refrescándose…

Debía beber para un largo camino, el que sabía le esperaba en la próxima etapa.Son ya muchos años no? Ya está bien de ir de fuente en fuente buscando agua fresca, atraído por cada manantial. Ya es hora.

Será la edad,-pensó..pero porqué narices hay una edad para cada cosa ¿por qué tiene que tocarme ahora escoger? Quizás debería seguir probando cada fuente, cada manantial que me encuentre en mi camino hacia ninguna parte…

Hay otra opción …pensaba mientras miraba el ultimo manantial del que acababa de beber: y si me quedo en éste? Ya está bien de caminar, ya está bien de buscar algo divino y apasionante que sea el éxtasis de la emoción…la delicia de beber cuando estás exhausto, sediento…y notarte VIVO ¡uffff! A quién no le apasiona esta sensación…

Pero no es que toque, lo de escoger cuando llega una edad,…es que cuando llega una edad, uno está cansado de tanto caminar, tanto hacer y deshacer mochila, tanto cambiar, tanto no saber bién cuál de las direcciones en que vives o has vivido es realmente la tuya.Sin residencia fija, sin camino fijo, sin destino previsible.

Esta vez es diferente, he parado de caminar hacia ninguna parte. Cambiaré la emoción de probar cada manantial por quedarme a vivir junto a uno de ellos, más razonable ¿no?
Probablemente construiré algo, no sé..y sembraré a mi alrededor posiblemente. Muy probablemente, pensó la semilla de diente de león, éste es un buen lugar para crecer, para sentarme , madurar y dejarme germinar …y dar fruto. Y allí se quedó.

Llegado este punto de la vida de uno/a..sea semilla, hombre o mujer…se añora el camino que se dejó un día, se reviven las ansias de beber de cada manantial y se recuerda , no sin nostalgia, aquella deliciosa forma de beberte la vida a tragos sin importarte de qué fuente venía el agua o en cuál pararías la próxima vez.

A todas/os los que entiendan este mensaje: …la vida puede beberse, rociarse, salpicarse, empaparse uno/a pero nunca, nunca…se podrá vivir perpetuamente con la intensidad y la pasión con que te bebiste aquellas veces el agua fresca, al parar en un manantial de paso hacia ninguna parte.

O al menos, eso creo yo.
Un besote.Corina

Mujeres inteligentes

2006-06-20T00:44:00.000+02:00

Desde hace unos dias he escuhado repetidamente " eres una mujer inteligente" y aunque se la intención, no dejo de sentir una sensación extraña e inquietante. ¿ Debo simplemente admitir que es excepional la inteligencia en nuestro género y sentirme simplemente halagada? Tal vez la cochina conciencia social, tal vez la constatación de saber lo que nos cuesta vivir en este mundo de hombres.... me lleva a plantear lo obvio. A pesar de haber llegado a la luna seguimos siendo una especie arcaica.

Ojala algún día el halago que un hombre dedique a cualquiera de mis estrellas sea mucho mas sencillo..... vayapordios...... ¿acabaré queriendo los piropos de los albañiles a la antigua usanza?¡¡¡ Y es que el bomm del sector inmobiliario nos ha servido de bien poco!!!!.

Duelo al amanecer

2006-06-18T22:14:00.000+02:00

Viernes 6.40 A.M. Suena el despertador. Tras una calurosa noche en la que he descansado más bien poco, me levanto arrastrándome hasta la puerta de la habitación, todavía con las pestañas pegadas. Avanzo unos pasos por el pasillo, y de repente... los ojos como platos.

Ahí está. Nos quedamos las dos paralizadas en el pasillo. Una morena y una pelirroja, frente a frente, como en el mejor duelo del viejo Oeste. Se trataba de ver quién de las dos era más rápida...pero no hay duda, me gana por goleada (menos mal que no llevaba revólver)

Sale disparada hacia el baño y yo, tras conseguir movilizar de nuevo mis paralizados músculos, me acerco pasillo abajo hasta el baño, con el pulso a mil. Me quedo a una distancia prudencial como para poder observar de cerca sus movimientos y a la vez poder salir corriendo en caso de que decida rebelarse.

Enciendo la luz y veo que está jugando al escondite (vaya horitas, guapa). Se ha posicionado muy astutamente en un rincón, tras la escobilla, como si ahí no la fuese a ver. En ese instante, sopeso por un momento la posibilidad de irme a trabajar sin ducharme, pero la noche de calor hace que me arme de valor y desestime tan desconsiderada idea (sobre todo para con mis compañeras de trabajo)

Llego a la cocina y abro el armario donde se encuentra ese desagradable bote negro y amarillo que me produce asma nada más mirarlo. Lo agito y salgo a la galería, donde da la ventana del baño. De un empujón queda abierta, me asomo y justo en la vertical, ahí, agazapada, sigue la intrusa. Alargo el brazo y empiezo a rociarla como una descosida, pero la tía tiene un par y empieza a escalar por los azulejos, desafiándome. Termino con casi todo el líquido del bote, y no se lo tiro porque haría mucho ruido y no creo que atinase a darle.

Medio mareada, cojo de la galería una especie de mopa de esas que tienen recambios desechables y que, según la publicidad machista, nos facilita la vida a las mujeres. Me voy armada con ella en una mano y el bote en la otra de nuevo hacia del baño. La muy... no se ha desintegrado con el gas, y sigue viva y coleando. Me pregunto yo dónde habrá entrenado para correr tan deprisa. Veo que sale del baño y osa dirigirse hacia mí, y ahí ya, a punto de darme un colapso, suelto el bote y comienzo a dar palos de ciego con la mopa. Uno, dos...y a la tercera, la vencida. Tocada, retocada, hundida y rematada. No quise ni levantar la mopa del suelo.

Con un kilo de líquido menos en mi cuerpo, me doy una ducha, me visto y desayuno tranquilamente. Mientras lo hago, pienso que, a pesar de haber montado tremenda parafernalia, estoy orgullosa de mí misma por haber sido capaz de enfrentarme, por fin, a una de mis fobias, las cucarachas. No pude evitar sonreír mientras me dirigía hacia el coche cantando para mí...”la cucaracha, la cucaracha....ya no puede caminar...”

Ya veremos cómo reacciono cuando vengan los parientes clamando venganza.

Eppur si muove

2006-06-13T22:45:00.000+02:00

Porte més d'un mes de professor ja, i mireu, vaig fent. Sense especial passió, però vaig fent. I demà, un terç del curs, ja.

I la veritat és que ensenyar te una part que m'agrada. Com em digué la meua amiga, passaràs de copsar el món, d'abstraure, sintetitzar, analitzar, a tot el contrari. I tenia raó. Perquè ara faig el contrari, i em busque mil maneres per a poder transmetre els meus alumnes tot el que tinc al cap.

Esborrar la pissarra una i mil vegades. Tacar-me de guix. Esternudar. Esborranyar. Explicar. Atraure l'atenció dels alumnes. Fer que estiguen motivats, que no sempre és fàcil.

Deixar els problemes personals a fora de l'aula. Demanar per enèsima vegada que baixen el to dels mòbils. O gaudir-ne quan la tonadeta és divertida.

Passar de no distingir-los i demanar-los el nom, a saber una mica de la vida de cadascun i cadascuna. Entendre com entenen per adaptar-los les explicacions. Més guix. Més esternuts. Roba tacada. Mans rentades al bany. Café de bon matí, sol, i a l'hora del descans, amb ells. L'agradable sensació de terminar les classes poc abans de l'hora de dinar.

Anar i tornar. Al fons de la classe, i de nou a la pissarra. Explicar. Repetir. Un cop més. Canó de projecció, i els de darrere que es fan xinesos de tant de tancar una mica els ulls per a veure bé. Repetir les nocions a diari. Veure que no és fàcil que quallen.

Veure badalls i cares de dilluns. Veure ments que ja es creuen en dissabte. Veure interés de tant en tant. Veure'ls com s'engresquen. Veure com pregunten amb la cara i amb la veu. Fer callar els que no paren de parlar. Fer parlar els que no paren de callar. Veure quan prenen nota i quan no. Veure com les prenen. Veure com se'n van i tornen de les entrevistes de treball. Animar-los.

Veure com quasi sense adonar-se'n, aprenen.

Salut, personetes, i feliç mig any d'embolics.

P.D. I tot i això, el cap em recorda el Galilei. Eppur si muove. El cap em bull i necessite un projecte gran. Nou de trinca. Per analitzar-ho. Per sentir de bell nou el plaer de crear bellesa en forma de solucions. Per notar el vent a la cara, i el vertígen de saber que no saps com t'ho faràs, però que podràs amb el desafiament.

Mig any de ximpleries de la meua vida

2006-06-13T00:03:00.000+02:00

Desde que comenzó el año me han pasado muchas cosas.Algunas buenas y unas cuantas no tanto,a mí me pasan cosas muy a menudo...¡la vida! Algunas las he contado aquí…veréis como os suenan:

Cuando empezó el año me quedé afónica…¿ os acordáis? Durante un mes colgué en mi Messenger el cartel de “sin voz” y toqué mas teclas que en toda mi vida .Pero la voz no salió en un mes . Baja laboral y rehabilitación. Publiqué "Sin voz".

Poco más tarde, una mañana encontré una puerta metálica del aparcamiento junto a mi cara y le propiné un buen golpe. Con mi labio partido y recién cosido escribí un bonito“embolic” ( a mi me gustó) acerca de "Mi George Clooney particular" .

Publiqué una entrada dedicada a mi madre. Fue digna de record Guinness, pues permaneció pública en el blogg unos 3 minutos, sólo dos personas la leyeron.Demasiado personal.La retiré.

También soy la persona que bailando una canción de Juanes con mi hijito de 2 años, le dediqué "Nada valgo sin tu amor" . Y la que escribió "Eternamente joven" pensando en el efecto de mi cercano y ya pasado 38 cumpleaños.

Y bien, es cierto que a menudo escribo "ximpleries", pensaba el otro día junto a un par de amigos/as. Pero es mi vida. Mi vida simple y sencilla. La que me gusta vivir y compartir.

Mig any escrivint ximpleries de la meua vida a l’Embolics. I m'agrada.Molt.
Como diría aquel comentarista…así es y así se lo hemos contado.

Per molts anys…estimat “Embolics…”.

Huecos_ ...

2006-06-07T16:15:00.000+02:00

El hueco de un libro marcado por el polvo.
La silueta de un cuadro por el color de la pared.
El vacío de la esencia de una persona.
La que marca el territorio. Yo estuve allí, yo viví aquí.
Tan triste es para el que se queda como para el que se va.
No volverá.
No volveré.
Pero siempre queda la esperanza de que lo nuevo sea mejor que lo pasado. Sobre todo para el que se va. El que se queda ve los huecos, las siluetas.
El polvo que queda tras la vida de una persona.
Polvo tras la estela del cometa.

Ximpleries

2006-06-07T11:02:00.000+02:00

Ahora que el fax, la base datos, el juego de cifras y letras que hago servir de lunes a viernes en horario laboral me deja un tregua, quería compartir una nueva inquietud.
En si, es una sensación agradable a la vez que inquietante. Y es el de "conocer" sin conocer.

Jajaja, vale...no me explico muy bien, pero seguro que algunos de vosotros ya sabeis de que hablo. Tener la sensación de estar conociendo a alguién próximo a ese otro alguién que a su vez te hace cómplice de formar parte de esa amistad.

Anoche me pasó algo parecido. Un "menage a trua" entre amigos, el tópico de los amigos de mis amigos, son mis amigos. Risas, comentarios y por que no, alguna que otra "ximpleria" ;)

Jajaja...ahora que lo pienso?...ayer estuve haciendo ese "menage a trua" con los administradores de L´Embolics!!!

Administradores si...pero administradores de inquietudes, de experiencias compartidas, de sensaciones, de ilusiones, de palabras, de esencia...administradores de amistad, al fin y al cabo.
Aquí va mi felicitación personal por esos 6 meses de "compartir", aunque a veces pensemos eso de "y que hago yo aqui, escribiendo esto, con el nivel que hay?".

Mi mejor sonrisa para ti, señorita...y te guardo el número 100 para que sigas "enseñandome".

Besos para todos y enhorabuena a los premiados ;)

Eli.

Rothko

2006-06-03T20:08:00.000+02:00

El sol de la tarde entra por mi salón, y todo tiene un aspecto suave y cálido. ¿Te puedo contar una cosa? Llevo desde hace unos días encontrando cosas sobre Rothko. Lo había visto antes, pero nunca lo había mirado. Y lo cierto es que gusta y me atrae. Gracias por regalarme una emoción nueva, algo nuevo sobre lo que aprender.

Cuando no son tus fotos, son sus tenues recuerdos en mi cabeza. Tu voz y tu mirada, la fortaleza que destilas al hablar, entre la timidez aparente. La pasión por tus cosas, por tu gente, la curiosidad. Quiero ver todo eso en tus ojos. Quiero más.

Y me he sorprendido en la cocina, con las manos entre harina y canela, ilusión, alegría, sonrisas serenas y azúcar, paciencia y frutas a láminas. Mi delantal para las ocasiones especiales, aunque esté solo en casa. Lucie Silvas de fondo, abrazando. Sin quererlo, Isabel Allende me vino a la cabeza, y me he dado cuenta de por qué estaba mimando tanto un bizcocho.

¿Sabes? creo que me gustaría compartirlo contigo. Un café amargo, tu compañía, y el sol entrando como ahora. La casa huele a recien hecha. Tiempo por delante y mil temas de los que hablar. Trae tu suavidad, tus pestañas, tu violín y una tableta de chocolate.

Y te prometo una cosa. Me podrás preguntar todas las veces que quieras. Y siempre será así.

¿Te guardo un trocito?

Rêves

2006-05-30T23:47:00.000+02:00

" Muchos ni siquiera luchan. Si se caen al agua, no bracean.Ninguno sabe nadar, se ponen nerviosos, los subsaharianos ni siquiera luchan por salvarse si se caen al agua, se quedan quietos y se dejan hundir en las profundidades del océano, como una aceptación irracional y prematura del final destino humano.Yo he oído a esta gente decir que no tienen miedo a perder nada porque no tienen nada que perder, ni siquiera la vida” .

(relato de un joven voluntario de Cruz Roja en Tarifa)

Uno no puede dejar de asombrarse por todo esto, pero quizá no se trate de algo racional, o al menos, no para alguien de nuestra cultura.

Intento imaginar la reacción ante el oceano de alguien que nunca haya visto el mar, pero no puedo, del mismo modo que alguien nacido y criado en Europa o cualquier otro pais del llamado primer mundo tampoco puede imaginar como es vivir en medio del desierto en una absoluta pobreza. O cómo es llegar a este supuesto paraiso en una pequeña embarcación viendo las luces de Gibraltar a los lejos, como una guirnalda, con ecos de fiesta y música en medio de la noche.

Con una esperanza blanca en la mirada, y una inmensidad negra alrededor. Llorando por culpa del miedo frío, nervios, -muchos nervios-, quemaduras por la mezcla del combustible con agua salada y dolor de cabeza. Niños, mujeres embarazadas después de ocho horas de viaje en un cayuco o patera. La angustia hace infinita la distancia. Y sin embargo estamos al alcance de la mano, y sin embargo en unas horas nos separan los siglos.

Un petate atado con cinta de embalar en el que llevan ropa, frutos secos, a lo mejor garbanzos secos, y el teléfono móvil para llamar a las mafias que los explotarán, como todo equipaje. Y sin embargo flota un nido de sueños en una patera. Una culpa que nunca es de nadie empuja, y el mar siempre se enluta de juventud africana segada prematuramente. Si el agua cobra en vidas, el océano social mata conciencias. Desde vuestra orilla no pueden verse cuantas miserias humanas se esconden entre el brillo de las luces.

A diario vemos, leemos y oímos notícias como "Hoy han llegado a nuestras costas...", "La llegada masiva de cayucos en los últimos días..." y similares. Cual es la nuestra reacción ante tales noticias? Dejamos que nos informen solo con cifras? Somos capaces de poner nombres a cada uno de los miles de inmigrantes y una historia, sus verdaderas historias de vida?

Hace ya unos dias pensé en escribir sobre este tema y hoy lo teneis aqui.
La solución no solo depende de "crear leyes o políticas de inmigración"...también depende de nosotros. No les cerremos ese sueño.

Eli.

Ausencias

2006-05-28T11:22:00.000+02:00

Hoy nos hemos sentado, no podía ser de otro modo, después de que pasaras la otra noche encerrada en la cocina, no sirvió de mucho. Al día siguiente volviste a acampar por tus anchas, haces tuya mi casa, tomas posesión de ella, de mi vida y hasta de mi alma.

Te he esperado, me he sentado un escalón, ese donde me encuentro bien, donde me siento a oscuras y en silencio, a veces..... tan solo con la luz de una vela y algo de música..... desde este escalón observo la terraza, parte de la calle, la ciudad en la lejanía..... observo mi casa... mi vida.

Sabía que no faltarías, has provocado en mi la misma sensación de aquellos monólogos con mi padre, en los que la riña era perpetua y de mi sólo salían lagrimas, demasiadas voces acalladas.....

Te has sentado a mi lado y he vuelto a sentir el frío..... te he mirado y ya sabes tristeza..... no podemos seguir juntas, te he repetido que salgas de mi vida, te lo he suplicado, he llorado, entiéndelo es que no puedo con tu peso, ¡son demasiados años en mi vida!, has sonreído y has vuelto a mostrar esas imágenes en blanco y negro, sin sonido, sin voces......

Las imágenes de mi madre, sólo me quedan un par de recuerdos reales, los demás son inventados, no recuerdo nada habitual, ni cuando me peinaba...... recuerdo como reales las visitas al hospital, el día de su muerte, su entierro y siempre recuerdo su carencia, los miles de momentos en los que quería que estuviera conmigo.....

La sonrisa de mi hermano cuando era niño, la expresión de su cara, sus juegos que me hacían rabiar.... la adolescencia que nos separó y el abandono de su alma.... imágenes de la cárcel, de jeringuillas, de su búsqueda constante en mundos con caras idas, imágenes del miedo que me provocó..... del terror a la llamada de teléfono avisando de su muerte, llamada que aún espero.....

El autismo de mi padre, su indiferencia como forma de salvarse, mi incomprensión.... mi salida de su casa.... esos diez años de ausencia..... la falta siempre de un abrazo, ni tan siquiera tengo una sola imagen de mi padre abrazándome.....

Las preciosas imágenes de mi abuela, yo se que ella estaba orgullosa de mi... de mi sensatez, de mi constancia, de mis decisiones.... esas imágenes están llenas de ti, de tristeza, era consciente de la felicidad que me provocaba y estaba segura que los días que pasaban me alejarían de ella, las mañanas en las que le lavaba el pelo y le peinaba, recuerdo sus manos, el calor de sus manos......

Recuerdo la pesadilla de mi embarazo, del repentino nacimiento, recuerdo el terror de la proximidad de la muerte, recuerdo que susurraba constantemente que para perder a las estrellas no estaba preparada, que eso no..... recuerdo los días y las noches en las que constantemente lloraba y rezaba ( yo, que no creo en nada...)......

Tu lo entiendes, lo sabes, tienes que marcharte... yo no puedo continuar contigo.... son demasiados años..... no quiero que sigas en mi vida..... no quiero volver a levantarme después de una noche de insomnio, con los ojos anegados..... y no poder ni tan siquiera ir a trabajar..... es demasiado tiempo... demasiadas cosas...... lo tenemos que dejar!

Te has levantado, has rozado mi cabeza, mis rizos y ...... te has marchado..... de repente me has mirado y sonriendo me has dicho que por favor cuando llamen al timbre, abra la puerta, aunque por el videoportero no vea nada, que no sea incrédula y que abra..... y es que la felicidad que llama de vez en cuando a mi puerta es bajita!!!. Ahora se que no vas a volver, no te dejaré.....el temor es que el consejo de me has dado te sirva de excusa para intentar volver conmigo...... No tengo dudas.... cada vez que llamen abriré la puerta de par en par..... mira, he decidido que voy a abrirla de vez en cuando, que no tenga que llamar.

Por que cuando siento este calor veraniego sonrío y se que hace bastante tiempo que te marchaste. Por que hay ausencias que llenan de felicidad, por que los huecos que dejaste en mi han sido realmente fáciles de llenar.

Tres-cents seixanta-huit

2006-05-24T23:56:00.000+02:00

Hui, de sobte, he caigut en un detall. 368 dies. Se m'ha passat el primer aniversari de la meua tornada a Alacant des de Londres. Per sort, sense pena ni glòria. Serà que m'ha agafat vivint, no?

Els i les qui em conegueu, sabeu que m'he posat a reflexionar sobre el fet. A fer balanç. I me n'he anat a nadar una estona, que també va bé per a pensar. I així ho he fet.

He recordat com eren eixos dies de maig de 2005, i com estic ara. La veritat? Estic encantat. D'acord, si mire els meus comptes bancaris, veig la bandera del Japó. I si mire la pila de la roba per planxar, fàcilment m'entrarà la depressió. Roba d'esport a la galeria, neta i assecant-se, i bruta de fa unes hores. La nevera no fa goig, però tot el que hi ha és sa. Adequant l'oferta a la demanda, vaja.

Però més enllà de gestionar el dia a dia, com fem tots i totes, no tinc massa maldecaps. No sabria dir quan va ser, però un bon dia, em vaig adonar que si em quedava en silenci, ja no sentia la meua veu pensant i repensant, i patint i desesperant-me. No. Ja només sentia aquest silenci. Serenitat.

De pensar en salvar els mobles, a aprender a viure en pla minimalista. I ara de nou, des de fa mesos, redecorant la meua vida. I gaudint-ho, i molt. Per fi sóc totalment conscient d'un puzzle que no em cansaré de fer i refer i refer. Dedicar-li temps a la meua gent. Compartir amb ells i elles.

La part bona de Londres, pel que fa a aspectes personals, va ser que m'aprofità per veure amb qui podia comptar de veritat. La part bona de viure sol a Alacant és que he conegut a gent nova.

2005 i el que porte de 2006 m'ha permés conèixer gent molt especial, que espere que es queden per la meua vida. Amb la resta, he estat més pragmàtic i m'he divertit. Com elles. Una mica de tot, en definitiva, però la memòria, ja ho sabeu, es selectiva. I jo tinc memòria i molta.

Una debilitat que he de confesar. La persona més especial de totes? el meu nebot xicotet, el Pau, que no fa ni un mes ha nascut. Només uns pocs ho sabeu ja, però ja l'he tingut al braç. D'acord, era l'hora de dinar, ell tenia fam, i em cercava una mamella al cos. Desesperat. Els problemes del directe..

No patiu, que no ho pense fer més llarg, això. Però tenia ganes de dir-ho, de compartir-ho. I com no, això per a mi era un embolic de manual.

Bona nit, personetes

Barro y Arena

2006-05-24T12:31:00.000+02:00

Un día, él entró por casualidad en su tienda. Decía haber recorrido ya unas cuantas sin haber encontrado lo que buscaba, una cometa especial que le elevase a lo más alto, alejándole de los charcos. Echó un primer vistazo y no pareció hallar nada especial en aquella tienda. Sólo le llamó la atención lo organizado que estaba todo, se notaba que había mucho trabajo realizado tras ese orden.

Se acercó al mostrador y le preguntó si podía hacer algo por él. Ella le dijo que tenía dos opciones: escoger una cometa ya hecha o, como alternativa menos fácil, crear la suya propia. Le mostró variedad de telas de todos los colores, materiales diversos, guías, colas, y con mucho cariño y entusiasmo, ella le intentó explicar cómo, no sin esfuerzo, dar forma a su cometa.

Sin embargo, él pareció más interesado en adquirir una hecha y no invertir tiempo en confeccionar una propia, así que le pidió la mejor cometa que tuviese en la tienda. Ella dudó por unos instantes cuál ofrecerle pero, siendo honesta consigo misma, sabía que la mejor cometa que poseía era la suya propia, la que ella misma había confeccionado.

Y así lo hizo. Le regaló, porque las cosas que uno aprecia sólo se pueden regalar, una cometa no muy grande, de colores alegres, con un cuerpo armonioso, y lo más importante, una cola equilibrada, el timón de la cometa. Él pareció agradecido, y salió de la tienda dispuesto a volarla. Quizá esa cometa impediría que sus zapatos se llenasen de lodo esta vez.

A los pocos días, él volvió a la tienda, cabizbajo, lamentando no haber alcanzado la altura anhelada. Le devolvió la cometa, le dio las gracias, y cerró la puerta a su espalda. Ella se quedó unos minutos pensativa, en silencio, y tras ello, centró su atención en encontrar un parche que arreglara el pequeño jirón de su cometa volada.

En las semanas sucesivas, ella se preguntó si él seguiría buscando cometas en las tiendas de la ciudad, o quizá en otras tiendas de otras ciudades. Pensó que le deseaba mucha suerte en su conquista, y que le hubiese gustado decirle que, para volar, no necesitaría más que crear su propia cometa, no muy grande, de colores alegres, cuerpo armonioso y cola equilibrada.

Y que una vez la hubiese creado, ya no ansiaría elevarse hasta las nubes para evitar hundirse en el barro, pues al descender, esta vez, sus pies serían acariciados por una arena cálida y fina.

Avui dimarts i demà dimecres

2006-05-23T23:19:00.000+02:00

Ufff!!!...per fi a casa. Quin dia!!!
Pujo a la meva habitació i començo a desempallegar-me de tot allò qué he portat durant el dia: bossa, agenda,claus, carpetes, sabates...però sobretot les sabates!!! (quin mal em fan els peus!!!).
Fóra roba, fóra opressions femenines i cap a la dutxa.

Surto i...ummm...qué bé estic ara.

Asseguda a la cadira de la meva habitació i amb les mans plenes de "body milk", veig com de desendreçada tinc la taula.
Llavors comença la meva petita consciència a pressionar per a qué faci un pensament...almenys el cap de setmana, perqué tot aquell enrenou m´ho està demanant a crits...jajaja!!!.

Però com qui no vol la cosa em faig la interessant i la meva mirada se´n va cap a un llibre qué tinc a sobre de tot. Un llibre no...EL LLIBRE!!!

De sobte, deixo tot el qué estic fent, em rento les mans i cerco com una desesperada la caixa de colors. Obro una pàgina qualsevol i em preparo per pintar la meva segona "Mandala".

Vermell o verd, blau o groc...ummm, per quin color començo?...Ufff, quin dilema!!!

Escollir un color pot arribar fins i tot a crear-te indecisions, dubtes. Em trobo insegura per qué no sé si aquest anirà bé amb aquest altre o pot ser si agafo aquell amb l´altre...

Però bé...arrisquem? I tant!!!

Comença la barreja de colors, ratlles, cercles i mil i una formes per donar-li forma a la Mandala.

Deixar-se anar per uns moments, oblidar tot allò qué t´envolta, deixar de banda els problemes, la feina i les errades qué has comés durant el dia.

Només hi som jo i la meva Mandala. (bé...i el Frank qué també ens acompanya de fons...jajaja).

Segueixo les líneas amb molta cura per no sortir-me, concentració plena. I de sobte per la meva ment començen a passar "fotografies" de moments viscuts últimament.

Pels dies passats en quiròfans, escàners i biopsies...agafaré el verd més pàlid i el gris.
Per la nit del "Murri"...escolliré el color vermell i negre, combinació qué m´encanta per el seus paral.lelismes ;)
Per Cadis...el color groc, evidentment!...jajaja, i una miqueta de verd llampant, per l´al.legria d´aquells dies i el començament d´una "Caleta".
Visites guiadas amb l´Uri i la Marta...el color rosa i el color blanc. Rosa rosae per la Marta mig cubana i color blanc per ell, perqué al cap i la fi en les nostres converses sempre fa "tir al blanc".

Ja estic acabant...i me´n adono qué ha quedat força bé :)

El tinc al meu davant i m´agrada. Però realment el valor de la meva Mandala és mirar tots aquells colors junts, veure qué cadascun d´ells significa una cosa i observar qué la meva vida és plena de colors, amb matissos o sense, amb tonalitats fosques o claras però qué estigui plena de diferents colors.

Quin regal, rei...tu si qué saps!!!

Nota: "Mandala": paraula originaria de l´idioma clàssic de l´India. Significa simplement "cercle" i aquest és el significat qué deuria de quedar en la nostra memòria.
No existeixen regles per pintar un "Mandala". La persona pot escollir els diferents camins per donar-li color, de dins cap a fóra, al contrari, sistemàtica o espontànea, colors del seu cor o la llum de la seva inspiració. No és requereix perfecció. Inclús un "Mandala" no acabat, és vàlid.

P.D Recomanació personal per a aquelles persones qué viuen moments de saturació a la seva vida. Pintar un "Mandala" no costa gens...feu la prova i ja em direu el qué ;)

Petons (de colors). Eli.

Retorn

2006-05-17T17:38:00.000+02:00

Japó-Barcelona...gairebé, tot un dia de la meva vida dins d´un avió, ple de gent, incomodíssim i amb una ansietat qué m´angoixava ben bé des de qué vaig sortir del meu piset, llogat al barri de Kichijoji Honmachi, Musashino-shi, Tokyo.
No us preocupeu amb el japonés, no penso posar cap paraula més!!!...jajaja!!

Aiii...i és qué fa goig tornar a Barcelona, al meu barri de L´Eixample, amb un nom molt més senzillet qué l´altre, no?...fa goig tornar a casa.
Després de 53 dies compartint la meva vida amb mil.lions i mil.lions de japonesets, torno a veure gent amb els ulls ben oberts...jajaja!!.

Les raons del meu retorn?... la inquietut de tornar-te a veure, encara qué la circumstància de qué hi sigui aqui, no ens vingui de gust a tots dos, però no hi podia d´estar-me de la teva mà en aquets moments.
Tornar a veure els teus ulls és el qué ara em mata però recordar-los em dóna l´alè suficient per tenir una miqueta més de paciència.

Durant aquest temps ens han passat un miler de coses, veritat? Però encara ens han passat més des de qué ens vam conèixer.

Encara et veig, guitarreta amb mà, mocador pirata al cap, envoltant els teus cabells d´ametlla i daurant la teva pell sota el sol de Núria...com calfava, eh?...jajajaja!!!!
En aquell moment a mi em va calfar tota la meva ànima, tot el meu cor...mai havia vist una noia amb aquell somriure, cantant Beatles i enssenyant als "baldufets" a VIURE.

Ens hem fet grans, veritat?...però aquell record el tinc quasi tots els dies i m´ajuda a veure com sóc, qué he aprés de tu i com puc anar caminant i no perdre´t de vista.
Per aixó sóc aquí, per tornar a sentir la caloreta de la teva mà, la caloreta de les nostres mans i sabent qué passi el qué passi, aquesta sensació sempre la tindrem.

Ara he començat un nou camí, el més important a la vida, com dius tu...Sort!!

I sé qué el teu...el tindràs quan tu vulguis començar a caminar, el marge de temps no te cap importància, confio amb tu i només sé qué serà un bon camí, un qué et farà la persona més feliç del món.

De moment...continua cantant!!!

Uri.

El cel des de baix

2006-05-14T19:59:00.000+02:00

Bec aigua a la cuina quan sent soroll de sabates de dona. Taló alt, aquest soroll que m'encanta. Que la identifica. Que és ella. El ritme és de final de jornada. Escolte com les claus entren al pany. Decidida. Dues voltes i la porta es tanca al seu darrere.

Li sent un uff i les sabates volen. Dos minuts després s'obri la porta de la cuina. És ella amb roba ampla. Mentre s'ajusta la cua que s'ha fet amb els seus cabells, em mira i somriu.

Ella i jo tenim una relació especial. Puc olorar-la, puc sentir-la. La salude i m'acaricia. Em pregunta pel meu dia i es gira d'esquenes a mi. Cóm li queda aquest pantaló, pense jo. I veure-li la part alta de l'esquena, la forma de la seua cara des del darrere.. Està cansada, i gira el coll per estirar-se.

Del frigorífic trau per a fer-se un sandwich, i s'ho va fent a sobre de la vitroceràmica. La porta s'obri de nou i entra ell. No entenc què li veu, ella. D'acord, mai no hem parlat, però sempre havia cregut que la nostra relació era especial. Ho he d'acceptar, compartir casa amb ell, però de fet no m'agrada veure'l al meu territori.

Es creuen unes paraules i somriuen. L'instint em diu que està inquiet. Per fi fa alguna cosa, pense jo. L'he sentit tota la vesprada dormint al sofà. Com esperant-la.

Es posa a la seua esquena i li diu alguna cosa a cau d'orela. Ella riu i continua fent. Ell li besa ràpidament al muscle, de tornada a la seua postura inicial. Li passa la mà per una cadera.

Ell acosta l'altra mà als seus propis pantalons. Es toca dissimuladament l'entrecuix. Quina poca classe té, em dic jo. No entenc com l'ha deixat entrar a casa.

De sobte, clic. Sona un clic. Ella coneix el soroll, i des de meu racó, veig com ella deixa de fer-se el sopar. La seua pupil·la es dilata. Els seus llavis, entreoberts, la delaten. Ella ho sap. És el clic del cinturó d'ell. Ràpidament els pantalons han caigut.

Mentre li acaricia el ventre i el melic, ella li toca amb les mans el seu cul. I quan arqueja la seua esquena cap a ell, ja se sap perduda. Pot notar les seues mans, fortes i càlides, als seus pits. Turgents. està excitada, i dubta amb el seu calçotet mentre ell li mossega el coll. Cóm besa, pensa ella mentre es mossega els llavis.

Jo no entenc res. Estic excitat però, no els importa la meua presència? És que no em veuen? Esgarra amb les dents la funda mentre els calçotets cauen a terra. Tot passa de seguida. Mentre ell es posa el condó, ella es baixa la roba, el tanga. Ell no li donarà més temps.

L'agafa fort des de darrere i s'obri pas entre la seua humitat evident. Tot d'una. Tot d'una la cuina fa olor a sexe. Ella gemega entre plaer i dolor. Ell s'atura i em mira. Desafiant. Em quede glaçat. Ella té les mans sobre la bancada. El cap recolzat a la campana de fums, que colpeja rítmicament. Ell la devora.

Ella es gira. Es despulla del tot i es posa a sobre de la bancada. Amb un somriure innocent mentre es mostra de cara. Ell accepta el canvi. Juguen entre els mobles. Tot per l'aire. Suor que regalima, batecs que s'acceleren. Mirades que gelen. Cossos que cremen. Tensió que va en augment. Embranzides brutals amb tendresa intermitent. Arriba el clímax. Panteixen, gemeguen i .. silenci. Em miren.

Jo no sé què fer. M'he quedat assegut. Callat. Al meu racó. Es vesteixen, mirades cómplices. Ella li diu alguna cosa mentre somriu i torna al sopar. Ell em mira i sent com que m'encadena.

M'estira i l'he de seguir al carrer. Estic cansat de veure el cel de de baix. Estic cansat de ser el gos de la casa.

Apostando al rojo

2006-05-13T15:56:00.000+02:00

En una semana más bien insulsa, un par de pequeños detalles me han hecho reflexionar sobre un tema recurrente: el riesgo. No es que haya dejado a un lado mi fobia a las alturas y me haya vuelto loca apuntándome a un curso de paracaidismo en busca de emociones fuertes. Me refiero a esos riesgos, a veces grandes, a veces pequeños, que decidimos (o no) correr a lo largo de nuestra vida.

¿Cuántas veces os habéis hecho esa pregunta de “Y si hubiese... “? Haciendo balance, me doy cuenta que, en mi caso, la pregunta casi siempre ha sido “Y si no hubiese...?” Estoy segura que mucha gente me ha tildado de osada, de impulsiva, de no calibrar las consecuencias de mis actos. Sin embargo, creo que a lo largo de mi vida he meditado mucho cada paso dado y, aunque no siempre hayan sido acertadas, he intentado ser consecuente con mis decisiones.

Ayer, durante la lectura de una entrevista realizada a una conocida actriz, no pude evitar sentirme identificada. En ella, dicha actriz afirmaba que “quien corre riesgos, consigue cosas”. Esa ha sido siempre mi premisa a la hora de mover ficha, de avanzar. Quien no arriesga, no gana. Quizás sea por mi carácter inquieto, por mi actitud inconformista, porque soy una buscadora de sensaciones como me han calificado esta semana... pero una y mil veces preferiré, llegado el caso, arrepentirme de algo que hice que de algo que nunca llegué a hacer.

Respeto, pero no logro comprender a aquellas personas que no dejan de lamentarse sin hacer nada por remediarlo, por cambiar las cosas... simple y llanamente porque no son capaces de arriesgarse, porque el miedo les paraliza, o porque hacen del más vale lo malo conocido que lo bueno por conocer su bandera. ¿Cómo es posible dejar pasar tu vida siendo un mero espectador de la misma, dejarla pasar sin vivirla?

Soy consciente que asumir riesgos no es fácil. Requiere mucha entereza, decisión y, sobre todo, sinceridad con uno mismo. Los miedos, las inseguridades, siempre nos van a acompañar, y nunca hay garantías de que las cosas vayan a salir como tú esperas. Aún así, nunca dejaré de apostar por algo o alguien que me merezca la pena. Incluso si fracaso, una vez más, me habré probado a mí misma.

Tía Pilar

2006-05-08T10:21:00.000+02:00

“A Ana ya le han puesto la epidural”. Nuevamente, nos pilla juntos la noticia. Qué curioso... verdad? Parece que todo va según lo previsto, y en breve llegará. Me quedo sola en casa, y aproximadamente una hora y media más tarde, recibo una llamada.

Pablo, Pau. Tres kilos ochocientos cincuenta. La mamá y él están perfectos. “¿Quieres venir a verlos?” Me muero de ganas por hacerlo, pero no acepto inmediatamente y decido pensarlo un poco...unos minutos solamente. Me convencen enseguida...”sabes que eres de la familia y no sobras”. Esas cosas te llegan.

Llegamos al hospital y la puerta principal ya está cerrada. Es tarde, y no sabemos si nos dejarán pasar. Llegamos hasta urgencias y preguntamos. Hoy parece que están de buen rollo y nos dejan entrar sin problemas. Vamos por el pasillo emocionados... Preguntamos de nuevo ...”Pablo... acaba de nacer...” "Habitación 107, al girar”.

La puerta está cerrada. Abrimos despacito... Allí están. Nadie parece sorprenderse de mi llegada. Besos y enhorabuenas a los presentes, que son pocos. Ana está perfecta, hasta coge ella misma la cámara para inmortalizar el momento. Y allí está él. Un pequeño renacuajo con gorrito y uñas muy afiladas. El parecido con Jordi es impresionante, todos coincidimos.

Está dulcemente dormido pero, de repente, hace un puchero y empieza a gemir. Su tío lo coge y lo pone en el regazo de su madre. Ana saca suavemente su pecho y Pablo, instintivamente, se aferra a él. Una vez más, me quedo maravillada ante tanta belleza. La naturaleza nunca deja de sorprenderme.

Y así, ante esa preciosa estampa, y sin ya sin poder resistirlo más, las lágrimas empiezan a deslizarse por mis mejillas. Una emoción inmensa me invade. No creo que haya nada más hermoso que ser testigo de la llegada de un nuevo ser, una nueva vida.

Pero lo que no puedo decirles en ese momento es que estoy emocionada no sólo por la llegada de Pablo, sino por, una vez más, hacerme sentir parte de la familia, por dejarme compartir con ellos un momento de tanta intimidad y felicidad, por hacerme sentir de verdad que, pase lo que pase, soy la Tía Pilar. Eternamente, gracias. No hay lazos más fuertes e indestructibles que los del cariño.

Felicidades madres y padres abnegados del mundo

2006-05-08T01:18:00.000+02:00

Felicidades a Héctor y a su hermana y al montón de” Hectors y hermanas” del mundo entero que han decidido seguir perpetuando la especie.

Padres y madres abnegados que después de una reflexionada pausa en su vida de pareja deciden hacer un hueco en su escueta vivienda, en su ajetreada vida, en su estrecha agenda , en su reducido coche…para poner un bebé:

Y su cunita, y la trona, la sillita de seguridad, el parque de juegos, la bañerita, la hamaquita, el cambiador, los juguetitos, la manta suave hipoalergénica, el esterilizador de biberones, los paquetes de pañales, toallitas húmedas, jabón especial, esponja especial, crema especial, …

Haga un hueco en su vida, en su agenda , en su casa, en su trastero…pero sobre todo en su corazón porque un pequeño baboso, arrugado y sin dientes ha llegado a robarle lo que le quedara …de espacio, de tiempo, de ternura.

Cómprese un babero, busque un sobresueldo y muuuuucho café porque un pequeño sonrosado y tierno cachorrillo humano ha venido a robarle el corazón y un trocito de su vida.

Felicidades. Ser madre es la mejor experiencia de la vida.

Com de costum

2006-05-04T10:41:00.000+02:00

Mentre escolte Love Blind del Jamiroquai pels auriculars, he començat a teclejar aquest embolic d'avui amb el punter de la pda. Lletra a lletra. Travessa a travessa. Tu a Boston, jo a Califòrnia.

Ho veig igual que te n'adones tu. Ens encanta jugar junts, picar l'altre i veure que hi cau de quatre potes. Descobrir-nos, conèixer-nos sense urgència. Una delícia, com de costum.

És cert, hi havia massa soroll. Però de sobte negociàvem sobre roig i negre els plats a la barra, i parlàvem de vins per finalment no demanar-ne cap. Cap problema, ja ho farem, veritat?

L'Ermita i les teues marques que no trobares. Les pense gaudir totes. Passions? Les veia passar als teus ulls mentre assabories amb el teu cabet les diferents opcions.

Bona tria, el parmesà amb rúcola. Impagable la gelatina de mango, així com la teua espontaneïtat amb el rovell del timbal.

I alhora que el menjar arribava, començà a cuinar-se una vetlada tan inesperada com genial. Paral.lelismes imperfectes a banda, tu en creares un altre en descobrir un sabor nou per l'Alhambra.

I dels treballs i els efectes col.laterals de la conjunció d'aires condicionats i companys creatius passàrem a parlar dels amics comuns, que algú ja en tenim.

I dels amics als projectes, i dels projectes als records dels estius entre canyes i ametlers. Plantes i pedres. Flors i fites pendents. I de les bates i la pica, als somriures i d'altres emocions compartides en confiança.

I allà estàvem de nou. Tu, jo, i la comunicació que tenim, mimem, i fem crèixer. I la serenitat de saber que compartim ja més que això. De fa temps.

Amb el café vaig copsar una passió més. La que ens va fer oblidar l'entorn. Ja estàvem quasi sols. Quan havia marxat l'altra gent? Ni idea.

De forma natural vingué el passeig, les espardanyes de bronze i les discusions sobre arquitectura, el mal gust del veïnat i l'harmonització de la convivència i les sevillanes.

De camí al cotxe, silencis confortables, propers, càlids ma non troppo. I quan et vaig deixar a ta casa furtivament, vaig començar a pensar aquest embolic.

I és que saps? Molta gent passarà per la vida sense gaudir del que vaig sentir anit.

Més enllà dels llibres, la vida. A través de tu, fent de caleidoscopi.

Besadetes,
Hèctor

P.D. Ensucrat? Em mataves i no saps com cada vegada que feies això amb el ganivet. I si a hores d'ara encara no saps què m'agrada col.leccionar, potser hauré d'adequar el grau amb tu.

La vida... que es de película

2006-05-03T16:22:00.000+02:00

Anoche se me ocurrió mirar la cartelera, ante una no ya tan improvisada sesión de cine para hoy. Tenía en mente un par de películas para ver, una extrajera y otra española, así que fui directa a consultar los cines y horarios disponibles.

Una vez me aseguré de que no había problemas con mi selección, me entretuve en ojear el resto de films. Llevo semanas sin pisar una sala, y apenas conecto la caja tonta, por lo que no me entero mucho de lo que se cuece, salvo relevantes referencias que leo en la prensa.

No sé si es que yo estoy medio trastornada con esto de la primavera o que soy así por naturaleza, pero al primer golpe de vista casi me descoyunto en la silla de la risa. Supongo que la mayoría de los títulos son extranjeros y, como viene siendo habitual, la traducción al castellano rezuma tanta libertad como el mismísimo anuncio de Amena.

Ver para creer. Luego no quieren que una tenga las hormonas revolucionadas.

Empezamos Bajo cero, pero pronto te incitan a relajarte con un Déjate llevar. Si has tenido la fortuna de cruzarte con un bombonaso, no lo dudes y díselo sin tapujos: Eres muy guapo. En el caso de que no lo quieras dejar escapar, seguro que ya tienes un Plan oculto y vas En busca de un beso salvaje.

Puede que la cosa se caldee hasta límites insospechados, y que tengas la suerte de improvisar una noche también Salvaje (todo depende de si el susodicho es un Matador) ¡Señor, qué agitación! De latir mi corazón se ha parado... Ahora a descansar y a disfrutar El triunfo.

Ya veis, qué mente sucia la mía... Declaradme culpable. Total, al final, nunca pasa nada emocionante, y todo tiene un matiz Azuloscurocasinegro. La vida... que es de película.

Com una rosella

2006-05-03T12:02:00.000+02:00

Aprofite unes hores que tinc per a mi i em dedique a passejar pel poble. No em digueu per què, però he acabat escrivint a la vora del Duero.

Supose que la gent de costa necessitem saber que hi ha aigua a prop, perquè la meseta erma ens resulta asfixiant.

Però també he cercat aquest revolt perquè em continuen fascinant els rius que baixen plens. Com deia el Raimon, al meu país la pluja no sap ploure. Una sèquia amb aigua, tanta, tanta vida.

La vesprada fa olor a herba, a ribera, a granotes i a aigua dolça. A brisa entre arbres. Dicotomies al poder, empre una agenda electrònica per a expressar la serenitat que em produeix la desconnexió.

Mentre pense en tot el que m'envolta, veig una rosella i li vull dedicar temps i mirades. Ja em perdonareu, però us abandone.

Fins aviat, personetes,
Hèctor

Palmas, rebujitos...y un atardecer.

2006-05-02T18:17:00.000+02:00

Cuanta VIDA en sólo tres dias!!!

"Quedamos a las 10:00h, un café rápido y nos vamos". Enseguida llenamos el coche de maletas, de botellas de agua, ganchitos, pipas, caramelos y chocolate, por supuesto...que no falte!!! (Y es que nunca viene mal darse un capricho, no?...jajaja).
"¿Quién tiene los cd´s?"...jajaja. Música muy variada pero nada de canciones azucaradas.

Empezamos el viaje con "Love Generation" de Bob Sinclair e improvisamos dentro del coche una especie de karaoke, cantando como locos, como si se nos fuese la vida en ello...jajaja, pero las ganas que teníamos de hacer este viaje y nuestras ilusiones fueron difíciles de disimular.
Cientos de kilómetros nos esperaban por delante para llegar a nuestro destino: Cádiz.

Dentro de aquel coche se vivieron momentos únicos: compartimos conversaciones, inquietudes, confesiones inconfesables, risas, unos cantando y otros echándose una cabezadita para aliviar la resaca del dia anterior. Paradas las justas y obligatorias: areas de servicio en la carretera (que gran invento...jajaja), cigarrito para los fumadores, wc para los que bebimos água más de la cuenta, y un descanso para el responsable del grupo, es decir, para el conductor.

Granada, un alto en el camino, una comida para compartir y el atardecer de Clinton desde la Alhambra. Fantástico!!!

Sevilla, tarde de Feria, colorido en sus calles y en sus gentes...unos rebujitos y seguimos el camino. En el coche empezamos a integrarnos con el ambiente "saca el cd de los Siempre Así y empecemos a darle a las palmas"...en ese momento se nos provocaron miles de sonrisas y cada uno de nosotros, en su interior, tuvo el mismo pensamiento: " Que nos quiten lo bailao, por que estoy a gusto y estoy feliz"(efectos secundarios del rebujito y las cervecitas...jajaja).

Por fin, nuestro destino: Caíiiiiii!!!!!...(y olé).
Calles iluminadas, llenas de gente y contagiando fiesta por doquier. La ciudad...preciosa, las playas...increibles y aquel atardecer en Los Caños de Meca, el punto de inflexión de mi viaje.
El efecto visual, sentada desde la playa fue ver como las olas del mar atrapaban a los rayos del sol hasta hacerlo desaparecer...y todo esto ocurría pensando en ti y soñando en que algún dia pueda compartirlo contigo.

Enseguida nos hicimos con sus gentes, sus calles y su alegría. Finos arriba y abajo, tapitas, rumbas, sevillanas y el contagio llega a tus pies, a tus caderas... no puedes controlar nada y te dejas llevar por aquel ambiente.
Mi inquetud no pudo pasar de largo al querer aprender bailar sevillanas. Y allí estaba él, con su paciencia y su sonrisa, me enseñó hasta la cuarta....aunque ya en la segunda me fijé en que nunca había visto unos ojos negros tan bonitos...uffff!!! ;-)

No sé lo que tiene el Sur...pero engancha. Ayer, de regreso a casa, caras de cansancio, durmiendo el 99% (todos menos el conductor...jajaja), sonrisillas pícaras de algunos que recordaban "las palmitas" que tocaron la noche anterior y a la altura de nuestra primera parada recordé cada uno de los momentos vividos...no sé ni cuando, ni cómo, ni con quién pero volveré a verte, Caí.

Ojú y Olé!!!. Eli.

Va com va

2006-05-02T10:17:00.000+02:00

I. Telefone ma mare per dir-li que ja estic al tren. Intenta traure'm la seua destinació com qui no vol la cosa. No cola la jugada, ens coneguem massa.

II. Em quede fregit i em desperte amb la sensació de ser ben lluny ja. La megafonia diu próxima estación, Elda-Petrer. Òbviament, em quede doblement fregit.

III. Quants i quants records, en passar per les andanes d'Albacete. Tempus fugit, pense. Em fa somriure recordar que jo era client modèlic del Talonario Bancotel.

IV. Xiqueta, feia segles que no sucava un croissant amb dubtes i logística capilar avançada. I sí, amb pinces fa mal, o siga que l'altra opció és millor. Si Durruti alçara el cap i veiera les converses dels progres hui en dia..

V. Missatges de mòbil. Un divertimento refrescant. Ja ho crec. El que em recorda que no està malament la vida de fadrí militant.

VI. Un documental només apte pels militants de La 2. I una peli que deu ser bona, perquè el de la boina de rosca ha callat. Em quede torrat.

VII. Atocha. Un calfred m'incomoda.

VIII. Vaig a dinar. A la cafeteria triomfa el bocata de tortilla i el jamón serrano y queso. Note incomprensió quan demane sandwich vegetal con pollo y agua mineral. Sóc mediterrani, ací ho veig clarament.

IX. Escric un embolic que m'ha quedat especialment bé, crec. Cada vegada m'agrada més escriure. Em resulta agradable quan és sobre tu. Gran vetlada. Diabòlic gest, el teu. Ja el publicaré.

X. Mentre continue el meu via crucis particular de catorze estacions de tren, intente matar el temps amb Fatboy Slim. Escoltar Born Slippy i Kungfu Fighting em fa sentir-me marcià en aquest vagó.

XI. Escric aquest embolic. Continuen els missatges de mòbil. La meua companya de viatge està encuriosida per veure'm riure cíclicament.

XII. Recorde la conversa sobre l'església de Porto. Una besadeta, iaia, et vull molt. Aviat aniré a veure't. Gràcies a tu per recordar-me que cal complir les coses pendents.

XIII. Estic impacient, et vull veure ja..

XIV. Propera estació.. no oblideu agafar els vostres efectes personals... Baixe del vagó. Et cerque entre la gent. Ja t'he vist. Com deia la Mayra Gómez Kemp, hasta aquí puedo leer.

In some place.

2006-04-29T21:18:00.000+02:00

A veces sin saber como, tal vez de la forma más inesperada, aparece. Sin darte cuenta se sienta a tu lado en una larga noche de primavera. Sabes que le conoces, que podrías pasar el resto de la noche sentada hablando y escuchando. Cuenta que llegó por que busca, por que le sigue buscando a Ella…… y cuenta la ganas de vivir, de cumplir sueños, de alcanzar lo mas deseado, lo cotidiano: decir buenas noches y buenos días, quitar el lazo del delantal en la cocina, enredar las miradas y los abrazos, sentir la complicidad, el apoyo, la admiración, el deseo….
Después de intensas horas en las que la ternura se mezcla con la música, con los colores, te pide que cierres los ojos y que transformes en palabras lo que sientes……y cierras los ojos, y sientes… tanto que las palabras se ahogan en tu garganta, tal vez deberías quedarte así con los ojos cerrados, solo sintiendo… pero dices que alguien, un desconocido al que tienes la extraña sensación de conocer, ha entrado en tu vida y ha puesto tu alma en puntillas, que provoca la ternura, las ganas de perderte en sus brazos….. eres tú a quien echo de menos.

Sabes que has tejido el sueño más bonito que pueden desear dos desconocidos, y que indudablemente empieza a transformase en realidad.

Cómo no saber……, cómo no haber sabido que existías, que estabas ahí…in some place.

Bon profit

2006-04-29T15:04:00.000+02:00

Horror. Se avecina el verano. El gimnasio se ha llenado de atacados que intentan eliminar en un tiempo récord esas lorzas disimuladas bajo capas de ropa. Histeria colectiva. El pánico se apodera de las masas. La operación bikini ya está en marcha (para quien se lo ponga ;-)

El bombardeo publicitario al que estamos diariamente sometidos es para volverse loco. Dietas alcachoferas milagrosas, parches reductores, autobronceadores, cremas anticelulíticas anunciadas por espectaculares mujeres con espectaculares cuerpos (que digo yo, para qué se las ponen si están tan estupendas)...y un sinfín de productos que nos recuerda que ha llegado la época del destape, propia de una película de finales de los 70’s.

A todos nos gusta vernos bien, indudablemente. Para muchas personas, entre las que me incluyo yo misma es, sobre todo, por una cuestión de salud y bienestar. Llegar a viejita en condiciones aceptables es una carrera de fondo. Sin embargo, éste no es, ni mucho menos, el único motivo por el cual decidimos adoptar unos hábitos de vida saludables. El deseo de gustar y gustarnos subyace de manera innegable, y nos envuelve a todos sin excepción, pero... ¿qué es lo que nos atrae de las otras personas? ¿Qué es lo que nos hace rechazar profundamente a unas y perder el sentido por otras?

Vivimos en una sociedad en la que impera la superficialidad, en una sociedad donde la demanda de tabletas de chocolate y pechos generosos es interminable. Es cierto que el físico juega un papel primordial a la hora de que una persona capte tu atención...pero no siempre es decisivo. La química tiene su papel en estas cosas.

Un cruce fortuito de miradas en el momento preciso y el lugar adecuado y... zas! saltan las chispas, inesperadamente. Un sabor, un aroma...puede engancharnos a alguien de manera irracional, insospechadamente. Un gesto, una palabra, una sonrisa en un momento determinado....puede accionar repentinamente ese click que nos deja descolocados en un segundo, sin saber muy bien cómo y por qué ha sucedido...pura química.

Obviamente, estos factores físicos y químicos son sólo el punto de partida a la hora de relacionarte, siempre y cuando tu dieta social no se limite al fast food. Si, por el contrario, eres algo sibarita, te gusta cocinar a fuego lento y descubrir todos los matices que un buen plato te puede ofrecer, ponte el delantal, abre una botella de tu mejor vino, un par de velas... y a disfrutar. Bon profit.

Diálogo con el espejo

2006-04-28T00:14:00.000+02:00

Todos los días, cada mañana , me paro ante el espejo, me miro fijamente queriendo descubrir no sé que cosa...al principio tan solo silencio, algunos gestos y luego: ¿Cómo me veo?
Creo que la respuesta está en mi...pero ¿cómo puedo responderme, viendome en el espejo cómo esperando a que él me dé la respuesta?
Necesito que me diga cómo me veo, porque si no, no sabré si estoy bien o estoy mal. Angustia, inseguridad...El espejo solo intenta reflejar lo que yo alcanzo a apreciar de mi misma o lo que creo que ven en mi los demás. Es tan difícil el que yo pueda decirme cómo estoy.¿ Que pasa si no les gusto a los otros? ¿Que voy a hacer si no me aceptan por la manera como me visto, me peino, el color de mis ojos, mi sonrisa, mis expresiones, como camino o como me siento?
Entonces no deseas saber cómo te ves, sino cómo te ven los demás...veo que de eso depende el que te sientas bien o mal...¿Será?...no lo creo.
Quizás porque vivimos más pendientes de descubrir cómo nos ven los demás; tu autoestima depende de su aprobación y de que ellos logren aceptarte cómo eres, o logres acomodarte y ser como ellos quieren que seas...Las personas viven en un mundo de apariencias, donde nadie se siente satisfecho con lo que es ni con lo que tiene, buscan seguir una moda que no a todos acomoda, pelean con el espejo, porque tienen miedo de ver el concepto que de sí mismo han construido por las opiniones del mundo que no logra ver más allá...
Así como los ojos son el espejo del alma y muestran lo que en nuestros corazones hay; yo tan solo quiero ver ante mi espejo el reflejo de lo que veo en mi misma y no lo que digan los demás de mi...
No construyamos un concepto de belleza demasiado superficial; hombres y mujeres inconformes con lo que son y poseen que se cambian y transforman al antojo de la moda que imponen los demás; sintiéndose cada vez más vacíos, buscando una felicidad efímera que depende del concepto que de sí mismo tengan otros, y de los paradigmas de la sociedad que construye tan solo en la forma de un estilo de vida que no lleva a la realización, sino a la frustación porque es imposible complacer a todos, siempre habrá alguien que diga: "ese peinado no es el mejor, hay una nueva cirugía que..., o si te cambias el color, te aproximarás a la perfección...".
Los que no encajan en ese molde de belleza o normalidad, se tendrán que enfrentar cada día a los juicios materialistas de la sociedad que le pone tamaño y valor a lo que a simple vista se ve, sin darse cuenta que lo esencial se encuentra mucho más allá...

Vosotros, ¿que preguntais a vuestro espejo?...quizás de un diálogo con vuestro espejo dependa vuestra realización y hasta vuestra felicidad.

¿Mi inspiración para escribir esto?...recuerdos que de vez en cuando vuelven a mi, reflejando lo que ayer fui...y sintiendo el perfume que deja el azahar cuando el viento sopla de poniente.

Feliz puente... y aprovechar cada momento, disfrutando. Eli.

Gris y Azul

2006-04-27T10:04:00.000+02:00

Con el pijama puesto y la cena al fuego recibí una invitación para dar un paseo por la playa, una noche de lunes cualquiera. Como le he tomado el gusto a esto de las improvisaciones, me lo pensé... ¿dos segundos? antes de aceptar la propuesta. Tanto el paseo en sí como la compañía eran motivos de peso para que me vistiese de nuevo y saliese de casa una noche de viento.

Hay lugares a los que nunca te cansas de ir. A pesar de los años, a pesar de haber descubierto unos cuantos rincones más en los que perderte, hay sitios a los que sigues siendo fiel, a los que te une algo especial. Esa noche yo me encontraba, de nuevo, en uno de ellos, compartiendo brisa y tertulia.

Aunque al principio el pelo me golpeaba continuamente la cara, enseguida el viento nos dio tregua, dejando una noche perfecta para tratados sobre técnicas de nado, narices y kandoo’s (esto último no lo voy a explicar, queda entre mi interlocutor y yo ;-). Las trivialidades, a medida que la noche avanzaba, dejaron paso a sueños, principios, situaciones vividas, puntos en común....ver y dejarse ver no siempre es fácil, pero percibí un clima de confianza por ambas partes.

Se terció dormir escuchando el mar. Es curioso que, después de cientos de días y noches pasados en esa playa, la playa que me ha visto crecer, nunca había tenido la oportunidad de dormirme a merced de sus olas. Esa noche la tuve. Y también tuve el privilegio de contemplar un precioso amanecer gris y azul, sola, frente al mar, con la brisa acariciando mi rostro a las 7 de la mañana de un martes cualquiera. Magníficos momentos de calidad. Gracias por la improvisación.

Mi George Clooney particular

2006-04-25T17:42:00.000+02:00

Ayer fue mi cumpleaños…38 para los que no estén informados. Hoy me he partido un labio cerrando la puerta del garaje…¡la vida!.

Han tenido que ponerme un punto “de sutura” . Un médico guapo, amable y profesional me explica haciendo un dibujo en una libreta: que me va a quedar cicatriz…que me va a poner un punto en el centro de mi labio superior y que además me va a doler…
- ¡no me hagas reir! Le he dicho aguantándome el labio ¿cuál es la buena noticia? digo riendo como puedo…
- Bueno, no te has partido el diente, y nos has conocido a nosotros…,contesta refiriéndose a él y a dos enfermeros que le ayudan en su labor de costura.
- En otras ciscunstancias... pensé yo mirándole de cerca

Mientras prepara la anestesia pienso en el mal rato que me queda por pasar y suspiro diciendo:
-¡qué mala suerte tengo!
-¿de verdad piensas que tienes mala suerte?-dice mi George Clonney particular.
En un segundo me pareció que había visto mi vida de un plumazo o que me conocía de toda la vida…
En menos de un segundo aún, supe qué contestar:
- No, claro que no…soy muy afortunada, dije aguantando mi labio partido antes de pincharme la anestesia para coser.

Verdaderamente lo soy , por todo lo que he vivido , por los amigos que tengo, por la gente que me quiere , por todo lo que me aportan y por todo lo que se dejan querer…SOY UNA PERSONA AFORTUNADA .

Aunque tendré que llevar más cuidado con las puertas…

-

Per molts anys

2006-04-24T18:47:00.000+02:00

De nou ho he tornat a fer. Sóc un desastre per a les dates, i un any més, has estat tu qui m'ha recordat que hui fas anys. Com l'any passat, t'ho dic. L'any vinent et fel·licitaré. Però bé, com que tu tampoc no recordes el meu, i de fet sabem que tampoc no és important, cap problema, no?

Casualitats de la vida, ahir estava parlant de tu amb una persona. Ho faig sovint, quan em pregunten pels meus amics, pels meus exemples, o pels meus punts de referència a la vida.

I és que d'acord, no és elegant ni just classificar la gent que t'envolta i t'estima. Però què vols que et diga, des de fa molt de temps, tinc especial predilecció per tu. I sempre t'he sabut al meu costat, en els moments alegres i els tristos.

Des de l'època de la militància, de la passió per arreglar el món, ens ha passat de tot, a tu i a mi. I hem compartit projectes, il·lusions, iniciatives, patiments i moltes xicotetes alegries.

Però mai no ens hem avorrit junts. Te n'adones d'això?

I ho sap qualsevol dels qui m'ha acompanyat a la vida. Que quan dic que dine o em faig un café amb tu, el rellotge se m'atura. I un café amb tu acostuma a terminar quasi a punt de l'hora de sopar. No tenim remei. Però no els canviaria per res del món.

Potser mai no t'ho he dit directament. Però ets un dels punts de referència més importants a la meua vida. Sempre inquieta. Sempre animant-me i donant-me consells, fins i tot quan no són agradables de dir. Sempre parint idees. Sempre parlant dels teus. Sempre amb els ulls oberts, vius, divertits i apassionats per qualsevol nou projecte. Amb la teua habilitat innata per ficar-te en embolics. Jo et vull així.

I saps? sempre has fet tot això combinant-ho amb una família que fa goig. Cada vegada que passe un moment de dubte, cada vegada que no em veig amb forces de ser com sóc sense renunciar a una vida que enyore, de compartir, de parella, de xiquets, de família en definitiva, pense en tu, en el teu home, i en els teus xiquets.

I és aleshores que em dic a mi mateix.. si ella pot, és que és possible.

Saps? sempre serà així. Quan em pregunten pels meus amics, el teu nom em vindrà sempre a la boca. I sempre, sempre, vindrà acompanyat per un somriure. Com el que tinc ara.

És un plaer tenir-te per la meua vida. Saber-te amiga meua, un honor.

Benvolguda i estimadíssima Corina, per molts anys.

El teu amic, Hèctor

Bona diada de Sant Jordi

2006-04-22T10:00:00.000+02:00

Com ja saps amic/amiga collistaire, Sant Jordi era un soldat romà nascut a Capadòcia (actual regió de Turquia) i és el gran protagonista d’una gran gesta cavalleresca que se situa a Líbia, però que la tradició catalana creu esdevinguda a la població de Montblanc (Tarragona). Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nadar, i tenia l’alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seues alenades enverinava l’aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l’estrall dels remats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar a donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria l’estrall a tort i a dret.

De fet, la llegenda diu, que el sistema els hi va sortir d’allò més bé, però el que era realment complicat, era trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre. Tot el veïnat va decidir doncs, fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la “simpàtica” fera. Així es va fer durant molt de temps, i el monstre se’n devia sentir satisfeta, ja que deixava de fer els estralls i malvestats que havia fet abans.

Però... vet aquí que un dia, la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa era jove, bonica, fina ... ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seua filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s’avingué que fos sacrificada. La donzella sortí de la ciutat i ella soleta s’encaminà cap al llac on hi residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n’anava al sacrifici.

Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li digué que fugís ràpidament, ja que per allí rondava un monstre que així que el veiés se’l menjaria. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa, com també a la ciutat de Montblanc. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Aquest, amb un bon cop de llança el va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà el monstre pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica fins i tot, que els veïns de Montblanc havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts a la donzella i el cavaller. A la plaça major del poble, els veïns van acabar de rematar aquell ferotge animal.

Es diu que el rei va voler casar la seua filla amb Sant Jordi, però que aquest va replicar-li tot dient que no la mereixia i que la seva visita en aquella ciutat era perquè havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent de salvar aquella vila del monstre. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bon cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia. Desaparegué misteriosament tal i com havia vingut

PD: Aquest escrit no és meu. Simplement reproduesc indirectament les paraules de Joan Amades al Costumari català. Per tant, regaleu roses i llibres... i penseu que les llegendes llegendes són però endolcen. Somieu a ser cavallers, princeses i dracs perquè la vida està feta també de somnis (i qui no somia és ben mort). Ah! Trie ser el drac perquè també hi ha dracs bons que tenen amors (im)possibles. I és que de dracs bons n'hi ha com llops bons maltractats per corderets.

Y las cosas más triviales...

2006-04-19T17:04:00.000+02:00

Saps?

Recorde que, quan et vaig veure per primera vegada, no m'acabares d'agradar. A tu et passà el mateix, i mil vegades ho hem parlat, i se'ns ha escapat un somriure.

Un somriure de i la de coses que ens hauríem perdut, veritat? Un somriure que sempre ha anat seguit d'una abraçada. Sempre. Fel·licitat en estat pur, cada vegada que hem compartim això.

Quan erem xiquets, un arc era cosa de pelis de vaquers, de princeses i Robin Hoods. Els sentiments? Tajunto o no tajunto. Els sabors que enteníem? dolç i salat. I ens emocionàvem amb qualsevol truc de màgia. I poc més ens calia per tal d'anar per la vida.

Al cap de quatre anys, sé què junts hem gaudit molt. I hem descobert junts sentiments i hobbies que ni sabíem que els teníem. I ens hem rigut, i ens hem divertit, avorrit, il·lusionat. Hem compartit passió per moltes coses. També hem patit, i molt.

Però saps? estic molt orgullós de tot el que hem fet junts. Ens mantenim intacta la confiança. Ens tenim molt de respecte. Ens admirem. I mai no hem deixat d'estimar-nos. I això ha estat, és i serà una bona base per al que vulguem. I m'importa poc què pense l'altra gent. Ja ens entenem tu i jo, no cal més.

Ara ja som més adults. De vegades massa i tot. I ja sabem que un arc ;) pot ser més coses. Que els personatges de contes estan bé, però que les persones de veritat són molt més interessants. Uff.. sí. De sentiments podríem escriure un tractat. De sabors? encara inventarem de nous, cuinant junts. Per molts anys.

Pel que fa als trucs? ara ja veiem el que hi ha darrere, però saps? no pense perdre la capacitat d'emocionar-me quan ens mirem com tu i jo sabem. La màgia la sentim i la sentirem sempre.

Perquè ningú no ha dit que la vida siga senzilla, estimada meua. I ningú no ha dit que la vulguem senzilla. Però jo amb tu vaig aprendre a ser més Hèctor que ho era abans, i m'ajudares a crèixer com a persona. I mai ho oblidaré.

La vida ens durà per on ens haja de dur. I ens alegrarem, amb sinceritat, de què ens vaja bé. Siga amb qui siga. I bé, tu ja ho saps, el que pense.

Que no sé com. Que no sé quan. Que no sé on. Però que la vida ens espera per a compartir moltes coses junts. Si això és una intuïció, un somni amb els ulls oberts o un desig, no ho sé. Però m'agrada mantenir aquesta idea.

Saps Uki? abans de conèixer-te, jo sabia que una persona m'estava cuidant des del cel. Ara ja sé que una ho fa des de la terra.

T'estime, Uki. I t'acabe de traure la llengua.

Algo que cocinar

2006-04-18T06:09:00.000+02:00

Las cuatro de la mañana. Un colacao y una página en blanco. Parece que esta puñetera medicación está haciendo estragos con mi cuerpo. Me he caído en la cama tras una sesión imprevista de sexo (sólo en Nueva York, para mi desgracia) y he dormido profundamente...hasta ahora, que he abierto los ojos como platos y no paraba de dar vueltas. Así que como desde ayer tenía en mente escribirte, aquí estoy.

Es curioso cómo, después de casi cuatro años de conocernos, siempre tenemos algo de qué hablar, algo que cocinar. Nuevamente, entre fogones, surgió una tarde de intercambio de inquietudes, de miedos, de nuevas experiencias. Quién nos iba a decir que llegaríamos a estos niveles de confianza...de locos para algunos...pero nosotros ya estamos acostumbrados a que nos vean como “raritos”, ¿verdad? Lo nuestro está por encima de muchas cosas.

Te llamé y ya sabías que necesitaba un abrazo. No te lo había pedido, pero lo sabías. Conoces el tono de mi voz, complicado engañarte. Y allí estaba tu abrazo, esperando para recoger mis pedacitos en un día tonto, de esos que todavía tengo a pesar de sonreír más que llorar en los últimos tiempos. “Suéltalo, venga....” me dices, mientras me aprietas y el nudo de la garganta empieza a deshacerse. Y comienza la calma, un remanso de paz recorre mi cuerpo, la sensación de que he llegado a casa.

Hablamos de muchas, muchas cosas esa tarde. Creo que, por primera vez, nos sentimos cómodos al nombrar a esas otras personas que van pasando por nuestras vidas. Personas con nombres y apellidos, con rostros, con vidas. Personas que se cruzan en nuestro camino inesperadamente, algunas que pasan fugaces, otras que quizás permanezcan y aporten momentos de calidad a nuestra existencia...y personas que un día aparecerán y se quedarán de manera indefinida en nuestras vidas. Sé que los dos nos alegraremos por la felicidad del otro.

Una vez más, te he confesado mis miedos, mis inseguridades, mis necesidades... y ahí has estado tú, consiguiendo que no me sienta tan pequeñita, recordándome que no ponga barreras, que deje atrás las corazas, que me muestre tal y como soy...y que me deje querer, porque me lo merezco. Quiero decirte que hace mucho tiempo que tú conseguiste que yo creyese eso, que merezco ser querida, y que te estaré eternamente agradecida por ayudarme a ser la persona que soy hoy. Sabes que sin tu apoyo incondicional no habría llegado hasta aquí.

No dejaste pasar la belleza por tu lado sin apreciar todos sus matices. Nadie me ha mirado como tú. Y dudo que nadie lo haga. T’estime.

P.D: me perdonarás que no haya arreglado tus papelitos hoy. Son las seis de la mañana y creo que debería dormir...prometo hacerlo mañana sin falta :-)

No sabria com explicar-ho

2006-04-17T12:07:00.000+02:00

Hui he caminat per un carrer cèntric, i m'he entretingut comptant amb quanta gent m'he creuat. En total, vint-i-set persones. Anònimes. Gent gran, gent jove. Turistes o aborígens. I normalment, no els fem ni cas. Indiferència quan passen per la nostra vora.

Però de vegades ho pensem. Fem com una mena de pausa, i ens adonem del fet que no són un número.

Cadascuna d'aquestes persones tenen una història pròpia. Com nosaltres. Les seues decepcions, les seues alegries, problemes, inquietuds, il·lusions. Els seus amics, la seua gent, les seues persones especials i també les que tenen una facilitat innata per irritar-les.

De vegades anem massa ràpid. Com el conill d'Alícia. Arribe tard, arribe tard!! I els embolicats ho sabem. Les embolicades també. Tenim tendència a complicar-nos la vida. Fins a tal punt que quan ens creuem amb persones de vida aparentment senzilla, tenim tendència a pensar que són simples. O pitjor encara, ximplets. Depén del dia.

Però ai! de vegades també, tenim la humiltat de superar els nostres prejudicis i no fem com què, sinó que de veres, ens escoltem aquestes persones. I descobrim que ens miren amb un somriure comprensiu. Sense cap rancúnia per haver vist tantes vegades la indiferència als nostres ulls.

Amb la serenitat que dóna el saber que entenen la vida com és, et miren amb la mateixa tendresa que mirem nosaltres un xiquet incapaç de resoldre un trencaclosques de 8 peces. I és aleshores, què et veuen receptiu, que comencen a parlar amb tu.

I de sobte, et diuen quatre paraules i et tornen el trencaclosques resolt. I és llavors quan te n'adones de quanta gent normal va pel carrer amb poques idees però molt clares. Les claus. I amb això, fan vida, i no els cal més.

A nosaltres ens costarà més veure el que tenim al davant. Perquè tenim tanta informació, tanta ansietat per conèixer, que pensem massa, i vivim poc.

Feu-vos el favor. Parleu amb un desconegut hui. Un iaio assegut a un banc. Una dona a la cua de la parada de la fruita. Un home que espera l'autobús. Ni que siga un minut. Potser no canviarà la vostra vida.

Potser..

Salutacions, personetes,
Hèctor

Tokyo

2006-04-11T12:44:00.000+02:00

Saps?

Hi ha qui pensa que tot és el mateix. Veure, mirar, observar. Hi ha qui necessitarà tota la vida per esbrinar la diferència. Hi ha qui ni pararà esment a destriar-la. Hi ha qui pensa que només observar té valor.

Però per sort, hi ha també qui, gaudeix de sensibilitat per apreciar que tot té la seua importància. Que veure és necessari. Que mirar és important. Que observar és clau. Sense presses. Tu m'has recordat que la vida va d'això.

I és cert, anem ràpids. Sovint massa i tot. I la teoria la coneguem. Però de vegades necessites que algú et plante a la cara la frescura d'una visió nova. Que de senzilla et deixa sense paraules. Que de completa et fa somriure per dins. Que d'alegre et fa escriure coses. Que convida a compartir.

Onze del dotze. I la joia d'adonar-te'n que has trobat algú especial. Algú que ben endins, saps que d'alguna forma, i sense proposar-ho, marca un punt d'inflexió a la teua vida recent. Com un vent càlid que et sorpren en girar la cantonada. Quan l'hivern t'envolta, i de sobte.. la primavera.

Potser el problema és, com m'has dit en alguna ocasió, que els meus ulls veuen massa coses. Potser tens raó. O potser la qüestió és que és impossible que tu passes per la vora d'algú sense generar-li ni que siga una mínima curiositat.

He triat una suite de J.S. Bach per escriure't això. Cello de la mà de Rostropovich. I es queda curta, al costat de tu. Potser una altra xicoteta decepció, com tantes t'hauré generat de vegades. Sóc com sóc, potser no com tu voldries. Però va com va, i per mi això res no canvia.

Onze del dotze. De vesprada et vaig veure per primera vegada. D'aleshores ençà, t'he pogut veure, t'he pogut mirar. T'he observat amb devoció. Cafés, caminant junts, riguent i plorant junts. Compartint.

I és com la sensació d'haver trobat una veta bona. Que saps que no acaba. I que quan creus que te l'has acabada, veus que encara li queda per molt. Espere que per una vida.

M'agrada tenir-te per la meua vida. I molt. De vegades em generes vertígen però m'encanta. Tens matissos que ni sabia que existien. I quasi puc recordar un per un cadascun dels moments que hem compartit junts. Que per definició, i perquè estàs tu, han estat de qualitat.

Onze del dotze. Quatre mesos ja. Que semblen poca cosa, però que a mi m'han abraçat d'una forma tal que ara ja sé que et vull per la meua vida. Que t'aprecie, que et vull, i que t'estime com tu ja saps, amiga meua. Perquè t'he vist. Perquè t'he mirat.

I perquè observar una rialla teua és suficient com per saber que la vida té sentit.

Una besadeta, joveneta,

El teu nou amic,
Hèctor

P.D. Alacant, Tokyo, Barcelona. Va des d'ací una fita pel calendari. Tots tres, al japonés del Raval. Brindant per haver-nos trobat. Brindant pel camí que ens queda. Perquè tot està per fer... i tot és possible.

Alacant

2006-04-11T00:35:00.000+02:00

Ayer, sentado en Hamamatsucho Bus Terminal, te recordé y pagando los yenes de mi billete me dirijí hacia el parque de Ueno, donde se produce el mayor espectaculo de la naturaleza aqui en Japón, la floración de los cerezos.
Tendrías que haber visto lo indescriptible que llega a ser esto. Un continente diferente, una cultura diferente, el idioma, las gentes, la comida, las costumbres...aquí todo es diferente. Pero hay algo que engancha, y es la magia de ver y de aprender. La misma magia que me contagiaste cuando te conocí, tu sonrisa, tu mirada, tu constancia, tu comprensión, tu paciencia...son tantas las cosas que hemos compartido que quizá verte crecer cada día, al igual que hacen los cerezos en primavera, crece en mi esa ilusión de poder seguir contando contigo.
El otro día compartí con un compañero del proyecto una jornada en el Tsukiji Central Fish Market...una experiencia totalmente nueva para nosotros, los occidentales. Gente subiendo cajas, bajando, gritando corriendo, gente vendiendo y otros comprando...y las clases de pescado aquí son miles...(no sólo existe el sushi...jajaja).
Si hay un concepto que aprendí de los japoneses en cuanto puse mis pies aquí fue que para ellos la vida pasa rápido e intentan aprovecharla al máximo. Quizá nosotros los queramos imitar, ýa que cada día nos volvemos más orientales con sus tecnologías y su planificaciones laborales.
Pero yo prefiero mi vida, prefiero disfrutar de tardes de verano sentados en la playa, prefiero mis siestas en agosto, mis amigos en las terrazas de verano. De esta manera también se puede aprovechar al máximo la vida, no creeis?
Me llevaría de Tokyo muchas cosas y seguro que muchos recuerdos porque aún me quedan cuatro largos meses aquí...pero sobretodo me llevaría la montaña de Fuji, para que la vieras,para que contemplases todo lo que desde aquí se ve y que lo vieran tus ojos. Te imagino aquí sentada, con tu puerh, tus historias y tu sonrisa...esa sonrisa que tantas veces me has regalado.
Si ayer en el parque de Ueno, me hubieran preguntado con quién te hubiera gustado compartir ese momento...lo hubiera echo contigo, tanto que agradecerte que solo puedo compararte a la primavera.

En fin..mi dia empieza de nuevo en la ciudad de Tokyo, son las nueve y media de la mañana y he de abrir mi ventana a la razón que me ha llevado hasta aqui, a mi trabajo. Buenos dias o buenas noches, al fin y al cabo solo deseo que para vosotros sean buenas.

Salud y contemplar la primavera...ya sean cerezos o naranjos, ya sea a través de vuestros ojos o mediante mensajes multimedia de móviles...pero contemplar. Un abrazo. Uri.

Contigo

2006-04-10T18:43:00.000+02:00

Yo no quiero un amor civilizado,
con recibos y escena del sofá;
yo no quiero que viajes al pasado
y vuelvas del mercado con ganas de llorar.
Yo no quiero vecinas con pucheros;
yo no quiero sembrar ni compartir;
yo no quiero catorce de febrero
ni cumpleaños feliz.
Yo no quiero cargar con tus maletas;
yo no quiero que elijas mi champú;
yo no quiero mudarme de planeta,
cortarme la coleta,brindar a tu salud.
Yo no quiero domingos por la tarde;
yo no quiero columpio en el jardin;
lo que yo quiero, corazón cobarde,
es que mueras por mí.
Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren.
Yo no quiero juntar para mañana,
no me pidas llegar a fin de mes;
yo no quiero comerme una manzana
dos veces por semana sin ganas de comer.
Yo no quiero calor de invernadero;
yo no quiero besar tu cicatriz;
yo no quiero París con aguacero
ni Venecia sin tí.
No me esperes a las doce en el juzgado;
no me digas "volvamos a empezar";
yo no quiero ni libre ni ocupado,
ni carne ni pecado, ni orgullo ni piedad.
Yo no quiero saber por qué lo hiciste;
yo no quiero contigo ni sin ti;
lo que yo quiero, muchacha de ojos tristes,
es que mueras por mí.
Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren.

Por que siempre los versos y la música de Sabina han llenado mi vida
y de forma especial he creido lo que dice esta canción.
Por que hasta hoy no sabía su título y ahora es mas adecuada que nunca.

Com tu...

2006-04-05T00:08:00.000+02:00

Com puc descriure´t?...Com puc parlar de tu, qué sempre ho has donat tot?...I com fer-ho tan sols amb paraules qué tinc la necessitat de dir avui perqué m´ofega veure´t així?

Ets fort, sempre ho has sigut, mai res t´ha donat por a la vida, sempre arriscan-te.
Ànims, ajuda, comprensió...tot aixó mai m´ha mancat de tu i m´ho has enssenyat molt bé. Mai cap clatellada, per a tu sempre ha sigut més constructiva la paraula i és difícil perqué no tot el món aprén com explicar allò de..."aixó no es fa!!!"

Valors humans qué he aprés de tu i qué a l´època qué m´ha tocat viure, no es troben enlloc. Sempre has tingut serenitat davant dels moments dolents qué ens ha donat la vida, però també hem gaudit dels bons moments, moltes rialles i comèdies...jajaja.

Un guia qué sempre tira de nosaltres cada cop qué ens aturem a la vida quan tenim problemes.
La teva mà ens agafa i ens fa tirar cap endavant per arribar a ser un exemple pels qué vénen i pels qué vindràn darrere de nosaltres.
Mai ens has deixat empenedir-nos dels nostres fets i ens has fet empassar-nos l´orgull i demanar perdó les vegades qué calguin, quan li hem fallat a algú.

Ara estàs una mica amoïnat, ho sé...però no et preocupis per res perqué estic aqui.
Aviat tornaràs a fer el teu passeig amb la Luka i tornaràs a riure...ja ho veuràs, jo t´ajudaré.

"Hoy frente al espejo descubrí, que me parezco tanto a ti,
que tu defecto es mi virtud, que mi dolor es tu salud,
que tu eres yo, que yo soy tu, sigo la estela de tu luz.
Borracho en la barra de un club, donde pasé mi juventud,
buscando un padre como tu, un compañero, profesor, amigo, cómplice y tutor,
ponga otra copa por favor, la última ronda invito yo,
anoche andaba por aquí, si vuelve a verle, dígale,
que pasó un chaval buscandole, buscandome...buscandote"

(Tontxu)

Admiració i orgull per un pare...el meu pare.

Petons.Eli.

Els meus nebots

2006-04-04T10:30:00.000+02:00

Hola,

hui de bon matí, he dut el meu nebot Jordi a l'escola, perquè mon pare, que és qui normalment el porta, estava malalt. Cotxe amunt, cotxe avall, i he arribat a casa de ma germana, on Jordi m'esperava -Quién ez?- i m'ha obert la porta.

Estava emocionat per la novetat, el tío Hèctor el portava a l'escola. I estava carinyós, i tot era voler-me besar. L'han repentinat, colònia, posat la seua jaqueteta roja, i au. Cap a l'escola. Ma mare, ma germana Ana, Jordi, i jo.

Jordi riguent-se de mi perquè no seguia la litúrgia habitual de mon pare. És increïble, la quantitat de detalls que recorda el xiquet. Li criden l'atenció les coses mecàniques, i el seu domini de lèxic em deixa parat. Encara no té tres anys, i ja diferencia més classes de camions que jo reconeixeré en ma vida.

Pel camí ha identificat un compresor, i també una subestación eléctrica para dar luz a las casas. Em fascina assistir a la creació de la seua intel·ligència. S'ha fet gran, i encara li queda. I sóc algú per ell.

L'he deixat a l'escola, i tot cofoi m'ha entrat a la seua classe, exhibint-me davant la seua senyoreta i els amics de classe com si fóra una espècie de trofeu. Desenes d'ulls mirant-me encuriosits.. quina sensació més agradable.

De tornada, amb ma germana al costat, que està de 35 setmanes, li he posat la mà a la seua panxa, ja enorme. I el meu nebot, el segon, s'ha mogut. L'he sentit. Viu..

Sóc molt feliç. I estic amb els meus, compartint-ho tot.

Vaig triar bé. Amb la teua ajuda, que tant m'escoltares, wometa. Gràcies per ajudar-me a valorar el que deia, i per fer-me veure les coses amb nitidesa. No em pense oblidar de tot això.

Salutacions, personetes,
Hèctor

Mind the gap

2006-04-03T07:25:00.000+02:00

Warwick Avenue, Paddington, Bayswater.. la teua mirada mentre m'allunyava de tu. Notting Hill Gate, High Street Kensington, Gloucester Road.. i no puc evitar pensar en tot el que hem compartit.

I sé que t'has desviat del teu camí només per regalar-me la teua imatge a l'andana de l'estació de metro. Maleït bonding. Sweetest goodbye a la meua pda, i la consciència de què el destí et regala sorpreses com aquesta per mantenir la teua addicció a la vida que batega.

South Kensington, Sloane Square, Victoria. Mentre cerque el bitllet del Gatwick Express, la ciutat ja de bon matí, plena de múscul, pulsant de nervi, em mira insolent. Sé què et trobaré a faltar, i només hem pogut compartir uns dies. Suficients per saber, insuficients per sentir com voldríem, veritat?

Regular Café Latte to take away, please. Ja em compraré el double chocolate muffin quan tornaré, vaig pensar. Les ciutats dormitoris passen al meu davant. Els magatzems per abocar-hi records, andròmines, passions i secrets. La brutícia que no aconsegueix soterrar la vida. El cel gris, la meua mirada humida. La passió continguda.

Al mes, vam obrir una finestra al nostre planeta sense saber ben bé per a què. Tres mesos després d'alçar la persiana, ni tan sols importa la raó original de cadascú per acceptar el repte. Pel que fa a mi, vaig triar.

I en sóc conscient de què no anant pel meu muffin també t'he perdut a tu. Sempre ens quedarà compartir un altre café a Ottomezzo, un esmorzar a Daniela's Lounge.

Però mai no oblidaré quan de sobte, i sense adonar-me'n, vaig veure que ens miràvem als ulls, i ai!, l'al·licient de dimecres vinent la tornaré a veure. El nostre moment, servit de forma regular, i les mirades còmplices a l'oficina. The Atlas, un cop més. Creo que he visto una luz al otro lado del río, de fons. Descobrir que estaves viu. Molt viu.

I la nostra relació que creixia i ens desbordava. I els passejos, aquests moments deliciosos que mai no van poder ser una cosa rapideta, i el saber que cercàvem les aglomeracions per a tenir l'excusa d'agafar-nos de la mà. Ai xiqueta..

Fa una mica de vertígen, tot plegat, si mirem el que ací hem compartit. Fa goig, pensar que encara és incipient. Il·lusió pel bon temps que s'acosta i ens xopa els llavis i la pell, de sol, de sabor a sal i a algues. Emoció per les noves persones. Ganes de vida.

Mind the gap... mind the gap... mind the gap.. sonant pel altaveus..

Estimat embolics, feliç tercer anniversari. Aquest és el meu regal,
Hèctor

Libros sin palabras

2006-04-02T19:56:00.000+02:00

"¿Te apetece ver fotos?" No es la típica pregunta que te hacen tras el desayuno, a ritmo de jazz, un sábado por la mañana. Para mí, que alguien te invite a ver sus fotos es como abrirte una pequeña puerta a su vida, dejar una pequeña rendija para que te cueles y contemples...de dónde vienes, cómo eras, qué hacías...en definitiva, todo lo que te ha llevado a ser la persona que hoy eres.

Libro y medio sin palabras que describen parte de una vida. Padres, madres, hermanos, abuelos y demás "fauna"..."Qué pintas teníamos en aquella época, ¿verdad?" piensas, mientras vas pasando las hojas. Continúas. Viajes, adolescencia, cumpleaños, amigos, primeras fiestas, primeros amores...más fiestas, más amores...noches y días sin fin...No son tus recuerdos, pero te sientes partícipe de ellos cuando ves a la otra persona sonreir y disfrutar mientras te cuenta la historia que se esconde tras esa instantánea, y tras aquella otra...

Al mismo tiempo, inevitablemente, piensas en tus propios recuerdos, en qué estabas haciendo tú en esos mismos momentos de fiestas y amores. Se dibuja una sonrisa en tu interior al darte cuenta que tú también has pasado por todo eso...y que tus fotos están en casa esperándote para llenar esos dos libros que compraste hace meses. Sin duda, dirán muchas cosas de mi vida sin haber escrito una sola palabra.

Feliz domingo a todos.

Apreciar

2006-03-28T17:39:00.000+02:00

Parece que la primavera me ha devuelto la inspiración, y he retomado algo que tenía abandonado desde hace muchísimo tiempo: el placer de sentarme a escribir. Supongo que el impulso de coger boli y papel (porque sí, yo todavía escribo a la antigua usanza) es el resultado de los pequeños acontecimientos que se han ido sucediendo en los últimos meses...en el último año ya.

Tengo la sensación de que ahora todo fluye a mi alrededor de manera natural. Ya no hay altibajos, grandes euforias, tremendas decepciones. Todos es más...neutro. No quiero decir que me haya estancado en la escala de grises,ni mucho menos. Aprecio pinceladas de color en cada vivencia, en cada situación...una sonrisa, una mirada, un vino compartido con las amigas....En definitiva, apreciar todos esos pequeños momentos que, unidos, forman una paleta con multitud de tonalidades.

Y es que es fundamental apreciar....lo importante y lo que no lo parece; lo grande y lo pequeño; lo bueno y lo malo; lo que recibimos...y también lo que entregamos porque, aunque no lo parezca, aunque no lo creamos...en algún momento, en algún lugar, quizás inesperadamente...nos será devuelto.

Hace unos días, un amigo me confesó que alguien a quien quiso mucho en el pasado no supo apreciar su entrega. Me lo dijo de una forma tan sentida que activó mi pensamiento. Me gustaría decirle desde aquí que todos, en algún momento de nuestra vida, hemos entregado sin reservas, y no siempre hemos recibido lo esperado. No puedo más que invitarle a escuchar, a él especialmente y a todos en general, una preciosa canción del magnífico Jorge Drexler, Todo se transforma.

...porque cada uno da lo que recibe...y luego recibe lo que da...

Es un pequeño regalo. Y espero que sepa apreciarlo.

Besos de colores para todos.

Pizzicato...

2006-03-24T10:56:00.000+01:00

Ho sé, no és que ma casa siga El Bulli, però anit em vaig sentir una mica com Ferran Adrià. Va com va, però és que quan no has anat a comprar en tota la setmana, dijous o divendres és com dir acrobàcia gastronòmica.

Obris el frigorífic, minimalista de vocació sobrevinguda, i et planteges combinacions impossibles per paladars no iniciats. Però mira, ja va bé de tant en tant estimular la flora intestinal, perquè de vegades trobes sabors amb què sorprendre les visites.

Ara per ara, em sembla que tots els senyals ho indiquen, que faig vida de solter militant. Ho podria esbrinar qualsevol que haguera vist el que vaig sopar anit abans d'eixir.

I ho podien saber els meus veins hui pel matí, en veure la combinació cromàtica per la meua roba. Cítrica.

La família dels veins d'enfront, en bloc, tot eixint per l'escola. Ells de negre, gris, blau fosc. I la cella de la mare, desaprovatòria, per sobre de les seues - espantoses- ulleres de sol de Chanel. Impagable.

Pel que fa a la meua roba, què voleu que us diga? com la meua vida, ara mateix batega a ritme de Pizzicato Five. M'encanta ser un dimoniet.

Bon cap de setmana, personetes,
Hèctor

... ( i IV )

2006-03-20T21:54:00.000+01:00

Dicotomies, controvèrsies existencials, sentiments oposats i contradictoris centrades, especialment, en les relacions personals...Engolir tots aquests conceptes només llegint els darrers escrits...uff, costa!!!...jajaja.
Sociòloga... i res m´ha fet entendre les "bojeries" qué arribem a fer quan el nostre cos entra en guerra. Reaccionem de diferents maneres i cap d´elles ténen una explicació raonable.

Trobem definició per quan veus a un amic/amiga qué s´ha enamorat, qué parla com si fos Neruda, recitant "20 poemas de amor y una canción desesperada", qué comença a emprar perfum i és pentina!!!...qué els veus amb la seva parella i tot és complicitat, tendressa, carícies, petons...en definitiva...SUCRE?...jajajaja. Cap explicació de perqué el seu cos reacciona així. AMOR.

I d´altra banda... trobem definició quan veus a un amic/amiga qué s´embala quan arriba el bon temps, entremaliats, qué en el seu vocabulari només hi ha mots com ara: disbauxa, frecs, relliscades, qué volen treure´s de sobre el "síndrome de abstinencia"com sigui...en definitiva...DESFOGAR-SE?...jajajaja. Cap explicació de perqué el seu cos reacciona així.
SEXE.

Doncs...penso qué totes dues són vàlides i qué totes dues ens fan reaccionar sense límits, sense pensar-hi gaire. Perqué cercar explicacions raonables?...millor deixar-se anar, no?...jajaja.

Hi ha més sexe qué amor. Tenim més facil.litat per trobar sexe en qualsevol dia de la setmana qué trobar amor. Des d´aquí les meves fel.licitacions per als qui estiguin enamorats...jajaja.
Però també les meves fel.licitacions per als qué gaudeixen del sexe...al cap i a la fi, tots ens trobem en braços d´algú.

És pot dir que fer l´amor sense amor és com ballar sense música?...Hi ha ritmes fondos, primitius que treuen música per ells mateixos, qué no necessiten música, qué ells són música. I d´altra banda, és pot ballar sol/sola i és pot ballar en grup. Per als romàntics no sé si poden acceptar el fet de qué és pugui ballar sense música, de qué és pugui fer l´amor sense amor...però a vegades no cal que hi hagi música per a poder ballar ;)

Romàntics/Entremaliats, Ensucrar-se/Desfogar-se, Abstinència/Luxúria..., Amor/Sexe.

Dicotomies, controvèrsies existencials, sentiments oposats i contradictoris centrades, especialment, en les relacions personals...

Aqui està el meu REPTE...jajajajaja!!!!

P.D. Sigui com sigui...gaudiu!!!!

Propostes literàries japoneses (i III)

2006-03-20T16:32:00.000+01:00

Els minuts passen lentament, jo ja t'he vist. I tu a mi també.. encara no s'ha fet de nit..

Gestos, moviments, insinuacions i mirades. Hmm.. les mirades.. La vida en diversos registres simultanis, la rebel·lió a la granja i jo fet un pollastre. M'encanta...Tensió soterrada, passions a punt d'esclatar, sexe de 160 caracters.. i el dubte de quan i on...

Quan tens la sensació que podries reviure l'imperi dels sentits, la simple imaginació et fa donar un nou sentit a la paraula kimono. Tempura, bolets shiitake flambejats i sushi, per favor.. i no deixes de mirar-me.

La teua seda i la pell suau, els cabells pel teu coll, el vertígen que em provoca imaginar-te nua i uff.. la gota de suor lleugerament salada. El teu calfred sobtat perquè saps que l'he vista, i la seguretat de què no t'arribarà a caure a terra...

He arribat a casa, i ho he vist a les notícies. Aquesta vesprada, arriba la primavera. I després diran que el rellotge biològic és cosa vostra.

O potser és la meua part femenina? Beneïda siga...

Salutacions, personetes,
Hèctor

PD. Ja pensaré què llegiré després..

¡¡¡ Apuesten !!!......!!! No va más !!

2006-03-20T00:33:00.000+01:00

Y sin saber por qué vuelvo a apostar, me va la vida en ello. Amontono las fichas después de hacerlas pasar una a una por mis dedos, después de repasar su significado, y me vuelvo a jugar la ternura, las ganas de compartir, el deseo, la pasión, las sonrisas con besos; pongo en juego la estabilidad, mi independencia, la autonomía, el disfrutar del silencio y de la soledad, enmarañarme durante horas entre las líneas de un libro, dormir sin hora, las noches de insomnio compartidas, fumar un cigarro en la terraza muerta de frío mirando la luna…..
Y tú dices que confíe……y amontono las fichas al mismo tiempo que las empujo hacia la casilla elegida, la misma de siempre…el as de corazones.
Que confíe…….y cierro los ojos, mientras pienso que ya no importa si gano al final de la partida, solo me importa el tiempo que esta dure.

Y quizás, quien sabe…tal vez esta vez gane.

Què voleu que hi faça..

2006-03-16T13:35:00.000+01:00

Doncs sí, no puc fer-hi res. I sí, ja ho sé, quasi fa com respecte ficar cullerada a l'embolics d'un temps ençà. Però això diuen que és per desfogar-se, no?

I cadascú a la seua, amb les seues dèries, els seus problemes, les seues passions - confesables o no, va per gustos - i les inquietuds del dia a dia. Què voleu que hi faça, xiquets i xiquetes! Jo estic divertit, entremaliat, fa sol, hi ha llum, i estic despertant de l'hivern.

I diumenge em vaig banyar per primera vegada enguany al Carabassí. Estic a casa.

Queda inaugurada la temporada estival. I que visca la creativitat, les mirades intenses i enjogassades, els jocs de tot tipus, les festes vora mar, i els aromes de la primavera i l'estiu.

Alguns trobarem el que volem, o potser no. Però hmmm... morirem en l'intent. I ja veurem de què.

I a sobre? He vist un còmic de bon matí que m'ha fet alçar una cella.

Hmmm...

Ja m'ho perdonareu, però sóc així. I m'agrada. I per molts anys.

Salut personetes,
Hèctor

Vengo a dejar el corazón…o a llevármelo.

2006-03-13T19:56:00.000+01:00

" No dejes que termine el día sin haber crecido un poco, sin haber sido feliz, sin haber aumentado tus sueños. No abandones las ansias de hacer de tu vida algo extraordinario. No dejes de creer que las palabras y las poesías sí pueden cambiar el mundo."

Walt Whitman.

Por que mi vida esta hecha de trozos, pequeños retazos, pequeñas historias de amor, reflejos de sonrisas, de abrazos, de risas. Por que siempre guardo los buenos momentos, las imágenes, los olores, las sensaciones al acariciar, los gestos, siempre el recuerdo…… Por que yo amontono recuerdos para cuando la memoria escape. Y ahora, sin apenas tu saberlo, abro un hueco en mi alma para poder llenarlo de ti…de tus recuerdos.

Treballem per la igualtat

2006-03-10T20:10:00.000+01:00

Repartir el treball...

Repartir les criatures...compartir el futur
Repartir la gent gran...compartir l'experiència
Repartir la cuina...compartir el dinar
Repatir la neteja ..compartir la comoditat
Repartir la iniciativa...compartir la responsabilitat
Repartir el descans...compartir la alegria
Repartir el temps ...compartir la llibertat
Repartir l'oci...compartir la diversió
Repartir la producció ...compartir la riquesa
Repartir la llar...compartir la comoditat
Repartir l'educació ...compartir la cultura
Repatir l'amor...compartir la felicitat .

Compartir la vida

No és meu, és clar...una de las ventajas de ser madre es que siempre tienes de quién aprender( este escrito lo trajo mi hija coloreado del colegio el 8 de març).

Part de tu

2006-03-07T16:58:00.000+01:00

Ningú és com és. Vull dir, ningú naix sent el que serà. Perquè, per a bé o per a mal, tothom és un calidoscopi de les persones que ens envolten. Sobretot, de les que més ens estimem o més admiració ens causen. En el meu cas tracte d’aprendre d’ells i reflectir-ne el bo i millor. Com, per exemple, TU. Tu ets una d’aquestes persones, de les que m’agrada que m’influencien i que vull.

Quan em sent sol, sé que TU ets a l’altre costat per parlar encara que siga de coses intrascendents però en el fons m’estant dient « ei, aquí sóc ». I la meua angoixa troba certa tranquil·litat.

Quan crec que els meus problemes són els més grans del món, TU, amb la teua ironia (a vegades, massa mordaç), m’assenyales que mire arrere perquè hi ha coses pitjors. Quanta raó tens !

Quan tinc una ferida, saps perfectament com fer-me-la guarir encara que la sal que TU em poses em fa mal. Cou. Saps, però, que fa més mal la veritat que la mentida en ocasions ja que de vegades no volem acceptar la realitat.

Quan tinc un dubte, TU saps perfectament plantejar-me els “pros” i els “contres” de la situació i parlar-me cruament. Que et parlen així, m’incomoda, però ho preferesc perquè cal enfrontar-se a la vida cara a cara.

Quan tinc somnis per realitzar, sé que puc compartir-los amb TU. I, fins i tot, sé que en algun cas em diràs “davalla dels núvols” quan no toque de peus a terra.

Quan estic preocupat, TU em dones conversa distraent-me d’allò que em regira els budells i no em deixa dormir ni restar en pau durant dies. De fet, saps quan no estic bé i el que em fa feliç.

Quan viatge, pesa més el que em porte de TU en el meu pensament que el que duc en la meua maleta. Perquè, en realitat, sempre duc una parte de tu. És el millor equipatge. Vaja on vaja.

En el fons, però, ets, com deia Borges, aquella fulla de l’arbre dels amics que sempre deixa un poc de si i et portes un poc de nosaltes. I encara que no sigues present físicament ara, continues alimentant les meues arrels amb les teues rialles còmplices.

Saps que aquest no és un intercanvi unilateral. És recíproc perquè TU també sempre duus una part de mi. I així m’agradaria que continués en el futur. En definitiva, gràcies per ser-hi, sobretot, avui. No sé com explicar-t’ho millor. Tampoc sé com agrair-t’ho. Però ja ho he dit adés. Sempre duc una part de tu.

El camí invers

2006-03-05T18:46:00.000+01:00

Vaig a explicar-vos un fet real però extraordinari.

Hi havia una vegada una xiqueta que va néixer vella, tan vella que ningú aconseguia esbrinar si l'expressió del seu rostre era degut al patiment o al buit que produeix l’absoluta pèrdua de la il·lusió.

El patiment podria entendre’s: els parts sempre són situacions traumàtiques pels nadons; ells, tan bé com estan a dins del ventre de sa mare i, per algun motiu indeterminat, eixa gent que s’encaparrona en treure’ls del seu cau sense demanar ni permís. A més s’han de retorçar i comprimir de tal manera que han de cabre per l’únic orifici que els és possible; a no ser, és clar, que la seua obstinació per quedar-s’hi obligue a prendre mesures més dràstiques.

Doncs aquesta xiqueta anava més enllà de l’expressió que comunica la ràbia que déu produir eixir de la seua coveta.

Les velles tenen al rostre quelcom que només l’edat ens faria capaços d’entendre-ho. Pot ser és la tranquil·litat d’haver arribat allà on volien; pot ser és el reconèixer que allà on volien arribar, senzillament, no ha estat possible. No ho sé. En qualsevol cas, només els hi queda la menuda il·lusió que pot donar l’horitzó poc llunyà de la resta de la seva vida. I pot ser és això el que els seus ulls intenten transmetre amb aquestes mirades tendres i apaivagades.

Aquesta neneta, tan menudeta com era, i ja tenia eixa mirada, i eixe posat d’esperar i res més. Els dies passen i esperes, perquè saps que el final és imminent. La mare es va espantar, i qui no!, davant de tanta senectut.

Tal i com ens ensenyen des de gairebé l’incipient ús de la raó, hem de madurar de forma paral·lela en cos i ànima (cadascú que interprete l’ànima de la forma més familiar possible). Tots dos, alhora que maduren han d’evolucionar cap al futur, perquè és allí on hi serem persones de debò, abans només som projectes d’homes i de dones (esta afirmació, per sort, no tothom ni totdom la comparteix). Però, què passa si l’ànima hi ve i el cos hi va? Si, l’evolució ja n’és de paral·lela, ja, però inversa! Us heu imaginat alguna volta que això pogués succeir? Doncs a ella, a la nostra protagonista, és el que va experimentar al llarg de la seva vida.

Quan els xiquets del barri jugàvem a tirar-se pedres els uns als altres perquè havien de defensar no sé quina fortificació de cartró, ella estava intentant enraonar amb els adults dels misteris de la vida, de perquè estem on estem sense res més a dir. És clar, tot i que la seua ànima de vella ho intentés, no era capaç de fer-se entendre. Encara no havia passat per la escola el suficient temps com per exercitar la psicomotricitat fina necessària per escriure, ni la coordinació oculo–motora per llegir sense saltar-se cap paraula ni cap línia. Activitats totes dues imprescindibles per poder articular el pensament ( o, al menys, això és el que diuen els entesos – pot ser per això que els pardals podria ser que en tinguen, de pensament, però com que no dominen la psicomotricitat fina ni tenen prou desenvolupada la coordinació oculo – motora, aleshores els és molt difícil articular el seu pensament… i menys encara comunicar-lo – ).

Ja d’adolescent, la seguretat del camí que li havia tocat recórrer per arribar al final, i a més per tots sabut, no compensava amb la saviesa amb què li havia estat atorgada des del moment de nàixer. És molt possible que tots i totes, en un moment donat de la nostra vida, hem hagut de fer un camí més que conegut. La primera vegada se’ns va fer llarg, interessant i, pot ser fins i tot, misteriós; però quan ja l’hem desgastat de tant anar i tornar, segur que tenim la sensació de què la distància entre els dos punts extrems ha minvat donat el poc temps que triguem en recórrer-ho.

Només, a partir del moment en què va decidir canviar el seu destí. Només des de la tossuderia de trencar amb els lligams de la trajectòria gravada al seu interior per moltes i moltes generacions fent el mateix. Només des de la seguretat que de vida, només en tenim una i prou, va ser llavors quan va començar a desenvellir. Cada dia, us ho assegure, és més jove. Llàstima que el seu cos encara no se n’ha adonat d’este petit detall i continua evolucionant com si res, cap al final inexorable.

Moltes vegades pense que eixa mirada d’algunes iaies no és una altra que la felicitat d’haver arribat a l’horitzó que no tenia res a vore amb el que els va ser destinat al moment d’abandonar l’úter de les seues mares. Pot ser no és el que varen somiar, però com que al final, el camí va canviar la seua trajectòria predeterminada, la vida se’ls va fer més vida, i la mort, més natural.

arran de les cremetes anti-arrugues i el pas del temps

2006-03-04T19:08:00.000+01:00

Arran de les cremetes anti-arrugues i el pas del temps

Aquesta és la meua primera incursió al mon dels blogs i arran dels escrits en els quals parleu de cremetes i del pas del temps, m’agradaria compartir amb vosaltres la meua perspectiva sobre aquest tema.

Quan ets joveneta, el temps sembla que no passa mai, es com que sempre mires el que està per vindre... Quan acabaràs la carrera, quan t’incorporaràs al món laboral, quan començaràs a guanyar dinerets i posar fi al llarg jou de la convivència (o de vegades dictadura) a casa... Ai! Quans somnis, quantes inquietuds, quants temors...

I comencen a passar els anys i com marca la vida moderna, decideixes encaminar tots els teus esforços a ser una dona independent, professional, alhora que simpàtica, divertida... en resum perfecta.”La meua feina és el més important per a mi” proclames als quatre vents, ... i de tant proclamar-lo, el desig es torna realitat... I llavors vénen les responsabilitats, la lluita diària per demostrar que pots amb tot el que et demanen i encomanen, les inseguretats que porta el que t’hagen llançat a la piscina quan encara xipolleges, el maneig de la soledat (la reial i l’anomenada del directiu?!), la distància... I comences a sentir-te cansada i es reflecteix a la teua cara, en el teu estat d’ànim, en la manera d’enfocar la teua vida... i de repent et sents vella...

I passen els anys, molt poc a poc, lentament, i cada any et sembla un lustre i les responsabilitats augmenten i les arrugues se’n van fent més i més profundes però no per fora... sinó per dins. I alguna vegada t’armes de valor i traus eixos sentiments que intentes enterrar i ignorar però que cada vegada són més intensos i busques algú que et puga comprendre ... (això sí, a cau d’orella perquè ningú no s’assabente, no siga cosa que es vinga a baix la imatge de dona decidida i segura de si mateixa, que no té dret a queixar-se per tenir un tipus de vida que és l’enveja de tota dona emancipada...) Mira tu! I a sobre tan joveneta...

Fins que un dia aquella veueta interior que mai no has escoltat però que sempre ha estat allà es converteix en una veu gruixuda com la de la saviesa, i comença a fer-te preguntes que per primera vegada et dignes a escoltar... i comencen les reflexions...I venen les respostes que tan fàcilment van fluint una darrere de l’altra i et van marcant el camí a seguir, la decisió a prendre i vas notant com de sobte et sents més lleugera, més relaxada, com si el pes del anys acumulats s’anés esfumant...

I cada vegada et sents més jove, i el que és millor més conscient de tot el que has viscut, el que has aconseguit, el que els estereotips i les vides ideals que ens venen els mitjans de comunicació només valen per somniar-los perquè quan els aconsegueixes deixen de ser tan ideals com semblen...

I cada vegada et sents més jove, i descobreixes el plaer de redescobrir-te, i de escoltar-te i de encaminar la teua vida cap a aquests xicotets i quotidians plaers que són els que realment et fan gaudir els moments de felicitat...

I cada vegada et sents més jove... malgrat que el temps vola, i quan menys t’adones ha passat ja un any des que vas prendre la decisió adequada i amb la certesa de que alguna cosa ha canviat per sempre i que tens a la teua mà la millor i més efectiva crema anti-arrugues que ni es ven en cap lloc ni ningú pot comprar....

Propostes literàries japoneses (i II)

2006-03-02T09:03:00.000+01:00

Com és just donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu, vull tancar amb aquesta intervenció tot allò referent a la literatura japonesa i a una consulta que la nostra collistaire embolicadora Paqui va fer-me setmanes enrere (no cregues que l'havia oblidada). És a dir, parlar sobre Kenzaburo Oe. Què us en puc dir? Bé, Oe està considerat com el millor novel·lista de la postguerra japonesa i, com no, ha estat Premi Nobel de Literatura el 1994: és el segon escriptor japonès que el rep. Pel que fa a la producció literària de Kenzaburo, en principi, podem dir que la seua obra és un retrat del Japó de la postguerra i dels seus inferns personals. Ara bé, el naixement dels seu fill Hiraki (Llum, en japonès) amb retard mental i una visita que va fer a Hiroshima van causar una gran evolució en la seua escriptura i van marcar una segona etapa en la seua carrera literària. Novel·les posteriors ja tracten temes ecològics i antinuclears. La seua temàtica, però, resta distant dels altres dos autors (Murakami i Kanehara), de què us vaig parlar setmanes enrere i que tracten temes més urbans. Les seues obres mestres són dos: Un assumpte personal i Un crit silenciós. Per tant, Paqui, poc més puc dir-te. Ara bé, no us (t’) enganye: la seua escriptura mostra un univers molt personal i complex però no per això és menys interessant o atractiu pels plantejaments que hi fa.

D’altra banda, llegint la darrera intervenció de Corina en la llista, he recordat un altre autor d’origen japonès però criat des de molt petit a Anglaterra. Estic parlant de Kazuo Ishiguro, el qual forma part de la nova fornada d’escriptors destacats però en llengua anglesa en aquest cas. Ara fa mesos que s’ha publicat en l’editorial Empúries la seua obra No em deixis mai. I per què n’hi faig esment? Imagineu una institució educativa, Hailsham, enmig d’un paratge bell de la Gran Bretanya, on uns adolescents saben que són especials i coneixen quin és el seu destí en la vida: ser donants d’òrgans per als seus originals. Es tracta, doncs, de joves clonats, que viuen l’amor i l’amistat però que no acaben de saber qui són. En fi, Kazuo planteja en la novel·la on són els límits de la ciència i la importància de l’amistat i de l’amor en les nostres vides. Us la recomane!

Avui

2006-03-01T13:12:00.000+01:00

"Em plau la gent que dubta i abans de tot consulta el seu cor indecís, m´agraden els que diuen, els qui es contradiuen, molt sovint d´improvís, em plau la gent que oscil.la, que constantment vacil.la, que no s´instal.la enlloc, confusa pel que passa i en part pensa que és massa i en part pensa que és poc.
M´agrada el qui no gosa apropiar-se cap cosa i menys els seus semblants, em plau la gent prou destra per ser una finestra per als ulls dels infants, aquells que vitalici, daltònics de judici, ignoren els colors, la gent que sovint calla, que no exhibeix batalla i mai no rebrà honors.
Em plau qui es balanceja com aquell que passeja l´estiu per dijous sant, els qui es fan rebotre i voldrien fotre el camp de tant en tant.
Sisplau, que algú els expliqui que per, molt que supliquis, la vida fa el que vol, sisplau que algú els somrigui i amablement els digui: gràcies per ser com sou, així, tan fraternals, així, tan poc com cal, gràcies per ser com sou."

Aquest escrit el vaig trobar fa uns dies per la meva cambra, sempre embolicada de papers, llibres i un munt de coses que costa de desempallegar-se perqué et porten bons records del passat. Un escrit per persones "inquietes", per aixó, després d´haver llegit els darrers embolics, vaig pensar que no seria mala idea "colocar-lo" en aquest raconet.
Ahir a la nit vaig ensopegar i em van fer caure, vaig tindre decepció de l´ànima...però no existeix un dia més bonic que el d´avui. El d´ahir podria haver sigut un dia bonic però no puc continuar endavant mirant constantment cap endarrera, puc còrrer el risc de no veure les cares dels que van al meu costat.
Pot ser el dia de demà sigui encara més bonic, però no puc continuar endavant mirant només l´horitzó, puc còrrer el risc de no veure el paisatge que s´obri al meu voltant. Per aixó...prefereixo el dia d´avui.
M´agrada trepitjar-lo amb força, gaudir del seu sol o tremolar amb el seu vent, sentir en cada moment el que m´ofereix el dia. I encara que sigui breu, que aviat passarà i que després no podré modificar-ho, ni passar-ho a net, com tampoc puc planificar el dia de demà perqué és un lloc que encara no existeix, ahir vaig ser, demà seré...però avui sóc, avui escolto, avui puc demanar disculpes per les meves errades i puc compartir el que tinc...

Aixó ho puc fer AVUI...(demà...l´un per l´altre, qui sap)

Embrassades Embolicats.

Forment

2006-02-28T13:41:00.000+01:00

M'encanta! No sé com s'ho fa, però la capacitat de la meua gran amiga per copsar-ho tot amb una simple frase em deixa sempre amb un somriure:

optaré por la alegría, el ejercicio,las cosas buenas, la gente sana y las ganas de vivir…

Brillant, Corina ;) gràcies per compartir-ho...

No fa massa dies, m'ha tocat prendre una decisió forta, que en sóc ben conscient, podria haver marcat un punt d'inflexió pel que fa a moltes coses. Caldrà que passe més temps per valorar-ho amb una certa distància, però crec que així estarà. Deixaré de banda els efectes col·laterals.

El cas és que aquesta tria va començar a prendre forma una vesprada dominical d'aquest estiu passat, a la meua platja favorita, pel Cap de la Nau. I m'ha calgut més de mig any per triar.

Si a la meua nota anterior al bloc en parlava dels problemes de sobredosi de cosmètics i arrugues, en aquesta ocasió el que em preocupa és l'efecte de la sobredosi d'informació sobre la nostra vida.

Tenim tantes dades al nostre abast, que ara el problema no és localitzar dades per prendre les decisions, sinó filtrar-les per extraure'n la síntesi. Obtenir informació de qualitat que no et confonga. O com s'ha dit ací tota la vida, molta palla, molta palla, però de forment ni un gra.

Ho reconec, un dels meus problemes recurrents és prendre decisions complexes, per la meua tendència a analitzar-ho tot. Deformació professional? Més aviat crec que he triat la meua professió per tal de tenir una coartada a la passió que tinc per analitzar escenaris complexos.

El cas és que aplicant-me a mi mateix un dels consells que més done, he optat per simplificar la meua vida. I més enllà de valorar un indret geogràfic o un projecte, i intentar que siguen aquests els qui m'omplin, he optat per omplir la pica jo mateix.

Després de tot, ja m'agrada com sóc, o siga que el més raonable és ser coherent i continuar fent les coses al meu aire. Però encara que això em puga fer voluble, no renunciaré a envoltar-me de gent de qualitat, per després tenir en compte els seus punts de vista.

Són les persones amb qui compartesc coses, il·lusions, vida.. les que realment m'omplen. I el timó de la meua vida, ja el portaré jo. Ni que siga per poder apreciar tots els verds i els blaus de la meua mar, a la meua platja d'Ambolo.

Gràcies iaia, que m'orientes sempre, estigues on estigues. Tu ja saps que ets el meu punt de referència constant. Una besadeta per a tu.

Salutacions, personetes,
Hèctor

Vivir eternamente...o eternamente joven

2006-02-26T23:54:00.000+01:00

Al hilo de la crema antiarrugas...

Estoy viendo una película…La Isla, película a medio camino entre Un mundo feliz o La fuga de Logan, hace un repaso al tena de la manipulación genética humana, la clonación y el mercado de órganos … el tema es la eterna juventud , alargar la vida a cualquier precio.

Hace un par de días hacia zapping en TV, cuando un canal Argentino me mantuvo más de un segundo mirando a la pantalla: “ Con veinte años menos” ¿os imagináis el programa? Consiste en un magazine dirigido a publico femenino con el objetivo de sentirse y verse más jóvenes .Trucos y consejos para mantener o recuperar la juventud.

PELICULA:…Sigue la persecución a los clones fugitivos … Una partida de estos seres reproducidos artificialmente ha salido defectuosa: se cuestionan el orden establecido.

Bien, en el programa “ 20 años más jóvenes “ definieron con asquerosa exactitud los efectos del envejecimiento en el ser humano que se manifestaban a partir de los 35 años: la piel pierde elasticidad y turgencia, el cansancio es más manifiesto, fallan las fuerzas y la energías, los órganos comienzan atrofiarse…se me encogió el alma, que seguro ha empezado ya a envejecer también…¡Dios yo tengo casi 38!
Una solución a base de células de embriones de mamíferos aseguraba alargar los efectos de la juventud: la piel recupera turgencia, las energías se mantienen, adiós a dolores musculares …

…
PELÍCULA:
…El clon se encuentra con su “propietario original”:
-dime cuanto te he costado
- 5 millones
- ¿ y eso es mucho?
- Para burlar a la muerte no

Verdaderamente da miedo este asunto …no me había planteado que además de arrugarme poco a poco iba a comprar nolotiles en cajas de tamaño familiar.

Hace muchos años cuando yo tenia unos 12 y mi madre unos 50 me dijo algo muy sabio que ahora empiezo a entender :- sabes Corina hija lo peor de hacerse vieja es que tu te sientes , piensas, y tienes las ganas y la ilusión de cuando eras joven, pero cuando te miras al espejo no te reconoces ,te duele la espalda y no tienes fuerzas…lo peor de envejecer es que tú eres joven pero los demás no lo reconocen dijeron en el programa.

Bien, si este es el juego, jugar a alargar la juventud y a engañar al espejo, yo voy a tener que cambiarme el chip porque no estoy dispuesta a vivir pendiente de esto…envejecer con dignidad y con valentía es un ejercicio de madurez y autoestima que hay que empezar a practicar…por lo que queda por venir.
Pienso seguir haciendo como el clon de La Isla: me seguiré cuestionando el orden establecido, viviré de lo que me alimenten mis experiencias ,recuerdos, de la gente que quiero, de la gente que me quiere y disfrutaré de cada momento de cada día…manteniendo mi salud, bienestar e imagen lo más dignas posibles( aunque se arruguen). Pienso aprender la lecciónq ue me enseñó mi madre y ser joven..aunque el espejo no lo refleje.

Dado que no pienso, de momento aplicar cirugía plástica, ni regeneración celular embrionaria…optaré por la alegría, el ejercicio,las cosas buenas, la gente sana y las ganas de vivir…

LA PELÍCULA, llegó a su fin …por si no la habéis visto,no os lo cuento . A los que ya la vieron…
¡ a vivir que son dos días!

Fins aviat, embolicats i embolicades
Corina

Telefonades i cremes anti-arrugues

2006-02-21T12:13:00.000+01:00

Hola personetes,

doncs sí, he arribat a la conclusió que hi ha una relació directa entre el nombre de telefonades intenses i el consum de cosmètics de bellesa en dies posteriors a elles. Tot començà fa uns anys, quan la meua germana gran, amb una ment preclara, em regalà pel meu aniversari la meua primera cremeta.

El primer impuls va ser aprofitar un moment per anar al lavabo i mirar-me a l'espill per tal d'analitzar la magnitud de la tragèdia. Hmmm... no era per tant, vaig pensar. Però res, com si jo fóra una mena d'addicte potencial, vaig acceptar la primera dosi del meu camello. I ja sabeu com va.

Al principi creus que pots control·lar, però quan passa el temps i les xiques de les botigues especialitzades et posen la catifa roja només entrar per la porta, ja sospites que et saben politoxicòman. Més encara quan et mostren les cremes habituals i tu només vols provar coses noves.

A la cerca d'emocions més fortes? No és ben bé això, no faig puenting cosmètic. Més aviat, que mires els prestatges, i només et queda per dur-te a casa els prestatges mateixos. La resta ja ho tens tot. Per sorpresa de les dones que visiten ta casa i senten el vertígen de veure que tens més potingues que elles. Un altre dia us comentaré sobre la cara d'un company a una botiga de Londres. Memorable.

En fi, que és cert, si parles de coses complexes, en moments de make or break, i acabes rumiant de matinada, l'efecte col·lateral és que pel matí et veus a l'espill i ets la reencarnació d'un gos Chow-Chow.

Però que voleu que us diga, les marques d'expressió facial - entendridora forma de dir-li a eixes putes arrugues - són senyal de vida. I a mi m'agrada la meua, sobretot perquè no falten persones amb qui pots compartir-la.

A saber on pararem tots i totes en un futur. Però de moment, haver d'emprar les cremetes és un preu raonable per aquesta vida.

Salut personetes,
Hèctor

Ganas de primavera

2006-02-19T09:52:00.000+01:00

He encontrado un banco, es uno de esos bancos minimalistas, un gran rectángulo de hormigón, frío, denso…. como este invierno.
Anda ven, siéntate conmigo….. tengo cosas que decirte, ven Eli acompáñame en el banco. Tal vez por que tú mejor que nadie sabes cuan duro ha sido este invierno. Pero los inviernos pasan, siempre…..aunque a veces creamos que no, nunca son eternos.
En este banco siempre da el sol, es mi banco pero tú siempre tendrás un hueco especial, para cuando quieras venir…. para cuando quieras hablar, callar o escuchar…¡que mas da!.
Anda pega tu hombro al mío y cierra los ojos…. Sientes, ¿verdad?, sientes los rayos de sol en tu rostro, en cada centímetro de tu piel, ese suave calor que al principio provoca minúsculos escalofríos para terminar inundando de dulzura….. sentirlos es sentirse viva, como cuando compartimos sonrisas, deseos, sentimientos, lágrimas, miedos…… Yo creo en la importancia de sentir……, de sentir la llegada de la primavera, de ser consciente de sus primeros vestigios, de ir siguiendo sus pasos…..hay que buscar las pistas, si observas es muy fácil descubrir como va llegando. Por eso amo este banco.
Se que no es lo habitual y siempre he pensado que hay un grupo reducido de personas que se dan cuentan, que son capaces de vivir con esa sensibilidad especial……yo les llamo los heridos, los lastimados….. sí, los que tenemos heridas en el alma poseemos esa capacidad de amar las pequeñas cosas de una forma especial….. tal vez no es la medicina que cura, lo sabemos… solo compensa y eso siempre es suficiente……
Ya sé porque no es lo habitual…… si todos fueran así pararíamos el mundo para sentarnos en un banco a observar como llega la primavera y claro muy práctico y rentable no resulta. Pero si observas, si miras a los ojos…. si descubres sonrisas, siempre encuentras expresiones de complicidad…. ¡¡¡¡¡Anda que afirmar “ la primavera ha venido y nadie sabe como ha sido”!!!!!!

Va por ti, Eli, por tu lucha, por compartir con palabras…. por que nunca hay que cejar en el empeño de sentirse viva……. Por ti Corina por que me empujaste a escribir para Eli. Y por ella, mi madre, por que su lucha y su ausencia hacen de mi lo que soy.

Ai... el Google..

2006-02-14T10:08:00.000+01:00

Hola embolicats i embolicades,

el problema amb el Google és que se'n recorda de tot, fins i tot de coses que havies oblidat. Ahir estava fent diverses cerques d'informació, i vaig posar el nom i cognoms d'un amic, per curiositat. D'ací vaig passar a cercar allò de i què sabrà el Google de mi?

Doncs entre altres coses, hi vaig trobar un document recull de testimonis d'estudiants de la UOC que van fer arran del seu 10é aniversari. I allà hi estic jo, al recull aquest. M'han passat moltes coses des d'eixa època, tantes que havia oblidat que vaig escriure això. Ara m'ha fet il·lusió veure-ho de nou, negre sobre blanc, i lligat a la història d'aquesta universitat.

Ací us ho deixe:

Per a mi, triar la UOC va ser una de les millors decisions que he fet en la meua vida. Recorde que jo intentava combinar els meus estudis presencials amb la feina en una consultora informàtica. De bojos.

Passaven els semestres i tot estancat. A punt d’abandonar massa vegades. I un primer dia de curs, vaig anar a l’aula on teníem la classe de presentació d’una assignatura d’eixes on s’arrepleguen alumnes de massa promocions.

Jo venia directament d’un client, amb maletí, corbata i vestit. Quan la gent em veié arribar, pensà "Un professor" i se n’anaren a seure ben formalets. El silenci que hi havia quan vaig entrar a l’aula em digué ben a les clares que jo ja no pintava res allà.

Vaig anar tot d’una des d’Alacant fins a Tortosa. Encara recorde la sensació de llibertat a la tornada, amb la finestreta baixada i el convenciment que havia passat pàgina. Ara anava de bo.

D’aleshores ençà, molta força de voluntat, milions de PAC, exàmens i proves diverses. Tantes nits i caps de setmana dedicats a la UOC que ni ho recorde. Treball i esforç ben invertits.

I ara? Un bon grapat d’amics fets al camí, un objectiu personal llargament esperat que arribarà d’ací a divuit dies, el proper 10 de gener de 2005. Ah! I unes paraules que tenia moltes ganes de veure al meu campus: treball de final de carrera.

Ho tornaria a fer. Potser ho tornaré a fer aviat. Noves metes amb la UOC. Sé que aviat tornaré a Tortosa.

Ja veieu... tot tan diferent, i tan igual. Sí, potser tornaré a Tortosa aviat, o l'energia acumulada se m'eixirà per les orelles. ;)

Ànims a tots els qui lluiteu per aconseguir objectius a la vida. No us deixeu anar pel corrent. Lluiteu

Salut personetes,
Hèctor

P.D. Gràcies per tants i tants caps de setmana tancats a casa, xiqueta. Gràcies per fer teu el meu sacrifici. Mai t'ho agrairé el suficient, i ho saps. Besadetes per a tu

Diagnòstic

2006-02-13T00:24:00.000+01:00

18/10/2004
"Eli, no t´esveris pel que t´he de dir, però hem trobat un petit canceroma prop del pit dret"

Quina sensació, veritat ? Només amb 24 anys i el cap ple de vida.

Aquell dia vaig tindre molts pensaments... el primer va ser "POR" però m´hi vaig quedar amb el segon... "LLUITA".
Has de tirar endavant, sigui com sigui, treure forçes per poder aguantar tot el que t´espera.
Començem el tractament: proves, anàlisis, biòpsies i un munt de paraules tècniques que només de pronunciar-les lis agafes respecte. I l´angoixa, la por, els dies que t´enfonsis ? Hi ha tractament per a tot aixó?...I tant que si.
És dur, però sempre trobes una porta oberta que et motiva per continuar i no rendir-te. Un lloc especial on recordes els somriures dels teus amics, la cançó que escoltes tots els dies, a la mateixa hora quan et lleves de bon matí per anar a la feina, "l´abric" que et dónen els teus pares i els teus germans per a qué no passis fred, sobretot en els dies de "pluja".
Te n´adones de que van passant les setmanes, els mesos...i de sobte un altre diagnòstic.

31/12/2005
"Eli, no t´esveris pel que t´he de dir, però hem d´extreure´l"

En aquell moment i sobretot per el dia que era, penses: "Jo també et desitjo feliç any"....jajaja.

Only Hope...aquest és el meu lema des de fa dos mesos. Dos mesos plens de somriures, de plors, de compartir, d´aprendre, de conèixer.
Dos mesos, en els quals, un dia se´m va presentar d´una manera totalment desconeguda per a mi, un somriure nou. Un somriure que em va motivar, em va fer veure la vida des d´un altre punt de vista, compartint converses fins la matinada, a vegades en un lloc d´aquest especials, jo amb el meu súc de maduixa i ell amb el seu gin-tònic. Converses que t´omplen, que et relaxa, que desconectes del món i del "problema"que tens, ell és especial per desviar el tema. Hem rigut, hem plorat, a vegades ens he decebut l´un de l´altre, però el més important per a mi, és tot el que m´ha donat en aquest temps, sobretot en els darrers dies, previs a l´operació i encara no he trobat la manera de donar-li les gràcies per tot el que ha fet per mi. Un somriure que significa molt i que difícilment el podré oblidar.

Ja em separen dies d´aquella sala de quiròfan on m´hi vaig enfrontar amb la realitat. I estic bé...he guanyat la partida al càncer i el que més desitjo és VIURE.
Diuen que totes les experiències personals poden servir d´ajuda alguna vegada a la vida, doncs...aqui us deixo la meva.
Però sobretot cerqueu sempre una motivació per tirar endavant en moments crítics i mai deixeu escapar un bonic somriure.

Fins aviat.

Un record especial per a totes aquelles dones que vaig conèixer a Oncologia i que segueixen lluitan per la seva vida, sense les seves experiències personals, no haguera pogut escriure la meva.
Eli.

"Valensianito", ho fem tot pensant en tu

2006-02-12T19:18:00.000+01:00

Sí, senyor! Benvinguts actuals o futurs valensianitos. Benvinguts a la terra promesa, la Califòrnia de les oportunitats, on el Govern de la Generalitat Valensiana treballa per tu i per la teua família perquè no us falte res.

Valensianito, no et sentiràs orfe en aquesta terra on els teus problemes identitataris ja han quedat resolts per altres 25 anys amb el nou estatut que aprovarem. No penses què ets, ja t’ho diem nosaltres: ets un valensianito, que, per gràcia divina, parles un idioma, el "valensiano", llengua distinta i diferent de totes aquelles altres que poblen la gran nació de nacions.

Valensianito, no sentiràs el dubte en les eleccions quan arribe el moment de triar el partit al qual vols votar. T’ho hem resolt també: hem creat una democràcia regionalista en el qual hauràs de votar entre el nostre partit i el de l’oposició, que som els que sabem entendre vertaderament què necessita aquesta terra i representem més fidelment l’ànima del poble valensiano. Som els majoritaris. Per tant, simplifiquem la democràcia per la teua comoditat. Fem una democràcia més forta, on els radicalismes són minories que no contribueixen al futur que t’estem creant.

Valensianito, no tindràs problemes de feina. Per tu, estem aprofitant el territori que ens han llegat els nostres avantpassats planificant parcs temàtics, aeroports nous, camps de golfs (en què som uns experts) i urbanitzacions. Des dels municipis on governem ho fem pensant en tu també. No hauràs d’emigrar perquè aquestes activitats ens donaran el pa dels pròxims anys com a mínim.

Valensianito, no tindràs problemes informatius. Per tu, hem aprovat una àmplia oferta de canals de televisió digital terrestre, comarcals i regionals, d’on obtindràs la informació que necessites. Treballem per tu seleccionant la informació, redactant-la… perquè tingues una opinió ben formada de tot allò què succeeix a la nostra terra i a la nostra nació. Per això, hem elegit les millors companyies i productores dins el món de la comunicació i que saben com ningú defensar valors com la igualtat. el respecte i, sobretot, la tolerància.

Valensianito, no tindràs problemes de salut. Col·laborem tant com podem amb l’empresa privada per oferir els serveis sanitaris necessaris que la nostra terra demanda dins d’uns paràmetres de màxim profit econòmic. I ho fem perquè no perdes temps, sabedors de com és tan important aquest element en la teua vida.

Valensianito, no tindràs problemes mediambientals. No et preocupes per l’aigua. Nosaltres la buscarem per tu i te la portarem, sigues on sigues, en la teua urbanització arran de la platja, en algun dels 40 camps de golf que estem projectant o en aquelles poblacions plenes de ciutadans europeus, on fas un esforç d’integració i de bona educació ensenyant-los a parlar la llengua oficial d’oficials. També de manera simpàtica els ensenyes a dir alguna paraula en idioma valensiano amb la finalitat de familiaritzar-los amb el nostre idioma més autèntic, el de les nostres festes, el dels diumenges de paella i el dels nostres pobles de l’interior.

Valensianito, et sentiràs orgullós de les meravelles arquitectòniques que estem construint. Ho fem per tu i per situar la nostra terra dins de les grans ciutats que es renoven i es repensen cada dia. Salvaguardarem un tros petit d’horta per no oblidar el nostre passat i utilitzarem la resta per edificar colossals temples pels quals serem admirants ara i en un futur en tot el món. Repensar és projectar l’urbanisme del segle XXI.

Valensianito, en definitiva, ningú com nosaltres entendrem i representarem la teua manera de ser. Valensianito, tens la sort de tenir-nos al teu costat perquè ho fem tot pensant en tu. I en els teus fills.

Coherència: del roig al blau?

2006-02-10T16:35:00.000+01:00

Diu el Gran Diccionari de la llengua catalana el següent,

coherència

[del ll. cohaerentia, íd.]

f 1 Connexió i absència de contradicció entre les parts d'un argument, d'una doctrina, d'una obra, etc, considerats com una totalitat.

Doncs bé, d'acord a aquest text, hui em sent una mica incoherent, o incòmode, si més no. Sí, ja ho sé, els qui em conegueu personalment, ja sabeu que m'he acostumat a conviure amb un marge raonable d'incoherència a la meua existència. Però siga com siga, hi ha vegades que les xifres, sempre tan fredes, parlen amb una veu singular.

En concret, aquest matí he rebut un correu que m'ha deixat una mica intranquil. L'any 2005, i pel que fa a l'àmbit professional, el vaig dedicar a un projecte l'objectiu final del qual era crear una eina de suport empresarial per tal de monitoritzar l'absentisme laboral a les grans empreses.

Sense entrar a més detall, puc dir que el sistema informa els responsables d'una empresa sobre les incidències relatives a baixes laborals, absències, retards, etc. dels seus treballadors. En funció de mil paràmetres, com ara tipus de malaltia, freqüències, recurrència, etc. I envia correus electrònics, informes, sms. A qui vulguem i quan vulguem.

Sí, ja ho sé. Hi ha qui ho veu com una eina monstruosa de control del treballador, hi ha qui ho veu com una eina per gestionar i reduir els costos derivats dels empleats deslleials. Hi ha qui el pot emprar per extraure'n informació per detectar problemes de salut i higiene al treball.

Des del punt de vista tecnològic, el sistema funciona molt bé, i em trobe molt orgullós. Perquè us feu una idea, he rebut més de 7000 missatges des del desembre, per dir una xifra. Fiable, com un rellotge. Una bellesa.

En teoria, jo rep còpia dels missatges per comprovar el funcionament correcte del sistema informàtic. Però aquest matí m'he sentit molt incòmode quan, a l'atzar, he llegit el contingut d'un d'ells. Traduint i canviant dades personals, deia:

Alerta Gestor Absentisme: 2 absències o més en 3 mesos
Data/Hora Alerta : 10/02/2006 13:53:49
Descripció Alerta: Recomanem que investigueu aquest expedient d'absentisme i que considereu l'acció apropiada. Discutiu-ho amb el vostre cap o amb recursos humans.
Alerta relativa al/a la treballador(a): Joan Ningú.
----------
Nombre d'absències és major o igual a: 2
Id. expedient al sistema: 2022

Jo m'he criat en una família d'esquerres, envoltat de sindicalistes, manifestos comunistes, Novecento, etc. I de cop i volta em trobe que de la meua capacitat d'abstraure problemes i de resoldre'ls amb l'ajuda de tecnologia, algú podrà potencialment despatxar un treballador.

Dit d'una altra manera, de comprovar el funcionament correcte del sistema informàtic, a tenir la sensació de comprovar el funcionament correcte del Sistema. Amb majúscules. Hmm, trigaré uns dies a trobar una coherència interna a aquesta situació personal. Ara per ara, em trobe incòmode.

Besadetes, embolicats i embolicades, i bon cap de setmana,
Hèctor

P.D. He trobat una sentència que em ve al pèl. Les idees no tenen la culpa d'allò que els homes fan d'elles. O siga, jo faig solucions tecnològiques, d'altres les apliquen en un sentit o un altre. Però tot i això.... la mare que va fer el Pepito Grillo.

Propostes literàries japoneses

2006-02-08T21:20:00.000+01:00

Una novel·la interessant, en aquest cas de procedència nipona, és Tòquio Blues, d’Haruki Murakami, un autor que compta amb legions de seguidors al seu país i que pot ser premi Nobel en un futur. De fet, aquest llibre, considerat un clàssic modern de la literatura japonesa, és el primer que vaig devorar aquest estiu passat de les vuit o nou propostes que tenia sobre la meua tauleta de nit i que havia anat comprant al llarg de l’any.

La història? És una mescla entre La muntanya màgica de Thomas Mann i El vigilant del camp de sègol (al cap i a la fi, la producció dels escriptors és fruit del que han llegit i de les seues vivències personals, no? Una persona buida per dintre té ben poc a aportar-hi, no ho creieu?). El protagonista és en Watanabe, un adolescent universitari que cerca el seu jo i bascula entre dues dones: la tendra però desequilibrada Naoko, de la qual s’enamora bojament, i l’excitant Midori, la qual revolucionarà el seu estat d’ànim. De fons, una relació escadussera amb la Hatsumi, un sanatori (hi ha qui trobarà reminiscències de La muntanya màgica en aquest bocinet de la història), un ambient universitari molt mediocre i emocions fortes en una societat, la del sol naixent dels 60 i 70 abocada al consum ràpid, fins i tot en el sexe, enmig de la solitud vivencial. I tot, a ritme de The Beatles: de fet, el títol original de l’obra és el d’una cançó “Norwegian Word”.

Hi ha qui apunta que la novel·la té un to existencial sartrià. No us ho cregueu. L’existencialisme d’en Watanabe no és gens angoixant: simplement ell tracta de cercar-se, com hem fet o fem cadascú de nosaltres en aquesta vida, durant la seua crisi postadolescent. Els diàlegs són vius i frescos i, en definitiva, la història resta ben narrada i, segons el meu parer, ben travada també. Aquest és el vertader plaer que podeu obtenir-ne i, segons com o què, identificar-vos-hi.

I, si m’ho permeteu, un altra novel·la interessant, també de procedència nipona, que tampoc heu de deixar escapar és Serps i pírcings d’Hitomi Kanehara, la qual és una combinació explosiva de sexe, violència, compassió i solitud... i que qüestiona les normes socials japoneses.

En fi, ja teniu al vostre abast dues propostes de lectura per als pròxims mesos. I, com sempre, recordeu (… i si no hi reflexioneu) un aforisme del nostre assagista més universal, Joan Fuster: “Els llibres no supleixen la vida però la vida tampoc supleix els llibres”. Genial, no ho trobeu?

"Gnósei Seánton"...(conèixe´t a tu mateix)

2006-02-08T00:13:00.000+01:00

Una altra nit, asseguda davant de l´ordinador i de matinada...

Peró avui la nit és diferent, avui és més llarga que mai i avui volia escriure a L´Embolics.
Només hores em separen d´una sala de quiròfan i el meu cap no s´atura. Rondino en tot allò que he aprés durant el viatge que vaig emprendre ara fa un any.
Diuen que l´home és el reflex del seu viatge, perquè aquest és vida i la vida, memòria.
La vida és un viatge i nosaltres, personetes del espai i del temps, aprofitem l´experiència de la vida, la gaudim perquè només hi ha un sól viatge per a cadascun de nosaltres, tot i que hi hagi moltes maneres de viatjar i molts tipus de viatges. Amunt, avall, endins, cap enfora...en definitiva variacions que amaguen una única realitat: el viatge sempre és un viatge cap al desconegut per avançar en coneixement. Els paisatges no ens impedeix veure un món interior per a conèixen´s a nosaltres mateixos.
Calma per anar fent etapes i gaudir de cada moment. Acumulació d´experièncias, de pensaments i de sentiments. Petits detalls de la vida que sovint s´obliden i s´hi passa per damunt sense gaudir-ne. Petits plaers que quan ja no estan al nostre abast, aleshores és quan els trobem a faltar. Il.lusió, passió per les coses, per les persones...en definitiva, per la vida.

Ser agosarats.

Continuo asseguda a la meva cadira, són ja tres quarts d´una i encara rondino. Pot ser aquest Embolic d´avui sigui un petit homenatge a Kavafis, però tots, alguna vegada, ens sentim "ulisses" de la vida.

En fi...

GRÀCIES A : "Songbird", "Que tinguem sort", "Dancing in the Moonlight", "Lela", "Sweetest Goodbye", "More than words", "Chiquitita", "Para tocar el cielo", "Beija Flor", "Maitia Nun Zira?", "Breath In","Love Generation", "Día Lejano","Time won´t wait", "Samba de Benco", "Satisfy muy soul", "Rinôçérôse", "El Bosque", "Love Actually", "A walk to remember"...

A.... "ells", a "Taula", a "vosaltres", a "vosaltres dos"... i a ÍTACA.

Fins aviat...Bona nit i Bona sort. Eli.

Necesita Mejorar en Escucha Activa

2006-02-07T16:24:00.000+01:00

He estado dos horas en una de esas reuniones en las que te parece que tú eres la única persona que está entendiendo a uno y otro "bando" , pero entre ellos no se entienden ¡ y yo sin voz ! .
Una y otra vez cada representante de sendos bandos lanzaba su idea con una sonrisa aprendida en el último cursillo de "escucha activa y comunicación eficaz" .Pero no. NO debió aprender bien la técnica o quizás el adversario no ha hecho el cursillo...¡y yo sin voz!.
Me levanto al despacho contiguo cojo papel y boli y esbozo el esquema de lo que voy a decir ( economía de lenguaje, no puedo gastar muchas palabras).
Por fin,he conseguido intervenir,no es fácil cuando el volumen de voz al que llegas no lo oye ni el cuello de tu camisa.
Aunque intento exponer lo positivo de las dos intervenciones y buscar puntos comunes, no ha servido de nada...no se han entendido y yo...sin voz.

Mi calificación para sendos representantes es NM ( necesita mejorar) o como diríamos en la generación pre-LOGSE: Muy Deficiente.
En resumen: para comunicarse hay que querer escuchar, querer comprender, ponerse "en el lugar del otro" y a menudo sólo nos preocupamos de que nos entiendan a nosotros y no con mucha habilidad.
¿No pasa eso demasiado a menudo?

Necesitamos Mejorar en Escucha Activa y Comunicación Eficaz.

Una besadeta
Corina

Sin voz

2006-02-06T23:46:00.000+01:00

Difonia funcional hipertónica, este es el diagnóstico Corina.Si quieres recuperar la voz deberás pasar sin hablar de 20 a 30 días...Baja laboral y tratamiento foniátrico,-dijo muy serio el otorrinolaringólogo de la planta 5ª. Uff!
Entre nosotros no se si lo resistiré, lo de estar callada me refiero.
Menos mal que se que hablando aquí alguien me escucha y además no gasto mis maltrechas cuerdas vocales..
Gracias por escuchar...y ¡ preparaos porque es mi único canal de comunicación por una temporada!

Besos y abrazos
Corina