A veces no sabes porqué

A veces no importa si amaneció nublado o totalmente despejado, solo sabes que ansias aquel amanecer, ese que llena tu trocito de cielo de un suave tono rosado, ese trozo lleno con grandes nubes blancas, densas y móviles, esas que van dejando pasar entre los huecos frágiles rayos de sol.....

A veces no importa si pudiste ver o no el mar, si pudiste confirmar que su azul hoy se tornará intenso, brillante, resaltando las crestas blancas de las olas....

A veces no importa que no haya ocurrido nada trascendente, que el día se halla desarrollado con perfecta normalidad, con buenas disposiciones y agradables conversaciones......

A veces ni tan siquiera sabes porqué, tan solo deseas que acabe el día.... que oscurezca y....cuando nadie te ve, sentarte en el suelo apoya en cualquier pared de tu casa y dejar que las lagrimas laven el alma....

A veces no sabes porqué......

¿En serio crees que esto es lo que llaman síndrome premenstrual?

Un dubte no massa existencial

Les persones pacients tenen paciència perquè tenen fills o tenen fills perquè són pacients?

Nunca sabrás...

Hoy he llegado y ya no estás. Echo de menos cuando me esperabas, sabías a que hora llegaba y te mantenías cerca de la zona por donde aparecería. Me encantaba acercarme y verte a lo lejos….. sentía algo así como un respiro…. Sabía que las cosas serían más fáciles si tú estabas allí.

Recuerdo los primeros días, cómo te fuiste acercando a mí, cómo siempre estabas observándome de lejos, preparado por si necesitaba algo, recuerdo las noches, los largos ratos compartidos esperando solucionar esos problemas cotidianos. Poco a poco, sin yo darme cuenta fuiste acortando las distancias.

Recuerdo el primer piropo, nunca me habían dicho algo con tanta educación:” tienes un coche precioso, pero que menos para una mujer cómo tú” , me quedé parada, te sonreí, te mire a los ojos y te di las gracias.

Hiciste cortas las distancias y entraste en mi vida, en mi mundo…los días tenían otro sentido cuando tú me empujabas a ser fuerte… llegaba y mirandome de arriba a bajo me decías lo guapa que estaba, lo bien que me sentaba ese vestido o el color elegido. Después entraste en mi, sin molestar como todo lo que hacías o decías. Un día te acercaste y observando esa tristeza que a veces me atenaza, me dijiste que no podía andar así, que el mundo no se podía perder mi sonrisa, que tú confiabas en mí y sabías que iba a poder con ese día y con los siguientes. Lo nuestro se convirtió en un rito, mi llegada, tus miradas, mis sonrisas, tus palabras. Recordabas cuando iba al teatro, al cine, a un concierto y siempre preguntabas si me gustó, como lo pasé.

Recuerdo uno de esos días tristes, me dejaste una nota con tu número de móvil con la advertencia que para mi estaba disponible las 24 horas, y palabras textuales “ si alguien te molesta, cualquier tío, tu ex….. dímelo y yo me encargo”, no se que me hizo sentir más feliz si tus palabras o las risas compartidas.

Cuando me dijiste que te ibas, a buscar fortuna en otro país, cuando me contabas que tu vida no era esa, que era consecuencias de mala suerte, nunca pensé que te echaría de menos, no era consciente que me viciaste con esos empujones vitales de buena mañana, con esa pequeña adoración que me trasmitías.

Ahora que te echo de menos, ahora que ya no me espera en la madrugada el cálido aliento de tu vino de caja, ahora que tu barba rizada de años de intemperie y tu ropa de ningún color y de todos a un tiempo ya no me indica el lugar de aparcamiento, sé que es mejor que te marcharas….. ibas sumando puntos como hombre perfecto, lo nuestro iba a más, la situación propiciaba alguna toma de decisión….. y yo aparte de dejarme querer y darte las llaves para que aparcaras mi coche no estaba preparada para cambiar mi vida.

Bloc o Blog?

Sí, ja sé, és un canvi de terç, això que ara propose, però és que també em venia de gust parlar d'altres coses a l'embolics.

Fa temps vaig estudiar una mica com s'ho fan les llengües modernes per tal d'adaptar els neologismes. O siga, com s'integren a les llengües els conceptes nous - tecnològics o no - quan la denominació més estesa està escrita en una llengua estrangera. Nosaltres tenim el termcat per gestionar aquesta classe de problemes.

Us sona a xinés? Mireu, en general quasi tots i totes sabem què és això de software i hardware. Però sabíeu que en castellà es proposà programalia i circuitalia? I que en català s'ha de dir programari i maquinari? Això ens pot posar al davant de problemes en la vida diària.

Com a exemple, al meu negoci faig enginyeria de programari entre altres coses. Però em toca dir enginyeria de software perquè m'entenguen mínimament. Un client ja té els seus problemes quotidians, i ja em costa que entenguen el meu ventall de productes i serveis com per a obligar-los a estar al dia en terminologia.

En fi, a què ve tot aquest rotllo? Bé, via un fòrum d'emprenedors de la UOC al qual estic, m'ha arribat el bloc/blog de la Carme Pla, on entre altres coses ben interessants i que aplicaré aviat, tenia un enllaç a un document en què es parla sobre si és correcte dir blog o bloc, per a referir-se a això que fem per exemple amb l'embolics.

M'ha agradat molt, el punt de vista de Gabriel Bibiloni. Què en penseu?

Salut, personetes

Todo

Y nos pasamos la vida sabiendo que queremos encontrar, buscando en caras, en lugares, en sensaciones…..Hasta que un día cuando menos lo piensas, cuando crees que es casi imposible, que te equivocabas y que no existía…..lo encuentras. Y de repente la vida se llena de lo deseado, reconoces las caricias, el sentirte importante, y nos envuelve esa paz que atonta, la serenidad de sentirse querido. Y sin darnos cuenta bajamos la guardia creyendo que ya está todo conseguido, olvidamos que entre el todo y la nada dista un solo y pequeño paso que nos puede abocar al precipicio.

Por que cuando recibimos mucho nos olvidamos que el amor es cosa de dos….que inevitablemente siempre existe una balanza, ese maldito equilibrio entre lo que recibimos y lo que a veces nos olvidamos de dar.

Parlant de gravitació

Doncs mira, ho reconec, m'encanta la idea de llançar-me des de dalt de tot!

No, no és que m'haja tornat ara un suïcida, no, és més senzill que això. Parlant de viatges, m'he posat a revisar la llista de viatges que voldria fer, la de la columna de l'esquerra del meu bloc personal.

I he vist que ja se m'ha passat l'arrós, i no he tingut temps de veure Kandinsky a Londres, o siga que toca cercar nous objectius.

I res, que no m'ha costat massa trobar una primera opció ràpida. Serà que estic frívol o més aviat amb poques ganes de calfar-me el cap.

Doncs això, cultura i diversió al mateix lloc: tobogans a la Tate Modern de Londres. A veure si puc trobar el moment i el pressupost per acostar-me allà dalt.

Alquímia

'Now, here, you see, it takes all the running you can do, to keep in the same place. If you want to get somewhere else, you must run at least twice as fast as that!'

Through the Looking-Glass, and What Alice Found There
Lewis Carroll

Supose que aquestes paraules m'han marcat molt de temps. I de manera intuïtiva sempre acabava pensant que si mai et quedaves quiet, tot el meu univers cauria a terra de la mateixa forma que caurien els planetes sense força gravitatòria.

Aquest matí que hauria d'estar treballant enlloc d'estar escrivint, em recorde de xiquet. Assegut nu a la banyera de casa dels meus pares, l'omplia d'aigua una mica i obria el tap, fascinat amb la visió del remolí que es formava. De vegades intentava esborronar-ho tot amb les mans, per veure què passava.

I de la mateixa forma en què les masses humanes sempre acaben aplaudint de forma síncrona i sense necessitat de direcció, l'aigua tornava a l'espiral. Jo acabava fet una pansa i tremolós de tanta aigua. Però per entendre la vida, crec jo, s'ha de saber veure, mirar, i observar.

He passat temps fent que passaren coses. Agenda social plena, viatges, més viatges, més i més gent que passa per la teua vida. Com qui llança llenya al foc sense descans perquè l'angoixa la foscor. Fins que un bon dia, optes per deixar opció a què la incertesa entre a la teua vida en totes les formes possibles.

I sabeu? Hi ha molta bellesa en això que en diguem caos perquè senzillament no el podem entendre ni control·lar. I d'acord, de vegades fa por, t'endinses a la mar i t'aventures. I no hi ha més camí que el que marca la nostra barca quan va fent via.

Però com al ball de les cintes, puc sentir que la meua vida va entrellaçant-se de forma tant inexplicable a l'inici, com suau, bonica i complexa ara que es va veient el dibuix.

I trene la meua vida amb la d'altres amb la mateixa emoció de qui cuina un plat per primera vegada. Amb curiositat per fer-ho bé. Amb paciència i sense presses. Estimant el que fas.

Amb la il·lusió de compartir el que hauràs aprés.

Ausencias

Estos días te he recordado mas que nunca, te he echado de menos, me he cobijado en los recuerdos, los he desmenuzado……..he vuelto a dibujar tu rostro, las miles de arrugas que ya soportabas, esa dulzura mezclada con firmeza de tu mirada, tu cuerpo, tu ropa, tu olor, el pequeño moño con el que recogías tu pelo, nunca te dije cuanto me gustaba que me pidieras que te peinara; y tus manos….. Tus manos y tus abrazos es lo que mas he amado de ti, las carencias que mas duelen. Yo nunca te dije pero era feliz cuando en todas las comidas de familia te sentabas a mi lado, nunca te dije que me sentía orgullosa cuando te equivocabas y me llamabas como a mi madre, nunca te dije que me gustaban los paseos que me dabas por el pueblo para que me vieran, aunque yo me moría de vergüenza. Y recuerdo tus miedos, tus cabezonerías, recuerdo cuando los tíos te escondían mis “malas noticias” y yo siempre te las contaba……por que lo necesitaba, amaba que siempre me dijeras lo mismo……… que fuera fuerte y que intentara siempre ser feliz. Te juro abuela que no he cejado en el empeño. Y después de tantos años echo de menos cojerme a tu mano, como cuando era niña y sacaba la mano de la cama para buscar la tuya, igual que la noche que me pediste que durmiera contigo después de enterrar al abuelo. Nunca te dije... nunca te dije…… pero tú más que nadie sabes. Y mañana sacaré tus fotos para que mis estrellas, aunque no te conocieron, nunca te olviden, y reiré con ellas al contar tus cosas, aunque a veces busque el rincón mas oscuro para llorar y sentir lo que realmente es la ausencia.

Se lo debía, esto y mucho más…… es a la única persona que le debo todo, que le debo ser como soy. Cosas curiosas…. mi abuela se llamaba Felicidad.

¿ Bailas?

A veces te pienso….. te pienso a mi espalda y tu imagen cobra presencia. Yo habito en cualquier estancia, ensimismada en alguna actividad cotidiana, tal vez la cena de las estrellas, perdida en mil ideas, situaciones, conversaciones que han colmado el día.. Pero sé que estas, y respiro despacio, detengo los pensamientos y mis sentidos sondean tu espacio para llenarme de ti. Repites el mismo gesto realizado hace meses en otro escenario, acercas tus labios a mi nuca y dejas prendido un beso, mi piel se estremece igual que aquel día, dejando huecos en el alma…… Giro mi cuerpo y te sonrío, mientras me enredas en tus brazos y me susurras que baile contigo…… no suena música, nunca ha sonado música, no existe mejor baile que el creado por nosotros, ese en el que te abandonas, ese en el que se pierde la consciencia de uno mismo y no se sabe por donde están los límites de cada ser. Y abandono mi alma y mi mente para perderme en ti, en tus brazos.

Y siempre me sorprendo enredada en las continuas contradicciones, esas que me hacen andar, ese deseo constante de quererlas alcanzar……¿ es posible amarrar mi independencia a tu presencia ?. ¡Qué más da! Sólo quiero que dentro unos 30 años me lo vuelvas a preguntar.

Vesprada de diumenge

Recorde que quan jo tenia uns 10 anys, em vaig ficar al cap una idea una mica atípica. Volia ser conscient del moment en què començava a dormir.

Ho intentava. Un dia. I un altre. Però mai no ho aconseguia. I em despertava al matí següent, decebut i enfadat amb mi mateix.

Enfadat per haver-me rendit al plaer de dormir, de somiar. Ara ho veig, que em preocupava més control.lar que no bategar.

Però de vegades, la sort em somreia. I em despertava abans d'hora. I sabies que et podies adormir una mica més.

I aquest moment era fantàstic. La consciència et permetia adonar-te'n del moment que estaves a punt de viure.

I t'abandonaves al plaer, somreies i et deixaves anar.

Ara ja sé què no és possible saber quan t'adormiràs. I és la meua forma de ser, encara cerque el control a uns quants aspectes de la meua vida.

Però també sé, per experiència, que em queda molt per somiar i bategar. I he aprés a somriure i a fluir més. A viure.

Aquesta vesprada de diumenge, tinc la sensació d'haver-me despertat. Estava somiant. Somreia. I encara em queda. Tornaré a dormir.

Recolzat al teu pit, escolte el teu batec. I què voleu que us diga..

Sóc feliç.

Mario ha perdut la seua companya

Hola,

us recomane i molt la lectura d'aquesta entrevista que li han fet a Mario Benedetti a El País Semanal. Com tot el que és relacionat amb aquest poeta i la seua obra, m'ha enganxat.

I m'ha fet pensar, perquè sembla que ha perdut la seua parella de sempre, Luz, després de seixanta anys junts. Seixanta!! No vull ni pensar què pot significar això.

En fi, d'aquestes coses que et poses a llegir-les i perds la noció del temps. Ara són vora les dues de la matinada. Serà millor que tanque aquest cap de setmana tan intens, i me'n vaja a dormir.

Bona nit, personetes,
Hèctor

Vidas grises, vidas de irisadas...

Ayer pude ver una vida gris
de una persona vestida de gris,
en un zulo gris.

Ayer pude ver y sentir
una persona prisonera
de su propia vida.

Ayer vi una persona en una pecera,
absorta, iluminada por una pantalla de televisión.
Ausente, ida, como queriendo volar fuera de allí.

Los ojos irritados,
la piel blanca,
la postura corvada.

Ayer vi un hombre respirando humo,
iluminado por tubos fluorescentes
bajo tierra, en aislamiento.

Ayer al pagar el ticket del aparcamieto
pense:
-pero qué afortunada soy !
y qué diferentes son las vidas grises de las vidas irisadas.

Y salí rápido de allí,
con la ventanilla bajada,
con el sol en la cara,
la música alta, la sonrisa en la cara...

Corina

Setembre i el fado

La càmera connectada després d'un estiu tan intens com complicat, i per no molestar els veins - que sí, que de vegades sí que els tinc en compte - m'he posat els auriculars. Sona Joana Amendoeira i de cop i volta, me n'adone que ja és setembre.

De vegades hi pense. És venir setembre i Portugal em ve al cap. No és el que he viscut o compartit allà, que ja forma part de la meua vida. És Portugal en si mateix. M'hi enyore.

És sentir les seues músiques, i comence a olorar el seu café. Uma bica por favor. M'hi imagine passejant pels carrers de Porto, vorejant o Douro, amb les barques de càrrega varades.

O assegut a les places d'Aveiro, on la llum era tan blanca que em semblava estar a una illa grega. On vaig escoltar Joana per primera vegada.

M'agrada veure't per la càmera, encara que m'augmenta les ganes de veure't, d'olorar-te, de somriure't i de.. per què no? assaborir-te i gaudir-te tant com en sóc capaç.

Fas i desfàs. Llegeixes els escrits de la meua gent. I la meua gent et llegeix a tu. Gelat de xocolata de totes les marques que hi ha al mercat.

Al Castelho de São Jorge, mirant com comença lentament la tardor. Les sopes, delicioses i que confortaven molt més que no l'estòmac. El bacalhau à bràs que es desfeia a la boca entre les converses sorolloses dels lisboetes.

El fado, ara, no em genera saudade. Supose que el temps m'ha portat alguna cosa més que deutes i canes, i em produeix serenitat saber que un dia qualsevol, ens podem permetre el luxe de dormir junts. Pel plaer de saber-nos just a la vora.

Lisboa. Porto. Aveiro.

Illeta dels Banyets.

Parlem i parlem. Com qui no vol la cosa. Poc a poc. Vi dolç amb patés. Mentre caminem, mentre mirem de resoldre el dia a dia.

Mentre riguem i cuinem els dos alhora. Soja. Fenoll. Peix. Poma.

Et mire per la càmera.

I ves per on, tu m'estaves mirant mentre t'escrivia això.

Compartiendo

Con-tigo un paseo por la playa...entre lusco y fusco,
partiendo la serenidad, el llenar los ojos de mar,
con-tigo largas noches de charlas,
partiendo los sueños, tejiendo brocados en terciopelo,
con-tigo llenando espacios irreales,
partiendo la seguridad de enredarme en tu cuerpo,
con-tigo las ganas de abrazos,
partiendo momentos mágicos de baile sin música,
con-tigo perderse en la noche,
partiendo el humo de un cigarro, las uñas mordidas,
con-tigo la risa contagiada,
partiendo las ganas de llenar el alma de perpetuas sonrisas,
con-tigo los viajes soñados, los realizados,
partiendo los caminos encontrados, las rutas trazadas,
con-tigo la lluvia de otoño,
partiendo las suaves caricias, el brillo del deseo, la ternura de besos,
con-tigo las horas de vuelo,
partiendo la larga espera del ansíado regreso.

Compartiendo, sólo porque te quiero.

Parlant clar

Hola!

Doncs no res, una setmana més, una setmana menys :) ja m'enteneu els qui feu vida amb mi d'una o altra forma. L'angoixa que creix, però també l'alegria.

Després d'haver gaudit -i molt, tot i que sense connotacions lúbriques - d'un dinar i posterior cafenet/copeta amb un amic de l'època de la universitat, ara he pujat a l'estudi a veure els correus, i m'he posat a repassar els blocs dels amics i coneguts.

Fa una llum fantàstica, a veure si m'eixen bé les coses i puc gaudir d'això fins l'estiu vinent, ni que siga.

Sabeu? m'ha fet gràcia que blocs tan diferents com l'anarres i el diari vermell parlen de relacions pares-fills. Òbviament, des d'enfocaments diametralment diferents. Potser els dos de forma tangencial, sí, però m'han fet pensar.

Al matí he llegit l'anarres i el seu Mama qui són els reis mags. Divertidíssim. I m'ha fet pensar en un escrit que vaig fer fa temps sobre el google i l'empremta que deixem a l'hiperespai.

Ara, mentre el sol deixava de calfar, jo vaig agafant temperatura corporal. Entre altres coses, pensant en besades intenses, en escales, i en les coses que veig al diari vermell. Ara per exemple, sobre el sexe i els pares.

Amb sinceritat, tinc els meus dubtes de si tindria aquesta classe de converses amb els meus pares. I no perquè no tinga una relació molt fantàstica i oberta amb ells. Sinó perquè tinc la meua vida privada. I igual que no els conte coses meues d'altres temes, no veig necessitat de contar-los les meues pràctiques sexuals.

Però sí, m'ha fet pensar l'escrit. Si mai tinc fills, com em comunicaré amb ells sobre aquests temes? En fi, plegue, perquè ara em toca preparar un sopar i encara no he comprat res. El dia que jo siga previssor, no seré jo!!

Besadetes, i bon cap de setmana, personetes :)

Dos raspalls de dents al mateix pot

No deixe de pensar en què m'agrada veure't per ma casa. Fent la teua i sense preocupar-te per què en pensaré.

Ahir et vaig sentir inquieta, intranquil.la amb les coses que t'envolten, fent-me confident del teu present. Afegint una dimensió més a la meua visió sobre tu.

I per sobre de totes les inconveniències, saps? et veig a tu. Tu potser no ho saps, però deixes una empremta suau al teu darrere.

No deixe de pensar en què m'agrada veure't per ma casa. I veure la teua cara adormida al meu costat, quan el matí ens troba junts, tranquils, al mateix llit.

A sobre dels llençols. Sota el mateix cel. En una vida que no acabem d'entendre, però que compartim de tant en tant.

Sí, en tot això pensava mentre et mirava adormida. Al meu llit. Ara has obert un ull, i m'has dedicat un somriure.

Potser encara estaves somiant. Però has il.luminat el dia. Tu potser no ho saps, però deixes una empremta suau al teu darrere..

Viajes.

Amo los viajes, siempre, desde pequeña…. No es que realizara grandes viajes con la familia, pero los desplazamientos de fin de semana se convertían en una gran aventura. Recuerdo la sensación de mi nariz pegada al frío cristal del coche de mi padre, nunca pregunté el típico ¿cuando llegamos? , creo que en aquel entonces sabía que la verdadera importancia de los viajes no está sólo en el destino, también en el trayecto.

Amo la sensación de pensar los viajes, de idearlos, elegir el destino, el trayecto a realizar, los medios de transporte que puedo utilizar. Entonces cuando las decisiones imprescindibles están tomadas paso a impregnarme de él, me gusta buscar información sobre los sitios, no toda, sólo la suficiente para plasmar algunas imágenes….. amo el descubrimiento, encontrar cosas, sitios, imágenes que no esperaba……

A partir de aquí me recreo en él, pienso el tiempo que hará, las cosas que me debería llevar….. las repaso mil y una vez, existe la lista completa en mi mente pero hasta el último día no ocuparan el hueco correspondiente en la maleta…..Y cada día que pasa siento mas mariposas en el estomago y en mi cara existe la misma expresión infantil de cuando se acercaba el día de Reyes.

Amo los viajes, el descubrimiento, poseer nuevos lugares, nuevas luces, impregnar mi alma de nuevas sensaciones, recrear la mirada en un nuevo mar, un nuevo verde……grabar nuevos sonidos, llenar los pulmones con nuevo aire, descifrar nuevos olores que asociare a lugares determinados, a imágenes concretas. Y me lleno de conversaciones, de miradas, de risas… ahora sé que los viajes son una de las pocas cosas que no me importa compartir con desconocidos, tal vez porque les quito la etiqueta a la primera sonrisa.

Amo los viajes porque cuando regreso siempre traigo mas cosas de las que llevé…… y la caja de los buenos recuerdos queda igual que mi alma… desbordada.

Saunited Nations

Després d'un dia de suposades vacances que de fet acabà sent de feina en projectes propis, ahir me'n vaig anar al gimnàs amb una amiga.

Primer vam estar estirant, i després fent una mica de càrdio a sobre de la cinta, o com jo dic, fent el hamster, que és d'allò que em recorde cada vegada que veig tota la gent corrent mentre mira els monitors de televisió.

Nota al marge: per què li diuen càrdio a això, si tot el que es fa al gimnàs - llevat d'estar a la cafeteria fent-se una tapeta - et mou el cor?

Bé, el cas és que de fer de rossegador, vam anar a la zona d'aigües, on vam estar nadant a la piscina, i després jacuzzi, bany turc i per fi, la sauna.

La sauna, que jo vaig descobrir com a pràctica regular quan estava a Londres és, com allà dalt, el racó més internacional del gimnàs. Potser serà que és el lloc més calmat i on la gent pot parlar, però el cert és que és allà on te n'adones de què les coses estan canviant a la nostra societat perplexa.

Vull dir amb això, que la proporció de nacionals és molt més reduïda ací a la sauna que no a la sala de musculació, on es veu una gran densitat de població clembuterolada. No sé, supose que ací encara la sauna no es valora tant com al nord d'Europa. Qüestió de temps. En fi, tornem a la sauna d'ahir.

A banda de la meua amiga i de mi, hi havia quatre xiques més, i quatre xics. La gent començà a parlar. Primer dos xics creuaren alguna cosa rapideta en francés, i es passaren a l'àrab. Després, tres de les xiques es posaren a xerrar en alemany, i aviat un dels xics que parlaven àrab s'hi sumà a l'alemany, perquè havia viscut a Berlin i Hamburg.

La sensació de Torre de Baber era estimulant, i vaig acabar parlant en anglés amb una de les dones alemanyes, que també parlava castellà, de fet. Resultava que els xics que parlaven en àrab eren algerians, i comentava la dona que havien estat ensenyats en cinc idiomes a escola. Fascinant.

La dona, que vivia a Busot per qüestions de feina del seu home, havia estat parlant animadament com a deu minuts amb els algerians. Del cost de la vida, de les diferències entre viure ací o a Alemanya, i de trobar un bon lloc de menjar italià ací. Coincidirem tots en el Da Riccardo d'El Campello, per cert.

Enganxàrem eixa conversa en anglés, i la dona estava meravellada pel clima - com no. Semblava encantada del nivell de vida que es podia permetre ací, desdejunant com marquesos al jardí cada dia, i passàrem a parlar de l'Alemanya reunificada i de l'error monumental que segons ella, havia estat la forma de fer la unió amb l'antiga RDA.

Debatíem si no haguera estat millor alguna aproximació més gradual, és a dir, no tan onerosa per ells, els occidentals - que de fet s'haguera estimat més l'aproximació liberal d'obrim fronteres i que el mercat faça.

I d'ací vam derivar al procés actual d'ampliació d'Europa, i de com havia estat diferent per segons quins països, com ara Romania. Ella deia alarmada que s'havia de parar això d'alguna manera. Vaig traure el tema de Turquia picant a les portes, i obrí ella els ulls com a plats: no em diràs que estàs a favor de què hi entren?

Jo li matissava que d'acord, seria un procés complicat, pel pes demogràfic específic d'aquest país, però que tot era parlar-ho. Aleshores ella, ja més en confiança, em digué que m'havia d'adonar que el problema era que eren musulmans, que vivien d'una forma totalment diferent a la nostra.

Acabáramos, vaig pensar jo. Ja havíem arribat als llocs comuns. Va ser igual que li diguera que jo havia conviscut amb musulmans a Londres i que cap problema, perquè ella em digué i ja veus què ha passat ara, en referència als atemptats salafistes. Li feia igual el que jo li deia, de problemes socials, d'integració versus assimilació, etc. Moro malo, i prou, era el seu punt de vista.

No sé si va ser el contrast pornogràfic que vaig veure entre la seua amable conversa amb els algerians abans i ara, que ja havien deixat la sauna, o que vaig veure que no hi havia molt més debat, o que la meua amiga m'esperava fora a la piscina.

Potser va ser la xafogor pròpia de la sauna. Però em vaig acomiadar educadament, i vaig eixir d'allà, una mica saturat. Dutxeta freda i a la piscina, on vaig anar i tornar deu vegades mentres rumiava la conversa.

A fora, per cert, vaig veure com l'alemanya continuà la seua plàcida existència europea i exclusiva.. tot entrant al bany turc. Irònic, no?

Família de fet

Fa una estona pensava que hui el meu km 0 semblava extret d'una escena a mida del Sorolla.

Dos xiquets d'uns huit o nou anys jugaven nus a l'aigua, llançant-se pilotes d'arena entre els retrets de les turistes mesetàries, que ja entrades a la cinquantena passejaven els collars per la vora de la plajta.

Hormonats que amaguen estòmac quan oloren els grups de dones joves, famílies que donen el berenar als menuts, iaios que s'arruguen a sota del sol, i el sorollet dels que mengen pipes.

Música africana, rítmica, percutint l'horitzó des del xiringuito. Els parapents volant al seu món, i les grues amb la bogeria de rajola i ciment, amenaçant de destruir-lo.

Poc a poc, la gent tanca els parasols, buida el gel de les neveres, s'espolsa inútilment l'arena dels peus, i comença el pelegrinatge cap a casa.

Al Carabassí queden els de sempre, la família de fet que ja porta anys trobant-se ací. Les parelles i els solitaris. Els tranquils i els inquiets. Els que escriuen, els que llegeixen i els que simplement, miren.

També els que es resisteixen a abandonar la barra del xiringuito. Els estrangers que desperten de la becadeta i descobreixen que aviat canviaran de pell, rojos com les gambes.

A les dunes, els solitaris cerquen deixar de ser-ho per una estona càlida, i a prop meu, una parella que destil·la calor i que espera, tensa i excitada, a què la nit els porte la intimitat, i amb ella, la passió ara continguda.

De fons, i acompanyant-nos en tot moment, la mar, que ho envolta tot amb la remor d'una onada nova. No sé on em portarà la vida, però si d'algun lloc sóc en aquest món, es d'ací.

Cuando eres pequeño el tiempo es interminable...

Cuando eres pequeño el tiempo es interminable, ni siquiera sabes medirlo, cuantificarlo, sólo sabes que hace un montón que vinieron los Reyes y que en un segundo te han debido decir así como cincuenta veces que recojas la habitación…

Pero conforme creces...es como si llevaras al lado un cronómetro. “Ajustar tiempo” podría decir el aparato: "por favor indique su edad.... De acuerdo, ha indicado 15 años, por tanto la unidad de medida será 1—10" Es decir lo que es un minuto, a ti se te convierten en 10 sobre todo si es para una clase de la mañana en el instituto, lo que tarda en llamar tu último amor platónico o lo que para ti es una llamada de teléfono comparada con lo que lo es para tu padre…

En fin, así es el tiempo en la adolescencia…

Más tarde alrededor de los 20 -25 los ajustes de tu reloj interno vuelven a cambiar. “dijo usted 25 años…luego su ajuste temporal se ha realizado en 1—20 1---0’5 dependiendo de la “customización “ que realice…
Es muy sencillo: Si has empezado a trabajar en aquellos tediosos empleos que una consigue a esta edad,-léase tienda de moda, comercial de venta de libros, comercial de seguros, cuidadora de niños-, el tiempo se convierte en 1----20 ¡se hace eteeeeeeeeeeeeeerno!. Sin embargo cuando una se va de marcha -aún a pesar de las broncas matutinas con los padres-, o encuentra pareja y decide buscar un rincón oscuro, el tiempo es muy, muuuuuuuuuuuuy corto ,-aunque ahora pienso que en esas circunstancias también lo es ahora-.¿no?

Y llega la treintena…esa adorada década de la edad de una en la que cree estar en la plenitud de la vida porque dice que se conserva aún de muy buen ver y además tiene el valor de la experiencia ¡ja¡ .
En esta adorada edad mía ..el tiempo es como todo …relativo: Relativo a los hijos que tengas, al tiempo que trabajas, al dinero que tengas para pagar a la mujer de la limpieza, el gas natural , el gimnasio,la peluqueria, ¡ah¡ y quedarte aún para una canguro que esté con tus hijos mientras tú sigues gastando pasta disfrutando de tu “tiempo libre", salidas con la familia al completo y escapadas con tu pareja.
Es decir a partir de los 30 , el tiempo se convierte en otra unidad: la unidad de tiempo es el euro…

Pero no sólo eso…es posible que nuestro referido cronómetro que se “customiza” con la edad dijera:” ha llegado usted a los 35 años, le comunicamos que su saldo es inferior a …”
Y eso continuamente ,…porque ya te levantas con saldo negativo de tiempo..has dormido menos de lo que quisieras, aún así haces tarde para salir de casa, te falta tiempo para llegar al trabajo a la hora, tiempo para acabar el trabajo, falta tiempo para comer, descansar de la comida …el tiempo pasa extremadamente deprisa: "pero, ¿otra vez es el cumpleaños de tu madre?..’ o quizás te pase por la calle: “¡vaya sí que hace tiempo que no te veía! ,- dices a un amigo por la calle..porque la última vez que nos vimos fueeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee, mmmmmmm…
-él último curso de carrera.- dice el otro
- ¡ostras! Pero si fue, en el 90 yyyyyy..no, en el 80 y….

Y es que yo digo…será cierto que la del tiempo es una medida universal... porque está claro que no pasa igual de rápido en casa de tu suegra que en la playas del Caribe…y está igualmente claro que el tiempo no mide igual cuando tienes 15 años , que cuando tienes 35 … ésta debe ser una estrategia más para controlarnos a todos; voy a interesarme más por la teoría de la conspiración.


En fin , y toda esta reflexión porque estando cercano el cumpleaños de mi querido César, le pregunto… qué te gustaría para tu cumpleaños?


Él sonríe y dice:- lo que quisiera no me lo puedes regalar...
-Tú, prueba,- le digo yo, pensando en algo subido de tono…
Tiempo, tiempo y tiempo.-responde
¡Vaya!…no, aún no lo venden..bueno sí…pero no lo puedo pagar César, lo siento.

Será que el tiempo, como dice mi madre, te falta toda la vida hasta que te jubilas, y que entonces te sobra más del que quisieras…y no será que la vida está hecha al revés? digo yo.

Yo pienso como mi madre…dios, si existe, no lo ha hecho todo bien, dice ella, por que si lo hubiera pensado hay cosas que deberían estar hechas de otra manera.


César…toda mi vida será poco tiempo para estar contigo.