Els meus nebots

Hola,

hui de bon matí, he dut el meu nebot Jordi a l'escola, perquè mon pare, que és qui normalment el porta, estava malalt. Cotxe amunt, cotxe avall, i he arribat a casa de ma germana, on Jordi m'esperava -Quién ez?- i m'ha obert la porta.

Estava emocionat per la novetat, el tío Hèctor el portava a l'escola. I estava carinyós, i tot era voler-me besar. L'han repentinat, colònia, posat la seua jaqueteta roja, i au. Cap a l'escola. Ma mare, ma germana Ana, Jordi, i jo.

Jordi riguent-se de mi perquè no seguia la litúrgia habitual de mon pare. És increïble, la quantitat de detalls que recorda el xiquet. Li criden l'atenció les coses mecàniques, i el seu domini de lèxic em deixa parat. Encara no té tres anys, i ja diferencia més classes de camions que jo reconeixeré en ma vida.

Pel camí ha identificat un compresor, i també una subestación eléctrica para dar luz a las casas. Em fascina assistir a la creació de la seua intel·ligència. S'ha fet gran, i encara li queda. I sóc algú per ell.

L'he deixat a l'escola, i tot cofoi m'ha entrat a la seua classe, exhibint-me davant la seua senyoreta i els amics de classe com si fóra una espècie de trofeu. Desenes d'ulls mirant-me encuriosits.. quina sensació més agradable.

De tornada, amb ma germana al costat, que està de 35 setmanes, li he posat la mà a la seua panxa, ja enorme. I el meu nebot, el segon, s'ha mogut. L'he sentit. Viu..

Sóc molt feliç. I estic amb els meus, compartint-ho tot.

Vaig triar bé. Amb la teua ajuda, que tant m'escoltares, wometa. Gràcies per ajudar-me a valorar el que deia, i per fer-me veure les coses amb nitidesa. No em pense oblidar de tot això.

Salutacions, personetes,
Hèctor