No sabria com explicar-ho

Hui he caminat per un carrer cèntric, i m'he entretingut comptant amb quanta gent m'he creuat. En total, vint-i-set persones. Anònimes. Gent gran, gent jove. Turistes o aborígens. I normalment, no els fem ni cas. Indiferència quan passen per la nostra vora.

Però de vegades ho pensem. Fem com una mena de pausa, i ens adonem del fet que no són un número.

Cadascuna d'aquestes persones tenen una història pròpia. Com nosaltres. Les seues decepcions, les seues alegries, problemes, inquietuds, il·lusions. Els seus amics, la seua gent, les seues persones especials i també les que tenen una facilitat innata per irritar-les.

De vegades anem massa ràpid. Com el conill d'Alícia. Arribe tard, arribe tard!! I els embolicats ho sabem. Les embolicades també. Tenim tendència a complicar-nos la vida. Fins a tal punt que quan ens creuem amb persones de vida aparentment senzilla, tenim tendència a pensar que són simples. O pitjor encara, ximplets. Depén del dia.

Però ai! de vegades també, tenim la humiltat de superar els nostres prejudicis i no fem com què, sinó que de veres, ens escoltem aquestes persones. I descobrim que ens miren amb un somriure comprensiu. Sense cap rancúnia per haver vist tantes vegades la indiferència als nostres ulls.

Amb la serenitat que dóna el saber que entenen la vida com és, et miren amb la mateixa tendresa que mirem nosaltres un xiquet incapaç de resoldre un trencaclosques de 8 peces. I és aleshores, què et veuen receptiu, que comencen a parlar amb tu.

I de sobte, et diuen quatre paraules i et tornen el trencaclosques resolt. I és llavors quan te n'adones de quanta gent normal va pel carrer amb poques idees però molt clares. Les claus. I amb això, fan vida, i no els cal més.

A nosaltres ens costarà més veure el que tenim al davant. Perquè tenim tanta informació, tanta ansietat per conèixer, que pensem massa, i vivim poc.

Feu-vos el favor. Parleu amb un desconegut hui. Un iaio assegut a un banc. Una dona a la cua de la parada de la fruita. Un home que espera l'autobús. Ni que siga un minut. Potser no canviarà la vostra vida.

Potser..

Salutacions, personetes,
Hèctor