Tokyo

Saps?

Hi ha qui pensa que tot és el mateix. Veure, mirar, observar. Hi ha qui necessitarà tota la vida per esbrinar la diferència. Hi ha qui ni pararà esment a destriar-la. Hi ha qui pensa que només observar té valor.

Però per sort, hi ha també qui, gaudeix de sensibilitat per apreciar que tot té la seua importància. Que veure és necessari. Que mirar és important. Que observar és clau. Sense presses. Tu m'has recordat que la vida va d'això.

I és cert, anem ràpids. Sovint massa i tot. I la teoria la coneguem. Però de vegades necessites que algú et plante a la cara la frescura d'una visió nova. Que de senzilla et deixa sense paraules. Que de completa et fa somriure per dins. Que d'alegre et fa escriure coses. Que convida a compartir.

Onze del dotze. I la joia d'adonar-te'n que has trobat algú especial. Algú que ben endins, saps que d'alguna forma, i sense proposar-ho, marca un punt d'inflexió a la teua vida recent. Com un vent càlid que et sorpren en girar la cantonada. Quan l'hivern t'envolta, i de sobte.. la primavera.

Potser el problema és, com m'has dit en alguna ocasió, que els meus ulls veuen massa coses. Potser tens raó. O potser la qüestió és que és impossible que tu passes per la vora d'algú sense generar-li ni que siga una mínima curiositat.

He triat una suite de J.S. Bach per escriure't això. Cello de la mà de Rostropovich. I es queda curta, al costat de tu. Potser una altra xicoteta decepció, com tantes t'hauré generat de vegades. Sóc com sóc, potser no com tu voldries. Però va com va, i per mi això res no canvia.

Onze del dotze. De vesprada et vaig veure per primera vegada. D'aleshores ençà, t'he pogut veure, t'he pogut mirar. T'he observat amb devoció. Cafés, caminant junts, riguent i plorant junts. Compartint.

I és com la sensació d'haver trobat una veta bona. Que saps que no acaba. I que quan creus que te l'has acabada, veus que encara li queda per molt. Espere que per una vida.

M'agrada tenir-te per la meua vida. I molt. De vegades em generes vertígen però m'encanta. Tens matissos que ni sabia que existien. I quasi puc recordar un per un cadascun dels moments que hem compartit junts. Que per definició, i perquè estàs tu, han estat de qualitat.

Onze del dotze. Quatre mesos ja. Que semblen poca cosa, però que a mi m'han abraçat d'una forma tal que ara ja sé que et vull per la meua vida. Que t'aprecie, que et vull, i que t'estime com tu ja saps, amiga meua. Perquè t'he vist. Perquè t'he mirat.

I perquè observar una rialla teua és suficient com per saber que la vida té sentit.

Una besadeta, joveneta,

El teu nou amic,
Hèctor

P.D. Alacant, Tokyo, Barcelona. Va des d'ací una fita pel calendari. Tots tres, al japonés del Raval. Brindant per haver-nos trobat. Brindant pel camí que ens queda. Perquè tot està per fer... i tot és possible.