dissabte, d’abril 29, 2006

In some place.


A veces sin saber como, tal vez de la forma más inesperada, aparece. Sin darte cuenta se sienta a tu lado en una larga noche de primavera. Sabes que le conoces, que podrías pasar el resto de la noche sentada hablando y escuchando. Cuenta que llegó por que busca, por que le sigue buscando a Ella…… y cuenta la ganas de vivir, de cumplir sueños, de alcanzar lo mas deseado, lo cotidiano: decir buenas noches y buenos días, quitar el lazo del delantal en la cocina, enredar las miradas y los abrazos, sentir la complicidad, el apoyo, la admiración, el deseo….
Después de intensas horas en las que la ternura se mezcla con la música, con los colores, te pide que cierres los ojos y que transformes en palabras lo que sientes……y cierras los ojos, y sientes… tanto que las palabras se ahogan en tu garganta, tal vez deberías quedarte así con los ojos cerrados, solo sintiendo… pero dices que alguien, un desconocido al que tienes la extraña sensación de conocer, ha entrado en tu vida y ha puesto tu alma en puntillas, que provoca la ternura, las ganas de perderte en sus brazos….. eres tú a quien echo de menos.

Sabes que has tejido el sueño más bonito que pueden desear dos desconocidos, y que indudablemente empieza a transformase en realidad.

Cómo no saber……, cómo no haber sabido que existías, que estabas ahí…in some place.

Bon profit

Horror. Se avecina el verano. El gimnasio se ha llenado de atacados que intentan eliminar en un tiempo récord esas lorzas disimuladas bajo capas de ropa. Histeria colectiva. El pánico se apodera de las masas. La operación bikini ya está en marcha (para quien se lo ponga ;-)

El bombardeo publicitario al que estamos diariamente sometidos es para volverse loco. Dietas alcachoferas milagrosas, parches reductores, autobronceadores, cremas anticelulíticas anunciadas por espectaculares mujeres con espectaculares cuerpos (que digo yo, para qué se las ponen si están tan estupendas)...y un sinfín de productos que nos recuerda que ha llegado la época del destape, propia de una película de finales de los 70’s.

A todos nos gusta vernos bien, indudablemente. Para muchas personas, entre las que me incluyo yo misma es, sobre todo, por una cuestión de salud y bienestar. Llegar a viejita en condiciones aceptables es una carrera de fondo. Sin embargo, éste no es, ni mucho menos, el único motivo por el cual decidimos adoptar unos hábitos de vida saludables. El deseo de gustar y gustarnos subyace de manera innegable, y nos envuelve a todos sin excepción, pero... ¿qué es lo que nos atrae de las otras personas? ¿Qué es lo que nos hace rechazar profundamente a unas y perder el sentido por otras?

Vivimos en una sociedad en la que impera la superficialidad, en una sociedad donde la demanda de tabletas de chocolate y pechos generosos es interminable. Es cierto que el físico juega un papel primordial a la hora de que una persona capte tu atención...pero no siempre es decisivo. La química tiene su papel en estas cosas.

Un cruce fortuito de miradas en el momento preciso y el lugar adecuado y... zas! saltan las chispas, inesperadamente. Un sabor, un aroma...puede engancharnos a alguien de manera irracional, insospechadamente. Un gesto, una palabra, una sonrisa en un momento determinado....puede accionar repentinamente ese click que nos deja descolocados en un segundo, sin saber muy bien cómo y por qué ha sucedido...pura química.

Obviamente, estos factores físicos y químicos son sólo el punto de partida a la hora de relacionarte, siempre y cuando tu dieta social no se limite al fast food. Si, por el contrario, eres algo sibarita, te gusta cocinar a fuego lento y descubrir todos los matices que un buen plato te puede ofrecer, ponte el delantal, abre una botella de tu mejor vino, un par de velas... y a disfrutar. Bon profit.

divendres, d’abril 28, 2006

Diálogo con el espejo

Todos los días, cada mañana , me paro ante el espejo, me miro fijamente queriendo descubrir no sé que cosa...al principio tan solo silencio, algunos gestos y luego: ¿Cómo me veo?
Creo que la respuesta está en mi...pero ¿cómo puedo responderme, viendome en el espejo cómo esperando a que él me dé la respuesta?
Necesito que me diga cómo me veo, porque si no, no sabré si estoy bien o estoy mal. Angustia, inseguridad...El espejo solo intenta reflejar lo que yo alcanzo a apreciar de mi misma o lo que creo que ven en mi los demás. Es tan difícil el que yo pueda decirme cómo estoy.¿ Que pasa si no les gusto a los otros? ¿Que voy a hacer si no me aceptan por la manera como me visto, me peino, el color de mis ojos, mi sonrisa, mis expresiones, como camino o como me siento?
Entonces no deseas saber cómo te ves, sino cómo te ven los demás...veo que de eso depende el que te sientas bien o mal...¿Será?...no lo creo.
Quizás porque vivimos más pendientes de descubrir cómo nos ven los demás; tu autoestima depende de su aprobación y de que ellos logren aceptarte cómo eres, o logres acomodarte y ser como ellos quieren que seas...Las personas viven en un mundo de apariencias, donde nadie se siente satisfecho con lo que es ni con lo que tiene, buscan seguir una moda que no a todos acomoda, pelean con el espejo, porque tienen miedo de ver el concepto que de sí mismo han construido por las opiniones del mundo que no logra ver más allá...
Así como los ojos son el espejo del alma y muestran lo que en nuestros corazones hay; yo tan solo quiero ver ante mi espejo el reflejo de lo que veo en mi misma y no lo que digan los demás de mi...
No construyamos un concepto de belleza demasiado superficial; hombres y mujeres inconformes con lo que son y poseen que se cambian y transforman al antojo de la moda que imponen los demás; sintiéndose cada vez más vacíos, buscando una felicidad efímera que depende del concepto que de sí mismo tengan otros, y de los paradigmas de la sociedad que construye tan solo en la forma de un estilo de vida que no lleva a la realización, sino a la frustación porque es imposible complacer a todos, siempre habrá alguien que diga: "ese peinado no es el mejor, hay una nueva cirugía que..., o si te cambias el color, te aproximarás a la perfección...".
Los que no encajan en ese molde de belleza o normalidad, se tendrán que enfrentar cada día a los juicios materialistas de la sociedad que le pone tamaño y valor a lo que a simple vista se ve, sin darse cuenta que lo esencial se encuentra mucho más allá...

Vosotros, ¿que preguntais a vuestro espejo?...quizás de un diálogo con vuestro espejo dependa vuestra realización y hasta vuestra felicidad.

¿Mi inspiración para escribir esto?...recuerdos que de vez en cuando vuelven a mi, reflejando lo que ayer fui...y sintiendo el perfume que deja el azahar cuando el viento sopla de poniente.

Feliz puente... y aprovechar cada momento, disfrutando. Eli.

dijous, d’abril 27, 2006

Gris y Azul

Con el pijama puesto y la cena al fuego recibí una invitación para dar un paseo por la playa, una noche de lunes cualquiera. Como le he tomado el gusto a esto de las improvisaciones, me lo pensé... ¿dos segundos? antes de aceptar la propuesta. Tanto el paseo en sí como la compañía eran motivos de peso para que me vistiese de nuevo y saliese de casa una noche de viento.

Hay lugares a los que nunca te cansas de ir. A pesar de los años, a pesar de haber descubierto unos cuantos rincones más en los que perderte, hay sitios a los que sigues siendo fiel, a los que te une algo especial. Esa noche yo me encontraba, de nuevo, en uno de ellos, compartiendo brisa y tertulia.

Aunque al principio el pelo me golpeaba continuamente la cara, enseguida el viento nos dio tregua, dejando una noche perfecta para tratados sobre técnicas de nado, narices y kandoo’s (esto último no lo voy a explicar, queda entre mi interlocutor y yo ;-). Las trivialidades, a medida que la noche avanzaba, dejaron paso a sueños, principios, situaciones vividas, puntos en común....ver y dejarse ver no siempre es fácil, pero percibí un clima de confianza por ambas partes.

Se terció dormir escuchando el mar. Es curioso que, después de cientos de días y noches pasados en esa playa, la playa que me ha visto crecer, nunca había tenido la oportunidad de dormirme a merced de sus olas. Esa noche la tuve. Y también tuve el privilegio de contemplar un precioso amanecer gris y azul, sola, frente al mar, con la brisa acariciando mi rostro a las 7 de la mañana de un martes cualquiera. Magníficos momentos de calidad. Gracias por la improvisación.

dimarts, d’abril 25, 2006

Mi George Clooney particular

Ayer fue mi cumpleaños…38 para los que no estén informados. Hoy me he partido un labio cerrando la puerta del garaje…¡la vida!.

Han tenido que ponerme un punto “de sutura” . Un médico guapo, amable y profesional me explica haciendo un dibujo en una libreta: que me va a quedar cicatriz…que me va a poner un punto en el centro de mi labio superior y que además me va a doler…
- ¡no me hagas reir! Le he dicho aguantándome el labio ¿cuál es la buena noticia? digo riendo como puedo…
- Bueno, no te has partido el diente, y nos has conocido a nosotros…,contesta refiriéndose a él y a dos enfermeros que le ayudan en su labor de costura.
- En otras ciscunstancias... pensé yo mirándole de cerca

Mientras prepara la anestesia pienso en el mal rato que me queda por pasar y suspiro diciendo:
-¡qué mala suerte tengo!
-¿de verdad piensas que tienes mala suerte?-dice mi George Clonney particular.
En un segundo me pareció que había visto mi vida de un plumazo o que me conocía de toda la vida…
En menos de un segundo aún, supe qué contestar:
- No, claro que no…soy muy afortunada, dije aguantando mi labio partido antes de pincharme la anestesia para coser.

Verdaderamente lo soy , por todo lo que he vivido , por los amigos que tengo, por la gente que me quiere , por todo lo que me aportan y por todo lo que se dejan querer…SOY UNA PERSONA AFORTUNADA .

Aunque tendré que llevar más cuidado con las puertas…


-

dilluns, d’abril 24, 2006

Per molts anys

De nou ho he tornat a fer. Sóc un desastre per a les dates, i un any més, has estat tu qui m'ha recordat que hui fas anys. Com l'any passat, t'ho dic. L'any vinent et fel·licitaré. Però bé, com que tu tampoc no recordes el meu, i de fet sabem que tampoc no és important, cap problema, no?

Casualitats de la vida, ahir estava parlant de tu amb una persona. Ho faig sovint, quan em pregunten pels meus amics, pels meus exemples, o pels meus punts de referència a la vida.

I és que d'acord, no és elegant ni just classificar la gent que t'envolta i t'estima. Però què vols que et diga, des de fa molt de temps, tinc especial predilecció per tu. I sempre t'he sabut al meu costat, en els moments alegres i els tristos.

Des de l'època de la militància, de la passió per arreglar el món, ens ha passat de tot, a tu i a mi. I hem compartit projectes, il·lusions, iniciatives, patiments i moltes xicotetes alegries.

Però mai no ens hem avorrit junts. Te n'adones d'això?

I ho sap qualsevol dels qui m'ha acompanyat a la vida. Que quan dic que dine o em faig un café amb tu, el rellotge se m'atura. I un café amb tu acostuma a terminar quasi a punt de l'hora de sopar. No tenim remei. Però no els canviaria per res del món.

Potser mai no t'ho he dit directament. Però ets un dels punts de referència més importants a la meua vida. Sempre inquieta. Sempre animant-me i donant-me consells, fins i tot quan no són agradables de dir. Sempre parint idees. Sempre parlant dels teus. Sempre amb els ulls oberts, vius, divertits i apassionats per qualsevol nou projecte. Amb la teua habilitat innata per ficar-te en embolics. Jo et vull així.

I saps? sempre has fet tot això combinant-ho amb una família que fa goig. Cada vegada que passe un moment de dubte, cada vegada que no em veig amb forces de ser com sóc sense renunciar a una vida que enyore, de compartir, de parella, de xiquets, de família en definitiva, pense en tu, en el teu home, i en els teus xiquets.

I és aleshores que em dic a mi mateix.. si ella pot, és que és possible.

Saps? sempre serà així. Quan em pregunten pels meus amics, el teu nom em vindrà sempre a la boca. I sempre, sempre, vindrà acompanyat per un somriure. Com el que tinc ara.

És un plaer tenir-te per la meua vida. Saber-te amiga meua, un honor.

Benvolguda i estimadíssima Corina, per molts anys.

El teu amic, Hèctor

dimecres, d’abril 19, 2006

Y las cosas más triviales...

Saps?

Recorde que, quan et vaig veure per primera vegada, no m'acabares d'agradar. A tu et passà el mateix, i mil vegades ho hem parlat, i se'ns ha escapat un somriure.

Un somriure de i la de coses que ens hauríem perdut, veritat? Un somriure que sempre ha anat seguit d'una abraçada. Sempre. Fel·licitat en estat pur, cada vegada que hem compartim això.

Quan erem xiquets, un arc era cosa de pelis de vaquers, de princeses i Robin Hoods. Els sentiments? Tajunto o no tajunto. Els sabors que enteníem? dolç i salat. I ens emocionàvem amb qualsevol truc de màgia. I poc més ens calia per tal d'anar per la vida.

Al cap de quatre anys, sé què junts hem gaudit molt. I hem descobert junts sentiments i hobbies que ni sabíem que els teníem. I ens hem rigut, i ens hem divertit, avorrit, il·lusionat. Hem compartit passió per moltes coses. També hem patit, i molt.

Però saps? estic molt orgullós de tot el que hem fet junts. Ens mantenim intacta la confiança. Ens tenim molt de respecte. Ens admirem. I mai no hem deixat d'estimar-nos. I això ha estat, és i serà una bona base per al que vulguem. I m'importa poc què pense l'altra gent. Ja ens entenem tu i jo, no cal més.

Ara ja som més adults. De vegades massa i tot. I ja sabem que un arc ;) pot ser més coses. Que els personatges de contes estan bé, però que les persones de veritat són molt més interessants. Uff.. sí. De sentiments podríem escriure un tractat. De sabors? encara inventarem de nous, cuinant junts. Per molts anys.

Pel que fa als trucs? ara ja veiem el que hi ha darrere, però saps? no pense perdre la capacitat d'emocionar-me quan ens mirem com tu i jo sabem. La màgia la sentim i la sentirem sempre.

Perquè ningú no ha dit que la vida siga senzilla, estimada meua. I ningú no ha dit que la vulguem senzilla. Però jo amb tu vaig aprendre a ser més Hèctor que ho era abans, i m'ajudares a crèixer com a persona. I mai ho oblidaré.

La vida ens durà per on ens haja de dur. I ens alegrarem, amb sinceritat, de què ens vaja bé. Siga amb qui siga. I bé, tu ja ho saps, el que pense.

Que no sé com. Que no sé quan. Que no sé on. Però que la vida ens espera per a compartir moltes coses junts. Si això és una intuïció, un somni amb els ulls oberts o un desig, no ho sé. Però m'agrada mantenir aquesta idea.

Saps Uki? abans de conèixer-te, jo sabia que una persona m'estava cuidant des del cel. Ara ja sé que una ho fa des de la terra.

T'estime, Uki. I t'acabe de traure la llengua.

dimarts, d’abril 18, 2006

Algo que cocinar

Las cuatro de la mañana. Un colacao y una página en blanco. Parece que esta puñetera medicación está haciendo estragos con mi cuerpo. Me he caído en la cama tras una sesión imprevista de sexo (sólo en Nueva York, para mi desgracia) y he dormido profundamente...hasta ahora, que he abierto los ojos como platos y no paraba de dar vueltas. Así que como desde ayer tenía en mente escribirte, aquí estoy.

Es curioso cómo, después de casi cuatro años de conocernos, siempre tenemos algo de qué hablar, algo que cocinar. Nuevamente, entre fogones, surgió una tarde de intercambio de inquietudes, de miedos, de nuevas experiencias. Quién nos iba a decir que llegaríamos a estos niveles de confianza...de locos para algunos...pero nosotros ya estamos acostumbrados a que nos vean como “raritos”, ¿verdad? Lo nuestro está por encima de muchas cosas.

Te llamé y ya sabías que necesitaba un abrazo. No te lo había pedido, pero lo sabías. Conoces el tono de mi voz, complicado engañarte. Y allí estaba tu abrazo, esperando para recoger mis pedacitos en un día tonto, de esos que todavía tengo a pesar de sonreír más que llorar en los últimos tiempos. “Suéltalo, venga....” me dices, mientras me aprietas y el nudo de la garganta empieza a deshacerse. Y comienza la calma, un remanso de paz recorre mi cuerpo, la sensación de que he llegado a casa.

Hablamos de muchas, muchas cosas esa tarde. Creo que, por primera vez, nos sentimos cómodos al nombrar a esas otras personas que van pasando por nuestras vidas. Personas con nombres y apellidos, con rostros, con vidas. Personas que se cruzan en nuestro camino inesperadamente, algunas que pasan fugaces, otras que quizás permanezcan y aporten momentos de calidad a nuestra existencia...y personas que un día aparecerán y se quedarán de manera indefinida en nuestras vidas. Sé que los dos nos alegraremos por la felicidad del otro.

Una vez más, te he confesado mis miedos, mis inseguridades, mis necesidades... y ahí has estado tú, consiguiendo que no me sienta tan pequeñita, recordándome que no ponga barreras, que deje atrás las corazas, que me muestre tal y como soy...y que me deje querer, porque me lo merezco. Quiero decirte que hace mucho tiempo que tú conseguiste que yo creyese eso, que merezco ser querida, y que te estaré eternamente agradecida por ayudarme a ser la persona que soy hoy. Sabes que sin tu apoyo incondicional no habría llegado hasta aquí.

No dejaste pasar la belleza por tu lado sin apreciar todos sus matices. Nadie me ha mirado como tú. Y dudo que nadie lo haga. T’estime.

P.D: me perdonarás que no haya arreglado tus papelitos hoy. Son las seis de la mañana y creo que debería dormir...prometo hacerlo mañana sin falta :-)

dilluns, d’abril 17, 2006

No sabria com explicar-ho

Hui he caminat per un carrer cèntric, i m'he entretingut comptant amb quanta gent m'he creuat. En total, vint-i-set persones. Anònimes. Gent gran, gent jove. Turistes o aborígens. I normalment, no els fem ni cas. Indiferència quan passen per la nostra vora.

Però de vegades ho pensem. Fem com una mena de pausa, i ens adonem del fet que no són un número.

Cadascuna d'aquestes persones tenen una història pròpia. Com nosaltres. Les seues decepcions, les seues alegries, problemes, inquietuds, il·lusions. Els seus amics, la seua gent, les seues persones especials i també les que tenen una facilitat innata per irritar-les.

De vegades anem massa ràpid. Com el conill d'Alícia. Arribe tard, arribe tard!! I els embolicats ho sabem. Les embolicades també. Tenim tendència a complicar-nos la vida. Fins a tal punt que quan ens creuem amb persones de vida aparentment senzilla, tenim tendència a pensar que són simples. O pitjor encara, ximplets. Depén del dia.

Però ai! de vegades també, tenim la humiltat de superar els nostres prejudicis i no fem com què, sinó que de veres, ens escoltem aquestes persones. I descobrim que ens miren amb un somriure comprensiu. Sense cap rancúnia per haver vist tantes vegades la indiferència als nostres ulls.

Amb la serenitat que dóna el saber que entenen la vida com és, et miren amb la mateixa tendresa que mirem nosaltres un xiquet incapaç de resoldre un trencaclosques de 8 peces. I és aleshores, què et veuen receptiu, que comencen a parlar amb tu.

I de sobte, et diuen quatre paraules i et tornen el trencaclosques resolt. I és llavors quan te n'adones de quanta gent normal va pel carrer amb poques idees però molt clares. Les claus. I amb això, fan vida, i no els cal més.

A nosaltres ens costarà més veure el que tenim al davant. Perquè tenim tanta informació, tanta ansietat per conèixer, que pensem massa, i vivim poc.

Feu-vos el favor. Parleu amb un desconegut hui. Un iaio assegut a un banc. Una dona a la cua de la parada de la fruita. Un home que espera l'autobús. Ni que siga un minut. Potser no canviarà la vostra vida.

Potser..

Salutacions, personetes,
Hèctor

dimarts, d’abril 11, 2006

Tokyo

Saps?

Hi ha qui pensa que tot és el mateix. Veure, mirar, observar. Hi ha qui necessitarà tota la vida per esbrinar la diferència. Hi ha qui ni pararà esment a destriar-la. Hi ha qui pensa que només observar té valor.

Però per sort, hi ha també qui, gaudeix de sensibilitat per apreciar que tot té la seua importància. Que veure és necessari. Que mirar és important. Que observar és clau. Sense presses. Tu m'has recordat que la vida va d'això.

I és cert, anem ràpids. Sovint massa i tot. I la teoria la coneguem. Però de vegades necessites que algú et plante a la cara la frescura d'una visió nova. Que de senzilla et deixa sense paraules. Que de completa et fa somriure per dins. Que d'alegre et fa escriure coses. Que convida a compartir.

Onze del dotze. I la joia d'adonar-te'n que has trobat algú especial. Algú que ben endins, saps que d'alguna forma, i sense proposar-ho, marca un punt d'inflexió a la teua vida recent. Com un vent càlid que et sorpren en girar la cantonada. Quan l'hivern t'envolta, i de sobte.. la primavera.

Potser el problema és, com m'has dit en alguna ocasió, que els meus ulls veuen massa coses. Potser tens raó. O potser la qüestió és que és impossible que tu passes per la vora d'algú sense generar-li ni que siga una mínima curiositat.

He triat una suite de J.S. Bach per escriure't això. Cello de la mà de Rostropovich. I es queda curta, al costat de tu. Potser una altra xicoteta decepció, com tantes t'hauré generat de vegades. Sóc com sóc, potser no com tu voldries. Però va com va, i per mi això res no canvia.

Onze del dotze. De vesprada et vaig veure per primera vegada. D'aleshores ençà, t'he pogut veure, t'he pogut mirar. T'he observat amb devoció. Cafés, caminant junts, riguent i plorant junts. Compartint.

I és com la sensació d'haver trobat una veta bona. Que saps que no acaba. I que quan creus que te l'has acabada, veus que encara li queda per molt. Espere que per una vida.

M'agrada tenir-te per la meua vida. I molt. De vegades em generes vertígen però m'encanta. Tens matissos que ni sabia que existien. I quasi puc recordar un per un cadascun dels moments que hem compartit junts. Que per definició, i perquè estàs tu, han estat de qualitat.

Onze del dotze. Quatre mesos ja. Que semblen poca cosa, però que a mi m'han abraçat d'una forma tal que ara ja sé que et vull per la meua vida. Que t'aprecie, que et vull, i que t'estime com tu ja saps, amiga meua. Perquè t'he vist. Perquè t'he mirat.

I perquè observar una rialla teua és suficient com per saber que la vida té sentit.

Una besadeta, joveneta,

El teu nou amic,
Hèctor

P.D. Alacant, Tokyo, Barcelona. Va des d'ací una fita pel calendari. Tots tres, al japonés del Raval. Brindant per haver-nos trobat. Brindant pel camí que ens queda. Perquè tot està per fer... i tot és possible.

dilluns, d’abril 10, 2006

Contigo

Yo no quiero un amor civilizado,
con recibos y escena del sofá;
yo no quiero que viajes al pasado
y vuelvas del mercado con ganas de llorar.
Yo no quiero vecinas con pucheros;
yo no quiero sembrar ni compartir;
yo no quiero catorce de febrero
ni cumpleaños feliz.
Yo no quiero cargar con tus maletas;
yo no quiero que elijas mi champú;
yo no quiero mudarme de planeta,
cortarme la coleta,brindar a tu salud.
Yo no quiero domingos por la tarde;
yo no quiero columpio en el jardin;
lo que yo quiero, corazón cobarde,
es que mueras por mí.
Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren.
Yo no quiero juntar para mañana,
no me pidas llegar a fin de mes;
yo no quiero comerme una manzana
dos veces por semana sin ganas de comer.
Yo no quiero calor de invernadero;
yo no quiero besar tu cicatriz;
yo no quiero París con aguacero
ni Venecia sin tí.
No me esperes a las doce en el juzgado;
no me digas "volvamos a empezar";
yo no quiero ni libre ni ocupado,
ni carne ni pecado, ni orgullo ni piedad.
Yo no quiero saber por qué lo hiciste;
yo no quiero contigo ni sin ti;
lo que yo quiero, muchacha de ojos tristes,
es que mueras por mí.
Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren.

Por que siempre los versos y la música de Sabina han llenado mi vida
y de forma especial he creido lo que dice esta canción.
Por que hasta hoy no sabía su título y ahora es mas adecuada que nunca.

dimecres, d’abril 05, 2006

Com tu...

Com puc descriure´t?...Com puc parlar de tu, qué sempre ho has donat tot?...I com fer-ho tan sols amb paraules qué tinc la necessitat de dir avui perqué m´ofega veure´t així?

Ets fort, sempre ho has sigut, mai res t´ha donat por a la vida, sempre arriscan-te.
Ànims, ajuda, comprensió...tot aixó mai m´ha mancat de tu i m´ho has enssenyat molt bé. Mai cap clatellada, per a tu sempre ha sigut més constructiva la paraula i és difícil perqué no tot el món aprén com explicar allò de..."aixó no es fa!!!"

Valors humans qué he aprés de tu i qué a l´època qué m´ha tocat viure, no es troben enlloc. Sempre has tingut serenitat davant dels moments dolents qué ens ha donat la vida, però també hem gaudit dels bons moments, moltes rialles i comèdies...jajaja.

Un guia qué sempre tira de nosaltres cada cop qué ens aturem a la vida quan tenim problemes.
La teva mà ens agafa i ens fa tirar cap endavant per arribar a ser un exemple pels qué vénen i pels qué vindràn darrere de nosaltres.
Mai ens has deixat empenedir-nos dels nostres fets i ens has fet empassar-nos l´orgull i demanar perdó les vegades qué calguin, quan li hem fallat a algú.

Ara estàs una mica amoïnat, ho sé...però no et preocupis per res perqué estic aqui.
Aviat tornaràs a fer el teu passeig amb la Luka i tornaràs a riure...ja ho veuràs, jo t´ajudaré.

"Hoy frente al espejo descubrí, que me parezco tanto a ti,
que tu defecto es mi virtud, que mi dolor es tu salud,
que tu eres yo, que yo soy tu, sigo la estela de tu luz.
Borracho en la barra de un club, donde pasé mi juventud,
buscando un padre como tu, un compañero, profesor, amigo, cómplice y tutor,
ponga otra copa por favor, la última ronda invito yo,
anoche andaba por aquí, si vuelve a verle, dígale,
que pasó un chaval buscandole, buscandome...buscandote"

(Tontxu)


Admiració i orgull per un pare...el meu pare.
Petons.Eli.

dimarts, d’abril 04, 2006

Els meus nebots

Hola,

hui de bon matí, he dut el meu nebot Jordi a l'escola, perquè mon pare, que és qui normalment el porta, estava malalt. Cotxe amunt, cotxe avall, i he arribat a casa de ma germana, on Jordi m'esperava -Quién ez?- i m'ha obert la porta.

Estava emocionat per la novetat, el tío Hèctor el portava a l'escola. I estava carinyós, i tot era voler-me besar. L'han repentinat, colònia, posat la seua jaqueteta roja, i au. Cap a l'escola. Ma mare, ma germana Ana, Jordi, i jo.

Jordi riguent-se de mi perquè no seguia la litúrgia habitual de mon pare. És increïble, la quantitat de detalls que recorda el xiquet. Li criden l'atenció les coses mecàniques, i el seu domini de lèxic em deixa parat. Encara no té tres anys, i ja diferencia més classes de camions que jo reconeixeré en ma vida.

Pel camí ha identificat un compresor, i també una subestación eléctrica para dar luz a las casas. Em fascina assistir a la creació de la seua intel·ligència. S'ha fet gran, i encara li queda. I sóc algú per ell.

L'he deixat a l'escola, i tot cofoi m'ha entrat a la seua classe, exhibint-me davant la seua senyoreta i els amics de classe com si fóra una espècie de trofeu. Desenes d'ulls mirant-me encuriosits.. quina sensació més agradable.

De tornada, amb ma germana al costat, que està de 35 setmanes, li he posat la mà a la seua panxa, ja enorme. I el meu nebot, el segon, s'ha mogut. L'he sentit. Viu..

Sóc molt feliç. I estic amb els meus, compartint-ho tot.

Vaig triar bé. Amb la teua ajuda, que tant m'escoltares, wometa. Gràcies per ajudar-me a valorar el que deia, i per fer-me veure les coses amb nitidesa. No em pense oblidar de tot això.

Salutacions, personetes,
Hèctor

dilluns, d’abril 03, 2006

Mind the gap

Warwick Avenue, Paddington, Bayswater.. la teua mirada mentre m'allunyava de tu. Notting Hill Gate, High Street Kensington, Gloucester Road.. i no puc evitar pensar en tot el que hem compartit.

I sé que t'has desviat del teu camí només per regalar-me la teua imatge a l'andana de l'estació de metro. Maleït bonding. Sweetest goodbye a la meua pda, i la consciència de què el destí et regala sorpreses com aquesta per mantenir la teua addicció a la vida que batega.

South Kensington, Sloane Square, Victoria. Mentre cerque el bitllet del Gatwick Express, la ciutat ja de bon matí, plena de múscul, pulsant de nervi, em mira insolent. Sé què et trobaré a faltar, i només hem pogut compartir uns dies. Suficients per saber, insuficients per sentir com voldríem, veritat?

Regular Café Latte to take away, please. Ja em compraré el double chocolate muffin quan tornaré, vaig pensar. Les ciutats dormitoris passen al meu davant. Els magatzems per abocar-hi records, andròmines, passions i secrets. La brutícia que no aconsegueix soterrar la vida. El cel gris, la meua mirada humida. La passió continguda.

Al mes, vam obrir una finestra al nostre planeta sense saber ben bé per a què. Tres mesos després d'alçar la persiana, ni tan sols importa la raó original de cadascú per acceptar el repte. Pel que fa a mi, vaig triar.

I en sóc conscient de què no anant pel meu muffin també t'he perdut a tu. Sempre ens quedarà compartir un altre café a Ottomezzo, un esmorzar a Daniela's Lounge.

Però mai no oblidaré quan de sobte, i sense adonar-me'n, vaig veure que ens miràvem als ulls, i ai!, l'al·licient de dimecres vinent la tornaré a veure. El nostre moment, servit de forma regular, i les mirades còmplices a l'oficina. The Atlas, un cop més. Creo que he visto una luz al otro lado del río, de fons. Descobrir que estaves viu. Molt viu.

I la nostra relació que creixia i ens desbordava. I els passejos, aquests moments deliciosos que mai no van poder ser una cosa rapideta, i el saber que cercàvem les aglomeracions per a tenir l'excusa d'agafar-nos de la mà. Ai xiqueta..

Fa una mica de vertígen, tot plegat, si mirem el que ací hem compartit. Fa goig, pensar que encara és incipient. Il·lusió pel bon temps que s'acosta i ens xopa els llavis i la pell, de sol, de sabor a sal i a algues. Emoció per les noves persones. Ganes de vida.

Mind the gap... mind the gap... mind the gap.. sonant pel altaveus..

Estimat embolics, feliç tercer anniversari. Aquest és el meu regal,
Hèctor

diumenge, d’abril 02, 2006

Libros sin palabras

"¿Te apetece ver fotos?" No es la típica pregunta que te hacen tras el desayuno, a ritmo de jazz, un sábado por la mañana. Para mí, que alguien te invite a ver sus fotos es como abrirte una pequeña puerta a su vida, dejar una pequeña rendija para que te cueles y contemples...de dónde vienes, cómo eras, qué hacías...en definitiva, todo lo que te ha llevado a ser la persona que hoy eres.

Libro y medio sin palabras que describen parte de una vida. Padres, madres, hermanos, abuelos y demás "fauna"..."Qué pintas teníamos en aquella época, ¿verdad?" piensas, mientras vas pasando las hojas. Continúas. Viajes, adolescencia, cumpleaños, amigos, primeras fiestas, primeros amores...más fiestas, más amores...noches y días sin fin...No son tus recuerdos, pero te sientes partícipe de ellos cuando ves a la otra persona sonreir y disfrutar mientras te cuenta la historia que se esconde tras esa instantánea, y tras aquella otra...

Al mismo tiempo, inevitablemente, piensas en tus propios recuerdos, en qué estabas haciendo tú en esos mismos momentos de fiestas y amores. Se dibuja una sonrisa en tu interior al darte cuenta que tú también has pasado por todo eso...y que tus fotos están en casa esperándote para llenar esos dos libros que compraste hace meses. Sin duda, dirán muchas cosas de mi vida sin haber escrito una sola palabra.

Feliz domingo a todos.