A veces no sabes porqué

A veces no importa si amaneció nublado o totalmente despejado, solo sabes que ansias aquel amanecer, ese que llena tu trocito de cielo de un suave tono rosado, ese trozo lleno con grandes nubes blancas, densas y móviles, esas que van dejando pasar entre los huecos frágiles rayos de sol.....

A veces no importa si pudiste ver o no el mar, si pudiste confirmar que su azul hoy se tornará intenso, brillante, resaltando las crestas blancas de las olas....

A veces no importa que no haya ocurrido nada trascendente, que el día se halla desarrollado con perfecta normalidad, con buenas disposiciones y agradables conversaciones......

A veces ni tan siquiera sabes porqué, tan solo deseas que acabe el día.... que oscurezca y....cuando nadie te ve, sentarte en el suelo apoya en cualquier pared de tu casa y dejar que las lagrimas laven el alma....

A veces no sabes porqué......

¿En serio crees que esto es lo que llaman síndrome premenstrual?

Un dubte no massa existencial

Les persones pacients tenen paciència perquè tenen fills o tenen fills perquè són pacients?

Nunca sabrás...

Hoy he llegado y ya no estás. Echo de menos cuando me esperabas, sabías a que hora llegaba y te mantenías cerca de la zona por donde aparecería. Me encantaba acercarme y verte a lo lejos….. sentía algo así como un respiro…. Sabía que las cosas serían más fáciles si tú estabas allí.

Recuerdo los primeros días, cómo te fuiste acercando a mí, cómo siempre estabas observándome de lejos, preparado por si necesitaba algo, recuerdo las noches, los largos ratos compartidos esperando solucionar esos problemas cotidianos. Poco a poco, sin yo darme cuenta fuiste acortando las distancias.

Recuerdo el primer piropo, nunca me habían dicho algo con tanta educación:” tienes un coche precioso, pero que menos para una mujer cómo tú” , me quedé parada, te sonreí, te mire a los ojos y te di las gracias.

Hiciste cortas las distancias y entraste en mi vida, en mi mundo…los días tenían otro sentido cuando tú me empujabas a ser fuerte… llegaba y mirandome de arriba a bajo me decías lo guapa que estaba, lo bien que me sentaba ese vestido o el color elegido. Después entraste en mi, sin molestar como todo lo que hacías o decías. Un día te acercaste y observando esa tristeza que a veces me atenaza, me dijiste que no podía andar así, que el mundo no se podía perder mi sonrisa, que tú confiabas en mí y sabías que iba a poder con ese día y con los siguientes. Lo nuestro se convirtió en un rito, mi llegada, tus miradas, mis sonrisas, tus palabras. Recordabas cuando iba al teatro, al cine, a un concierto y siempre preguntabas si me gustó, como lo pasé.

Recuerdo uno de esos días tristes, me dejaste una nota con tu número de móvil con la advertencia que para mi estaba disponible las 24 horas, y palabras textuales “ si alguien te molesta, cualquier tío, tu ex….. dímelo y yo me encargo”, no se que me hizo sentir más feliz si tus palabras o las risas compartidas.

Cuando me dijiste que te ibas, a buscar fortuna en otro país, cuando me contabas que tu vida no era esa, que era consecuencias de mala suerte, nunca pensé que te echaría de menos, no era consciente que me viciaste con esos empujones vitales de buena mañana, con esa pequeña adoración que me trasmitías.

Ahora que te echo de menos, ahora que ya no me espera en la madrugada el cálido aliento de tu vino de caja, ahora que tu barba rizada de años de intemperie y tu ropa de ningún color y de todos a un tiempo ya no me indica el lugar de aparcamiento, sé que es mejor que te marcharas….. ibas sumando puntos como hombre perfecto, lo nuestro iba a más, la situación propiciaba alguna toma de decisión….. y yo aparte de dejarme querer y darte las llaves para que aparcaras mi coche no estaba preparada para cambiar mi vida.

Bloc o Blog?

Sí, ja sé, és un canvi de terç, això que ara propose, però és que també em venia de gust parlar d'altres coses a l'embolics.

Fa temps vaig estudiar una mica com s'ho fan les llengües modernes per tal d'adaptar els neologismes. O siga, com s'integren a les llengües els conceptes nous - tecnològics o no - quan la denominació més estesa està escrita en una llengua estrangera. Nosaltres tenim el termcat per gestionar aquesta classe de problemes.

Us sona a xinés? Mireu, en general quasi tots i totes sabem què és això de software i hardware. Però sabíeu que en castellà es proposà programalia i circuitalia? I que en català s'ha de dir programari i maquinari? Això ens pot posar al davant de problemes en la vida diària.

Com a exemple, al meu negoci faig enginyeria de programari entre altres coses. Però em toca dir enginyeria de software perquè m'entenguen mínimament. Un client ja té els seus problemes quotidians, i ja em costa que entenguen el meu ventall de productes i serveis com per a obligar-los a estar al dia en terminologia.

En fi, a què ve tot aquest rotllo? Bé, via un fòrum d'emprenedors de la UOC al qual estic, m'ha arribat el bloc/blog de la Carme Pla, on entre altres coses ben interessants i que aplicaré aviat, tenia un enllaç a un document en què es parla sobre si és correcte dir blog o bloc, per a referir-se a això que fem per exemple amb l'embolics.

M'ha agradat molt, el punt de vista de Gabriel Bibiloni. Què en penseu?

Salut, personetes

Todo

Y nos pasamos la vida sabiendo que queremos encontrar, buscando en caras, en lugares, en sensaciones…..Hasta que un día cuando menos lo piensas, cuando crees que es casi imposible, que te equivocabas y que no existía…..lo encuentras. Y de repente la vida se llena de lo deseado, reconoces las caricias, el sentirte importante, y nos envuelve esa paz que atonta, la serenidad de sentirse querido. Y sin darnos cuenta bajamos la guardia creyendo que ya está todo conseguido, olvidamos que entre el todo y la nada dista un solo y pequeño paso que nos puede abocar al precipicio.

Por que cuando recibimos mucho nos olvidamos que el amor es cosa de dos….que inevitablemente siempre existe una balanza, ese maldito equilibrio entre lo que recibimos y lo que a veces nos olvidamos de dar.

Parlant de gravitació

Doncs mira, ho reconec, m'encanta la idea de llançar-me des de dalt de tot!

No, no és que m'haja tornat ara un suïcida, no, és més senzill que això. Parlant de viatges, m'he posat a revisar la llista de viatges que voldria fer, la de la columna de l'esquerra del meu bloc personal.

I he vist que ja se m'ha passat l'arrós, i no he tingut temps de veure Kandinsky a Londres, o siga que toca cercar nous objectius.

I res, que no m'ha costat massa trobar una primera opció ràpida. Serà que estic frívol o més aviat amb poques ganes de calfar-me el cap.

Doncs això, cultura i diversió al mateix lloc: tobogans a la Tate Modern de Londres. A veure si puc trobar el moment i el pressupost per acostar-me allà dalt.

Alquímia

'Now, here, you see, it takes all the running you can do, to keep in the same place. If you want to get somewhere else, you must run at least twice as fast as that!'

Through the Looking-Glass, and What Alice Found There
Lewis Carroll

Supose que aquestes paraules m'han marcat molt de temps. I de manera intuïtiva sempre acabava pensant que si mai et quedaves quiet, tot el meu univers cauria a terra de la mateixa forma que caurien els planetes sense força gravitatòria.

Aquest matí que hauria d'estar treballant enlloc d'estar escrivint, em recorde de xiquet. Assegut nu a la banyera de casa dels meus pares, l'omplia d'aigua una mica i obria el tap, fascinat amb la visió del remolí que es formava. De vegades intentava esborronar-ho tot amb les mans, per veure què passava.

I de la mateixa forma en què les masses humanes sempre acaben aplaudint de forma síncrona i sense necessitat de direcció, l'aigua tornava a l'espiral. Jo acabava fet una pansa i tremolós de tanta aigua. Però per entendre la vida, crec jo, s'ha de saber veure, mirar, i observar.

He passat temps fent que passaren coses. Agenda social plena, viatges, més viatges, més i més gent que passa per la teua vida. Com qui llança llenya al foc sense descans perquè l'angoixa la foscor. Fins que un bon dia, optes per deixar opció a què la incertesa entre a la teua vida en totes les formes possibles.

I sabeu? Hi ha molta bellesa en això que en diguem caos perquè senzillament no el podem entendre ni control·lar. I d'acord, de vegades fa por, t'endinses a la mar i t'aventures. I no hi ha més camí que el que marca la nostra barca quan va fent via.

Però com al ball de les cintes, puc sentir que la meua vida va entrellaçant-se de forma tant inexplicable a l'inici, com suau, bonica i complexa ara que es va veient el dibuix.

I trene la meua vida amb la d'altres amb la mateixa emoció de qui cuina un plat per primera vegada. Amb curiositat per fer-ho bé. Amb paciència i sense presses. Estimant el que fas.

Amb la il·lusió de compartir el que hauràs aprés.