arran de les cremetes anti-arrugues i el pas del temps

Arran de les cremetes anti-arrugues i el pas del temps

Aquesta és la meua primera incursió al mon dels blogs i arran dels escrits en els quals parleu de cremetes i del pas del temps, m’agradaria compartir amb vosaltres la meua perspectiva sobre aquest tema.

Quan ets joveneta, el temps sembla que no passa mai, es com que sempre mires el que està per vindre... Quan acabaràs la carrera, quan t’incorporaràs al món laboral, quan començaràs a guanyar dinerets i posar fi al llarg jou de la convivència (o de vegades dictadura) a casa... Ai! Quans somnis, quantes inquietuds, quants temors...

I comencen a passar els anys i com marca la vida moderna, decideixes encaminar tots els teus esforços a ser una dona independent, professional, alhora que simpàtica, divertida... en resum perfecta.”La meua feina és el més important per a mi” proclames als quatre vents, ... i de tant proclamar-lo, el desig es torna realitat... I llavors vénen les responsabilitats, la lluita diària per demostrar que pots amb tot el que et demanen i encomanen, les inseguretats que porta el que t’hagen llançat a la piscina quan encara xipolleges, el maneig de la soledat (la reial i l’anomenada del directiu?!), la distància... I comences a sentir-te cansada i es reflecteix a la teua cara, en el teu estat d’ànim, en la manera d’enfocar la teua vida... i de repent et sents vella...

I passen els anys, molt poc a poc, lentament, i cada any et sembla un lustre i les responsabilitats augmenten i les arrugues se’n van fent més i més profundes però no per fora... sinó per dins. I alguna vegada t’armes de valor i traus eixos sentiments que intentes enterrar i ignorar però que cada vegada són més intensos i busques algú que et puga comprendre ... (això sí, a cau d’orella perquè ningú no s’assabente, no siga cosa que es vinga a baix la imatge de dona decidida i segura de si mateixa, que no té dret a queixar-se per tenir un tipus de vida que és l’enveja de tota dona emancipada...) Mira tu! I a sobre tan joveneta...

Fins que un dia aquella veueta interior que mai no has escoltat però que sempre ha estat allà es converteix en una veu gruixuda com la de la saviesa, i comença a fer-te preguntes que per primera vegada et dignes a escoltar... i comencen les reflexions...I venen les respostes que tan fàcilment van fluint una darrere de l’altra i et van marcant el camí a seguir, la decisió a prendre i vas notant com de sobte et sents més lleugera, més relaxada, com si el pes del anys acumulats s’anés esfumant...

I cada vegada et sents més jove, i el que és millor més conscient de tot el que has viscut, el que has aconseguit, el que els estereotips i les vides ideals que ens venen els mitjans de comunicació només valen per somniar-los perquè quan els aconsegueixes deixen de ser tan ideals com semblen...

I cada vegada et sents més jove, i descobreixes el plaer de redescobrir-te, i de escoltar-te i de encaminar la teua vida cap a aquests xicotets i quotidians plaers que són els que realment et fan gaudir els moments de felicitat...

I cada vegada et sents més jove... malgrat que el temps vola, i quan menys t’adones ha passat ja un any des que vas prendre la decisió adequada i amb la certesa de que alguna cosa ha canviat per sempre i que tens a la teua mà la millor i més efectiva crema anti-arrugues que ni es ven en cap lloc ni ningú pot comprar....