Família de fet

Fa una estona pensava que hui el meu km 0 semblava extret d'una escena a mida del Sorolla.

Dos xiquets d'uns huit o nou anys jugaven nus a l'aigua, llançant-se pilotes d'arena entre els retrets de les turistes mesetàries, que ja entrades a la cinquantena passejaven els collars per la vora de la plajta.

Hormonats que amaguen estòmac quan oloren els grups de dones joves, famílies que donen el berenar als menuts, iaios que s'arruguen a sota del sol, i el sorollet dels que mengen pipes.

Música africana, rítmica, percutint l'horitzó des del xiringuito. Els parapents volant al seu món, i les grues amb la bogeria de rajola i ciment, amenaçant de destruir-lo.

Poc a poc, la gent tanca els parasols, buida el gel de les neveres, s'espolsa inútilment l'arena dels peus, i comença el pelegrinatge cap a casa.

Al Carabassí queden els de sempre, la família de fet que ja porta anys trobant-se ací. Les parelles i els solitaris. Els tranquils i els inquiets. Els que escriuen, els que llegeixen i els que simplement, miren.

També els que es resisteixen a abandonar la barra del xiringuito. Els estrangers que desperten de la becadeta i descobreixen que aviat canviaran de pell, rojos com les gambes.

A les dunes, els solitaris cerquen deixar de ser-ho per una estona càlida, i a prop meu, una parella que destil·la calor i que espera, tensa i excitada, a què la nit els porte la intimitat, i amb ella, la passió ara continguda.

De fons, i acompanyant-nos en tot moment, la mar, que ho envolta tot amb la remor d'una onada nova. No sé on em portarà la vida, però si d'algun lloc sóc en aquest món, es d'ací.