Diagnòstic

18/10/2004
"Eli, no t´esveris pel que t´he de dir, però hem trobat un petit canceroma prop del pit dret"

Quina sensació, veritat ? Només amb 24 anys i el cap ple de vida.

Aquell dia vaig tindre molts pensaments... el primer va ser "POR" però m´hi vaig quedar amb el segon... "LLUITA".
Has de tirar endavant, sigui com sigui, treure forçes per poder aguantar tot el que t´espera.
Començem el tractament: proves, anàlisis, biòpsies i un munt de paraules tècniques que només de pronunciar-les lis agafes respecte. I l´angoixa, la por, els dies que t´enfonsis ? Hi ha tractament per a tot aixó?...I tant que si.
És dur, però sempre trobes una porta oberta que et motiva per continuar i no rendir-te. Un lloc especial on recordes els somriures dels teus amics, la cançó que escoltes tots els dies, a la mateixa hora quan et lleves de bon matí per anar a la feina, "l´abric" que et dónen els teus pares i els teus germans per a qué no passis fred, sobretot en els dies de "pluja".
Te n´adones de que van passant les setmanes, els mesos...i de sobte un altre diagnòstic.

31/12/2005
"Eli, no t´esveris pel que t´he de dir, però hem d´extreure´l"

En aquell moment i sobretot per el dia que era, penses: "Jo també et desitjo feliç any"....jajaja.

Only Hope...aquest és el meu lema des de fa dos mesos. Dos mesos plens de somriures, de plors, de compartir, d´aprendre, de conèixer.
Dos mesos, en els quals, un dia se´m va presentar d´una manera totalment desconeguda per a mi, un somriure nou. Un somriure que em va motivar, em va fer veure la vida des d´un altre punt de vista, compartint converses fins la matinada, a vegades en un lloc d´aquest especials, jo amb el meu súc de maduixa i ell amb el seu gin-tònic. Converses que t´omplen, que et relaxa, que desconectes del món i del "problema"que tens, ell és especial per desviar el tema. Hem rigut, hem plorat, a vegades ens he decebut l´un de l´altre, però el més important per a mi, és tot el que m´ha donat en aquest temps, sobretot en els darrers dies, previs a l´operació i encara no he trobat la manera de donar-li les gràcies per tot el que ha fet per mi. Un somriure que significa molt i que difícilment el podré oblidar.

Ja em separen dies d´aquella sala de quiròfan on m´hi vaig enfrontar amb la realitat. I estic bé...he guanyat la partida al càncer i el que més desitjo és VIURE.
Diuen que totes les experiències personals poden servir d´ajuda alguna vegada a la vida, doncs...aqui us deixo la meva.
Però sobretot cerqueu sempre una motivació per tirar endavant en moments crítics i mai deixeu escapar un bonic somriure.

Fins aviat.

Un record especial per a totes aquelles dones que vaig conèixer a Oncologia i que segueixen lluitan per la seva vida, sense les seves experiències personals, no haguera pogut escriure la meva.
Eli.