Aprofite unes hores que tinc per a mi i em dedique a passejar pel poble. No em digueu per què, però he acabat escrivint a la vora del Duero.
Supose que la gent de costa necessitem saber que hi ha aigua a prop, perquè la meseta erma ens resulta asfixiant.
Però també he cercat aquest revolt perquè em continuen fascinant els rius que baixen plens. Com deia el Raimon, al meu país la pluja no sap ploure. Una sèquia amb aigua, tanta, tanta vida.
La vesprada fa olor a herba, a ribera, a granotes i a aigua dolça. A brisa entre arbres. Dicotomies al poder, empre una agenda electrònica per a expressar la serenitat que em produeix la desconnexió.
Mentre pense en tot el que m'envolta, veig una rosella i li vull dedicar temps i mirades. Ja em perdonareu, però us abandone.
Fins aviat, personetes,
Hèctor
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
esta rosella...te envia la mejor de sus sonrisas y decirte que no hay mejor despertar, que abrir los ojos y verte sonreir...asias por todo Hector
Publica un comentari a l'entrada