Els i les qui em conegueu, sabeu que m'he posat a reflexionar sobre el fet. A fer balanç. I me n'he anat a nadar una estona, que també va bé per a pensar. I així ho he fet.
He recordat com eren eixos dies de maig de 2005, i com estic ara. La veritat? Estic encantat. D'acord, si mire els meus comptes bancaris, veig la bandera del Japó. I si mire la pila de la roba per planxar, fàcilment m'entrarà la depressió. Roba d'esport a la galeria, neta i assecant-se, i bruta de fa unes hores. La nevera no fa goig, però tot el que hi ha és sa. Adequant l'oferta a la demanda, vaja.
Però més enllà de gestionar el dia a dia, com fem tots i totes, no tinc massa maldecaps. No sabria dir quan va ser, però un bon dia, em vaig adonar que si em quedava en silenci, ja no sentia la meua veu pensant i repensant, i patint i desesperant-me. No. Ja només sentia aquest silenci. Serenitat.
De pensar en salvar els mobles, a aprender a viure en pla minimalista. I ara de nou, des de fa mesos, redecorant la meua vida. I gaudint-ho, i molt. Per fi sóc totalment conscient d'un puzzle que no em cansaré de fer i refer i refer. Dedicar-li temps a la meua gent. Compartir amb ells i elles.
La part bona de Londres, pel que fa a aspectes personals, va ser que m'aprofità per veure amb qui podia comptar de veritat. La part bona de viure sol a Alacant és que he conegut a gent nova.
2005 i el que porte de 2006 m'ha permés conèixer gent molt especial, que espere que es queden per la meua vida. Amb la resta, he estat més pragmàtic i m'he divertit. Com elles. Una mica de tot, en definitiva, però la memòria, ja ho sabeu, es selectiva. I jo tinc memòria i molta.
Una debilitat que he de confesar. La persona més especial de totes? el meu nebot xicotet, el Pau, que no fa ni un mes ha nascut. Només uns pocs ho sabeu ja, però ja l'he tingut al braç. D'acord, era l'hora de dinar, ell tenia fam, i em cercava una mamella al cos. Desesperat. Els problemes del directe..No patiu, que no ho pense fer més llarg, això. Però tenia ganes de dir-ho, de compartir-ho. I com no, això per a mi era un embolic de manual.
Bona nit, personetes
1 comentari:
Jo també recorde, mes o menys com eren les teues coses fa un any...és la vida, mai saps per on eixirà demà. Però da goig regirar-se i veure des de lluny allò que va passar...unes coses amb un suspir , unes altres amb un¡ufffff.., la que me he llevat de damunt!.
Felicitats.
Si conta la meua opinió : el camí es bó i el pas ferm.Si tens clar on vas..la resta de coses vénen soletes.Gaudeix del paisatge.
UNa abraçada forta
Corina
Publica un comentari a l'entrada