La vida... sempre la vida

Ai xiqueta... si poguera, m'escaparia amb tu a Salvador da Baia.

Mai heu tingut la sensació de què us agradaria ser capaços de prèmer el botó de pause a la vostra vida i fer el que de veres us vindria de gust? Això voldria fer jo ara, un kit-kat i deixar-me anar, preocupat només per deixar que la música i la percussió em travessara el cos.

Ja no recorde quantes voltes hauré pensat si potser no és la vida que vivim als pause la vida per la qual hauríem de lluitar. Sí, ja sé, hi ha qui diu que no s'ha de fer el que es vol, sinó voler el que es fa.

Però què voleu que us diga, jo no tinc aquesta pasta. Jo necessite estimar el que faig, i que el que faça siga el que vull, el que em fa vibrar de veritat. I sabeu? Ahir vaig tenir un d'aquests moments. Un company em passà un cd d'una Escola de Samba de Rio de Janeiro, i ja no he parat de ballar.

És curiós, però aquesta capacitat que la vida té per sorprendre'm em fascina. Més enllà de teories, de filosofies, de plans, d'objectius, de fites i lliuraments, de sistemes i eines, de tecnologies i innovació, sempre hi ha la vida. La vida que batega, la vida que riu i somriu, la vida que vibra i et xopa d'alegria. La vida que et parla a través del sol, a través de la mar, a través de la música d'arrel, a través de les persones que estimes i t'estimes.

La vida. Sempre la vida. I que dure. Us deixe, m'espera un matí de samba.

Salutacions, embolicats i embolicades,
Hèctor